A les cinc de la matinada em llevava per anar a comprar un entrepà i agafar el bus que em duria a la zona. Casualment al arribar a la parada, el bus que es dirigia cap a Peñas blancas estava estacionat a punt de partir, així, que no em vaig fer esperar i m’hi vaig enfilar.
El trajecte va ser ràpid, tal vegada tres quarts d’hora. En arribar a Sta Rosa, vaig baixar de l’autobús i vaig iniciar l’excursió. La caminada per arribar al centre del parc, era de 7quilómetres, així que vaig iniciar la marxa vers lo desconegut....
... el cert és que allò que desconeixia, em va resultar molt profi
tós. En arribar al centre del parc, vaig veure un edifici que em recordava una fortalesa d’aquelles que surten als Westerns.....
....vaig decidir entrar per saber que s’hi coïa, així que al dirigir-me cap allí, vaig veure un cartell que anunciava que em trobava al museu d’història. Dins el museu hi havia un noi, el guia turístic, que em va estar explicant la història d’aquell casalot, una història molt relacionada amb la guerra d’independència dels estats units.
Aquella estància havia estat, en temps llunyans, la casa d’una persona adinerada que tenia ramats de vaques. Sembla ser que quan els americans es van proposar d’ocupar centre Amèrica, van envair Nicaragua, i després volien apoderar-se de Costa Rica. Doncs bé, L’exèrcit Americà només va poder arribar fins aquest casalot, perquè els costa-riquenys es van avançar, i no van deixa arribar a l’exèrcit Americà a Costa Rica.
Així, doncs, Sta. Rosa i Liberia, pel que em van explicar, al S. XIX formava part de Nicaragua, però els costa-riquenys al no permetre que l’exèrcit americà entrés a Costa Rica, i fer-lo fora de Nicaragua, es van quedar amb ambdós pobles.
Bé, aquesta és, més o menys la història que em va explicar en Joan, el guia.
Després vaig estar passejant pel jardí del casalot, mentre en Joan m’explicava que a l’any 2000, aquella casa havia estat cremada per uns caçadors, el motiu era que el govern va declarar monument històric l’espai, i no permetia que s’hi anés a caçar. Els caçadors, com a venjança davant la nova normativa, li van prendre foc al casalot....
En acabar la visita al museu, vaig desfer el camí que havia fet, i vaig veure un cartell força curiós........
...així que vaig decidir seguir la direcció indicada i vaig veure a un indi nu.....
....bé, si més no duia el tòrax descobert...
...no, fora bromes, l’indio denudo, és un arbre que hi ha a la zona que en el seu temps es feia servir la sàvia i les fulles com a remeis medicinals.
En acabar de fer el tomb per la zona, vaig emprendre el camí que em duria vers la parada del Bus.
Aquesta és l’última excursió que vaig fer per la zona de Liberia, però l’aventura no s’acabava aquí. El dia 11 d’octubre havia d’agafar l’autobús que em duria a Nicaragua, aquest partia de Liberia, a les 5:30h de la matinada.
En arribar a la posada, vaig demanar a la recepcionista que el dia següent em despertessin a les 4:30h per dutxar-me i anar a buscar el bus.
El cert és que vaig passar molt mala nit, semblava com si l’inconscient em poses en alerta. En una de les desvetllades vaig veure que a l’habitació hi començava a entrar la llum del dia, que estrany, si ací comença a clarejar a les 5h de la matinada? així que em vaig llevar, i vaig anar a la recepció, allí, el recepcionista tenia millor son que el meu, vaig mirar el rellotge, i vaig veure que eren les quatre i vint. així que em vaig dutxar, em vaig vestir, i vaig encaminar-me cap a la recepció. El recepcionista, amb l’enrenou s’acabava de llevar, un servidor va mirar l’hora del rellotge de la recepció, hi es va donar compte que eren dos quarts de sis de la matinada... semblava ser que no m’havia fixat bé en l’hora.
Així que vaig sortir corrents per anar a buscar el bus, un bus que no em convenia perdre’l per no perdre el passatge i el viatge. Afortunadament, l’autobús arribava a les sis del matí, enfront un restaurant que hi ha a la panamericana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario