Discriminació positiva

A vegades fer una sortida sense programar-la pot sortir molt bé, com el dia que vaig anar al canyó de Somoto, d’altres, desitjaries no haver sortit de casa, pel fet d’adonar-te’n que l’excursió no t’és profitosa perquè t’has equivocat de destí.

El dissabte 5 de desembre em llevava a les 4h de la matinada per agafar l’autobús que em duria a León. A les 6:45h m’enfilava a l’autobús i em deixava portar. La meva ment em feia una advertència, si feia estada a León podria ser que em trobés amb molts de guiris, doncs en un principi pensava que celebraven, el mateix dissabte, la Puríssima. Així que dins el mateix autobús, vaig decidir anar a Corinto, un poblet de la costa del pacífic a uns 40 km de León, fer estada allí i anar a visitar León el diumenge .

Dit i fet, quan vaig arribar a la terminal d’autobusos de León, vaig preguntar per l’autobús que em duria a Corinto. En la terminal hi ha una sèrie de persones que t’indiquen el bus que has d’agafar per anar a un lloc determinat. En un principi em van aconsellar de pujar en un minibus,. però aquest anava a Chinandega, i allí havia d’agafar un altre bus que em duria a Corinto, a més, el bitllet era més car, vaig pensar que un servidor no anava de turista, sinó de viatjant, i que era més interessant anar en un bus convencional. Finalment em van indicar el bus que em duria a Corinto, en arribar a ell, vaig preguntar a l’ajudant del conductor si aquell bus em duria a Corinto, aquest em va dir que anava a Chinandega i després a Corinto. Així que vaig pujar i hem vaig acomodar. S’ha de dir que una de les virtuts del sistema de transport Nicaragüenc és que són puntuals alhora de sortir, i que arriben al destí a l’hora indicada, això és així perquè no hi ha molt de trànsit en les carreteres, només en aquelles que passen per l’interior d’una població.

Una peculiaritat del transport públic, és que un, quan puja al bus, s’acomoda i tal vegada a mig trajecte passa l’ajudant del conductor per cobrar l’import del viatge. El preu d’aquets varia en funció del lloc on es baixi. Així que a mig camí, em ve l’ajudant del conductor i em pregunta què on vaig, li responc que vaig a Corinto, i ell em contesta que aquell bus només arriba a Chinandega, i que allí n’hauré d’agafar un altre. Hem quedo sorprès!, li manifesto que això no és el que se’m havia indicat quan pujava al vehicle.....

...la meva indignació provoca una conversa amb el passatger que hi ha al meu costat, que a sota veu em diu que és una característica dels ajudants de conductor, donar una informació errònia per tal de tenir beneficis immediats sense tenir en compte que d’aquesta manera poden perdre clients. Iniciem una conversa i m’acaba donant el seu telèfon. Resulta que el senyor és de León i em convida a trucar-lo, el dia que vagi, per busacr-me un hostatge econòmic i per ensenyar-me la ciutat. En arribar a Chinandega baixem de l’autobús, i m’indica el bus que em conduirà a Corinto. M’enfilo a aquest i em deixo portar al lloc de destí.

En arribar, em proposo cercar un hostatge per dormir, de fet, en el bus, havia preguntat a algú si em podia aconsellar algun lloc que fos econòmic, net i segur. El subjecte em va indicar d’anar al hospedaje Doña Paca, prop de la plaça central. Al baixar del bus, vaig preguntar per l’Hostal, però no em van saber indicar, amb tot em van dur a un Hospedaje, anomenat Vargas. La Dona de l’estada em va ensenyar una habitació per dormir, on hi havia un llit, i un bany, el seu preu era de 10 dòlars. Un servidor, però, que ha aprés que als cheles (els blancs) o estrangers, sempre els cobren de més, va estar negociant el preu, finalment vaig pagar 7 dòlars.

Era força tard, tal vegada les 11 del matí, quan em disposava a anar a la platja, així que vaig fer per sortir de l’hostal. Dir-vos que em va ser impossibles, m’havien deixat tancat!!! no podia sortir al carrer, em vaig sentir pres dins un espai que em resultava desconegut. Al cap de cinc minuts va aparèixer la recepcionista, venia del carrer i havia anat a comprar un refresc...

Finalment vaig poder complir el meu propòsit d’anar a la platja a passar el dia. Abans però m’havia proveït d’una ampolla d’aigua i quatre pomes. En arribar, em vaig estar banyant, i vaig aprofitar per fer un tomb. Casualment, davant de la platja hi havia unes illes que en certa manera eren temptadores per visitar, però quan un viatge sol, aprèn a dur el mínim de diners a sobre, per no endur-se un ensurt.

Mentre feia el tomb, i em banyava, es van fer les quatre de la tarda. Pel que em van explicar uns nens aquella hora és la més indicada per banyar-se, perquè puja el nivell del mar i aquest està més tranquil. Així que mentre passejava vaig veure a un grup de joves jugant a fútbol, d’altres que es banyaven, i a tres nens que jugaven a enterrar a un d’ells. En Merlin, un dels infants em va demanar que li dónes un dolar, em vaig acostar a ells, i li vaig preguntar que si pensava que amb la fatxa que duia (anava amb banyador i una bossa penjada a les espatlles) podia dur diners a sobre. Li vaig dir que no hi havia dòlars, però que els podia fer una foto. Així que ja em teniu a en Merlin, en Cristóbal i en Jonathan, posant...

... en acabar vaig decidir anar a l’habitació, dutxar-me i anar a fer un tomb pel poble. En arribar a l’hostal, vaig entrar a l’alcova disposat a treure’m la sal. Quina gran sorpresa quan vaig veure que la dutxa no funcionava, i que en el plat de dutxa hi havia un cubell ple d’aigua amb un bol de plàstic. Així, que vaig haver de fer una dutxa afro.

En acabar vaig sortir al carrer a fer un tomb. Dir-vos que he descobert que soc tremendament dolent alhora d’orientar-me i que vaig estar transitant pels carrers de Corinto, cercant algun monument o edifici que resultés significatiu. Certament hi ha l’antiga estació de tren, però poca cosa més. Així que em vaig disposar a trobar un lloc per sopar i anar a dormir per marxar d’hora cap a León.

Al dia següent pujava a un bus que em duia cap a Chinandega, en arribar a aquesta ciutat, agafava un altre bus destinació León. En arribar a la terminal d’autobusos, vaig preguntar com es podria anar al centre de la ciutat, on hi ha la Catedral. El cert es que em van recomanar de pujar a un bus urbà, ja que el centre restava molt lluny. Després vaig poder experimentar que la distància entre la terminal i la catedral és, aproximadament, de 15 minuts caminant......

Dir-vos que León és una ciutat per visitar tranquil·lament, amb temps, perquè és una ciutat colonial que té forces edificis i monuments per visitar, alhora, sembla ser que les platges de León ofereixen bones postes de sol. Aquell dia em vaig proposar de fer una foto a la catedral, i a la UNAN León, la facultat.

A dos quarts de dues de la tarda, em dirigia vers la terminal, per agafar l’únic bus que em duria a Estelí. Com a anècdota, us explicaré que tenia la necessitat de comprar-me un refresc per hidratar-me. és sabut que a Nicaragua, l’única aigua potable que raja de les aixetes, és la d’Estelí, així, que comprar un Fresco (beguda que es fa amb fruits i aigua) a qualsevol ciutat lluny d’Estelí és exposar-se a una descomposició, així, que vaig decidir comprar una gasosa (beguda amb gas). En la pròpia terminal, em vaig atansar a una dona que venia begudes, i li vaig preguntar el preu d’una d’elles. La bona dona em va dir que valien 12 cordobas, però ràpidament em va di que valia un. Un servidor, li va preguntar si eren dotze o un, ella va manifestar que el preu de la beguda era un. Així que em vaig posar la mà a la butxaca i li vaig oferir un còrdoba (0’03 dòlars, aproximadament). La dona em va mirar estupefacte, no entenia res, i em va aclarir que la beguda valia un dòlar. Vaig optar per anar a una tenda a comprar un refresc, ja que aquell cap de setmana ja n’havia tingut prou d’abusos. El refresc em va costar 8 Cordobas.

Tal vegada alguns de vosaltres deveu pensar: I a què ve el títol de l’enunciat amb el que ens està narrant. Doncs bé, últimament m’estic donant compte que en aquest país, pel sol fet de ser estranger, et cobren de més, ja sigui al mercat, quan vas ha cercar una habitació per viure, o quan vas a pernoctar a un espai natural. Com a fet curiós, explicar-vos que el passat divendres 11 de desembre, varem anar amb alguns joves del projecte a Miraflor. Perquè us feu una idea,el preu del dinar, del sopar, de dormir i l’esmorzar, és de 12 dòlars pels niques, mentre que si ets estranger et cobren 20 dòlars. A l’hora de sopar, tots els joves i l’equip tècnic del projecte van menjar un menú, mentre que a un servidor li oferien un altre, una mica diferent. Si sabéssiu com me’n vaig sentir de malament.... em sentia descriminat i marginat. Després vaig anar a pagar el servei, i li vaig preguntar a l’encarregada el motiu pel qual m’havien servit un plat diferent. Em va manifestar que els estrangers preferien menjar un altre tipus de menjar, en comptes del que ells servien. Els vaig dir que en cap moment m’havien consultat, alhora els vaig demanar que m’expliquessin perquè havia de pagar més que els meus companys, quan havíem rebut el mateix servei. Els vaig explicar que aquell era un exercici de discriminació positiva, ja que ells pensaven que els estrangers duien molts diners i que per això els pujaven els preus, i que aquest fet representava discriminar-me davant el grup.

El company que m’acompanyava, va comentar davant l’encarregada la possibilitat de què un servidor aconsellés anar a visitar Miraflor, el cert és que no sabia si estava de broma, però crec que la causa de què m’arreglessin el preu, a 15 dòlars, deuria ser el fet de què manifestes que era una contrarietat que per un costat et cobressin de més, i per l’altre esperessin que fessis propaganda de la reserva natural, i què els dic? vaig manifestar a l’encarregada i al company, - aneu a Miraflor que pel mateix servei us cobraran 8 dòlars de més. Així va ser com s’ho van pensar i em van fer una rebaixa.

Namancambre

A vegades, al fer les coses a l’atzar, sense preparar-les, te’n pots endur una sorpresa perquè acabes gaudint del temps que has dedicat al lleure. Possiblement, això és així perquè un, o una, no ha planificat aquella activitat, imaginant com es desenvoluparia, i al no haver fet aquest exercici, està predisposat a assumir els imprevistos, o dit d’una altra manera, al no haver creat cap expectativa no esperes res. En certa manera és com aquell individu que nos sap què es un televisor, aleshores si no en té cap no el troba a faltar, a diferència d’aquell altre que no el té, però n’ha vist als aparadors i delecta per tenir-ne un.

El dissabte 14 de novembre pujàvem a un autobús que ens duria vers el canó de Namancambre, més conegut com el cañon de Somoto, situat a Somoto, capital del departament de Madriz, última ciutat abans d’arribar a la frontera de el Espino (Hondures).

En arribar a la parada central d’autobúsos de Somoto, varem enfilar-nos a un bus que ens duria a una comunitat de camperols, en arribar allí, varem parlar amb els guies que fan el recorregut del canyó. Un d’ells es va oferir a fer l’excursió, l’Ariel, així que varem emprendre l’aventura, seguint un camí que desemboca al canyó.

L’Ariel, en el trajecte, ens explicava que la comunitat on viu, és de camperols, però aquests al no guanyar-se prou bé la vida, males collites, havien decidit muntar una cooperativa d’esports d’aventura que oferia fer barranquisme, rafting, i el descens pel canyó caminant i nedant. També ens va explicar que el nom del canyó era Namancambre, el que passa que havien decidit posar el canyó de Somoto, perquè era més comercial, i feia honor al poble on està ubicat. El Namancambre és un arbre, que els antics nadius utilitzaven per fer pocions medicinals.

Xerrant, xerrant varem arribar al riu que envolta el canyó, així que ens varem posar l’armilla salvavides, i ens varem llençar a l’aigua.

De fet, el millor d’aquesta excursió era poder fer el recorregut nedant, ja quer feia una mica de calor. Dic una mica, perquè Somoto està al nord de Nicaragua i aquella és una zona més fresca...

...Així que varem posar les pertinences en una caixa de plàstic perquè no es mullessin, i ens varem llençar a l’aigua. Alguns traços del recorregut esl feiem caminant, el riu no cobria molt, i d’altres nedant.

Mentre estàs a l’aigua, et dones compte que et perds la vista del canyó, la immensitat de les seves parets... per això, quan podíem nedar, feia esquena, per poder veure damunt meu, però havies d’anar amb compte perquè de sobte et trobaves que estaves a una zona poc profunda, i t’havies de posar a caminar.

A mig trajecte, escoltàvem els crits d’uns infants, i casualment, d’unes companyes de la facultat que estan fent les pràctiques a Estelí.

Arribàvem en un tram que havíem d’escalar una roca, per poder seguir endavant. Allí hi havia uns infants que es tiraven a l’aigua en una alçadade 6 metres, aproximadament. També podies llançar-te a l’aigua fent un salt d’un metre, però un servidor va decidir exposar-se al perill...

....Així, vaig agafar empenta i vaig fer un salt mortal...

...on l’aigua m’esperava amb tota la profunditat. La caiguda va ser neta i sortosament vaig sortir-ne ben parat. Un cop passat aquest obstacle, varem estar nedant uns 200m, a l’altre extrem ens esperava una barca que ens duria a la fi del trajecte, ja no ens mullaríem més.

En acabar l’excursió, varem anar a cas de l’Ariel, allí hi havia la seva família, ens van oferir un cafè que em vaig prendre amb molt de gust. Els vaig demanar si els feia res que els fes una foto de record, van estar encantats a que se’ls fes la foto, els vaig dir que si es trencava la càmera no seria pas perquè un servidor sortia, ja que ja me’n havia fet algunes i seguia intacte.

El Castell del “Robledo”

El dissabte 28 de novembre em convidaven a assistir a una jornada de vacunació a un rancho que hi ha a Miraflor, a la zona del robledo. Aquesta activitat es duria a terme el diumenge, per això vaig quedar amb en Buanerge, veterinari i ensinistrador de cavalls, que l’aniria a cercar a casa seva a les 7:30h del matí.

El diumenge vaig arribar a casa del veterinari a les 7:40h, amb la idea de marxar vers a Miraflor a les 8h. La puntualitat nica, però, va resultar ser fidel a les seva tradició, així que a les 9h marxàvem, caminant, cap el parc infantil, per anar a buscar a l’Abelardo (Chepito) que ens duria amb la seva furgoneta al Robledo. En arribar a casa d’en Chepito, ens van oferir esmorzar, un plat de gallopinto amb cuajada (arròs amb frèjols i formatge). Un servidor va desistir l’oferta, ja que el seu estómac, tot just, iniciava la digestió d’aquest menjar.

A les 9:30h anàvem al garatge d’en Chepito, a cercar la furgoneta.....

.....resulta que aquest vehicle té un procediment força peculiar per arrancar, el conductor seu al seient que hi ha davant del volant (obvi, no?), mentre que els acompanyants empenyen el vehicle fins que aquest es posa en marxa. Així, que ja teniu al Buanerge, en Huascar i un servidor empenyent la tartana (furgoneta) vers la panamericana. En arribar allí, la furgoneta s’engega, però al voler accedir a aquesta via, es para.....

Així que el trio ens posem a empènyer la tartana enmig del trànsit del que seria una carretera nacional.

Tot hi aquest incident, manifestar que el viatge va anar prou bé, la durada d’aquest, va ser d’una hora, seguint un paisatge muntanyenc que ens duria al “Castillo” del robledo. En arribar a allí, varem baixar de la furgoneta per posar-nos mans a l’obra. La tasca d’aquell dia era anar a cercar les

vaques d’en Chepito, que estaven pasturant, per injecta’ls-hi vitamines, antiparàsits, immunitzant i finalment banyar-les (ruixar-les) amb un líquid que els trauria qualsevol insecte que duguessin adherit a la pell, i mataria les mosques. Abans, però, havíem d’esperar a un Sr. que ens indicaria on estaven les vaques. Mentre el grup esperava, un servidor va decidir anar a fer un tomb per la zona..

...així que vaig agafar el camí que em duria a un cul de sac, i és que a Nicaragua, una de les curiositats és que els espais verds que voregen els camins que et duen a la muntanya, estan ballats, de tal manera que si vols fer una excursió, no pots sortir de la ruta establerta, això em va fer pensar que hi ha una manca de llibertat de moviment perquè no pots fer camí al caminar, alhora els camins acaben desembocant en la propietat privada. Per tant, quan vaig arribar a una balla que m’impedia seguir el meu curs, vaig girar cua, per reunir-me amb els companys. En arribar al Castillo, en Tomàs em va indicar que la resta del grup havia anat a cercar les vaques, per això vaig seguir la direcció que m’indicava. L’objectiu era dur el ramat al corral per dur a terme la nostra comesa.

Un cop les vaques van haver entrat a un espai ballat, en Huascar va posar sal a unes roques perquè els animals en prenguessin, Pel que em van explicar, se’ls dóna sal a les vaques perquè els ajudi a sintetitzar els nutrients, a més, com que la sal els fa agafar set beuen més aigua i aquesta els fa produir més llet...

...Un cop realitzat aquest ritual, es va procedir a injectar a cada una de les vaques. Primer es va intentar dur a terme aquesta acció en el mateix espai on havien pres la sal, el procediment que es seguia era: en primer lloc, un llençava, al cap de l’animal, un mecate (corda) per lligar-li al coll y immobilitzar-li el morro, mentre un altre, li estirava la cua. En segon lloc, el veterinari iniciava el ritual d’injeccions. Aquesta manera de fer, resultava un tan perillosa, ja que la vaca feia coces o es movia d’un costat a l’altre, i això impedia clavar l’agulla de la xeringa a la vena, o fer una injecció intramuscular, a més, el veterinari de tant en quant rebia alguna trompada i el procés era una mica lent, si havíem de vacunar a vint-i-quatre vaques i cinc vedells. Un cop injectada la vaca, se li posava una marca de pintura al cap.

Així, es va decidir vacunar a les vaques, utilitzant una mànega passarel·la envoltada per unes balles paral·leles. En aquest espai hi entraven sis vaques que miraven de situar-se de la millor manera possible per ser injectades.

Com es pot veure en la foto, aquests animals quedaven atrapats en un cul de sac, i no podien retrocedir perquè darrera l’ultima vaca, es posava un travesser que unia les dues paral·leles, de tal manera que obligava, als animals, fer pressió cap endavant. La por, les feia defecar, o bé les feia caure al terra.

En acabar de vacunar les vaques, en Buanerge em va comentar que si volia “culear” als vedells. Ell utilitzava el mot “culear” amb ironia, i donant-li el significat de injectar la vacuna amb la xeringa, quan de fet, “culear” vol dir posar un altre tipus d’injecció, mentre es mou el cul endavant

i enrere...

Manifestar que en Buanerge és de la broma, així que li vaig explicar que ja sabia de que anava aquell mot, i que tan sols pensava en fornicar, vejam si tenia un penis per cervell.

Seguint la broma, li vaig dir que m’agradaria “culear” els vedells, però que la injecció la poses ell, i un servidor empenyeria l’èmbol per injectar el líquid. I així ho varem fer. El Veterinari va agafar un vedell, el va tombar al terra, i em va indicar que poses el meu pes sobre l’animal per injectar-li el medicament. Mentre m’ensenyava com es feia, en Buanerge, estava situat al llom del vedell, i un servidor estava situat al ventre, de tal manera que l’animal, per defensar-se, em podia fer algun cop.

En acabar de posar les vitamines, en Buanerge em va demanar que em poses on ell estava, i que mantingués al vedell immobilitzat, i així ho vaig fer, mentre ell discutia amb en Huascar i l’Abelardo, si posaven la injecció de l’antrax al vedell. Així que ja em teniu, durant cinc minuts, immobilitzant

a l’animaló que pretenia posar-se d’en peus. Degut a això, vaig decidir separar el màxim els genolls, que reposaven damunt el vedell, de tal manera que retenia el cap i les cames del darrera. Ja que em van fer esperar, els vaig demanar que em fessin una fotografia, per tal de què quedés immortalitzada la meva immobilització.

En acabar de “culear” els vedells, van ruixar les vaques amb un compost per mata’ls-hi les mosques i d’altres insectes que duen adherits a la pell.

En acabar la tasca, se’m va reptar a cavalcar el cavall que duia l’oncle d’en Buanerge, naturalment, vaig acceptar el repte, i em vaig enfilar a aquest perquè em fessin una foto un tant quixotesca.....

...aquest cop, però, tenint una mica més d’experiència amb els cavalls.

A les 16h, empenyíem, novament, la tartana per tornar a Estelí, al llarg del trajecte va pujar un home, dues noies i un nen, per què els duguéssim a la ciutat.

Llançar-se a la piscina i no sortir escaldat

Tot just fa un any que vaig iniciar un treball on parlava sobre els concepte de salut i salut mental, per endinsar-me en el desenvolupament del concepte bogeria i les diferents nomenclatura (rebudes des de l’edat mitjana fins l’època contemporània) que reflecteixen les característiques i els valors de les societats que li han donat un significat i un nom al concepte. El treball finalitza amb la descripció del rol que assumeixen els malalts mentals i els professionals de la salut mental

Poc em podia imaginar que la primera part d’aquesta labor, passaria a ser exposada a les jornades de salut mental organitzades per una universitat. I és que el passat 22 d’octubre se’m va brindar la possibilitat de fer una conferència sobre el concepte de salut i salut mental, en les jornades de salut mental organitzades per la facultat de psicologia de la FAREM (Estelí).

Manifestar que tractar la temàtica des d’una disciplina que no hi té cabuda en la salut mental (la

pedagogia) va resultar tot un repte i alhora un exercici de reflexió, per aquells que assistien a la conferència.

En primer lloc, era un repte perquè en ple segle XXI es segueix encaixonant la pedagogia en l’àmbit escolar i formatiu, obviant que aquesta disciplina té un ventall d’intervenció molt ampli, i un paper MOLT important en la prevenció, ja que és des de l’educació que podem prevenir les malalties i les malalties mentals, a partir de l’educació per la salut. Això és així en tant que la dimensió de l’individu va més enllà de lo biològic i lo psicològic, al ubicar-lo en una societat on hi ha una cultura, un pes històric i social, i alhora una estructura educativa que determina, o, condiciona la conducta de la persona.

En segon lloc, va resultar un exercici de reflexió, ja que es convidava, als assistents, contemplar la salut des d’una perspectiva que es desmarca del referent positivista (lluny de l’objecte que delimita l’estat normal del patològic), per emmarcar-lo en un referent més optimista, que no positivista, com és el de la pedagogia. Entenent la salut com a subjecte que experimenta les seves vivències de manera sana o insana...

El títol del treball, i el de la conferència, resultava prou provocador per aquelles persones que ubiquen la salut mental en la psicologia i la psiquiatria. Amb Fonaments pedagògics de la salut-mental vaig intentar cridar l’atenció dels oients, per despertar-los la curiositat de tractar aquest tema, i els seus protagonistes (els malalts mentals), no tant des de la seva etiqueta, sinó des de la seva condició d’individu.

Val a dir, que quan em van proposar d’intervenir en les jornades esmentades, em vaig mostrar una mica preocupat, tots sabem que la salut mental resta monopolitzada per la indústria farmacèutica que es proveeix dels estudis “científics” que donen pes i un sentit al DSM IV i al C10. Així, sembla que m’enfrontava a un discurs, que si bé, no ha estat científicament provat l’etiologia de les malalties mental, té molt pes en l’època contemporània..... un pes que si s’abordés la temàtica de la salut mental, no tant des de la vesant mèdica, i més des de l’antropologia, la sociologia, la pedagogia, l’etnologia, és a dir, des dels estudis de les ciències socials, contemplant les ciències naturals, ens donaríem compte, com diuen alguns autors, que darrera el concepte de la salut mental hi ha interessos d’ordre polític que posen en perill, o, qüestionarien els discursos polítics que tant desordre mental ens proporcionen.

Així, vaig decidir tirar-me a la piscina i exposar les meves idees fonamentades des del discurs de la psiquiatria alternativa i alguns estudis antropològics, etnològics....

Per no sortir escaldat, vaig reforçar el discurs amb diversos exemples que se’m han presentat al llarg de la meva trajectòria en el món de la salut mental.

La conferència va acabar amb la frase d’Arturo Grag que diu Així “El de la locura y el de la cordura son dos países limítrofes, de fronteras tan imperceptibles, que nunca puedes saber con seguridad si te encuentras en el territorio de la una o en el territorio de la otra”.

és a dir, estem al límit de la normalitat, vorejant la bogeria, tot dependrà de l’habilitat que tinguem en resoldre els nostres conflictes per trobar-nos en un estat o en un altre.

Aprendre a Viatjar IV “parque natural de Sta. Rosa"

El darrer dia d’estada a Liberia, em vaig proposar visitar el parc natural de Sta Rosa, pel que m’havien explicat, els autòctons, és un espai recomanable, ja que pràcticament és verge per ser una zona protegida.

A les cinc de la matinada em llevava per anar a comprar un entrepà i agafar el bus que em duria a la zona. Casualment al arribar a la parada, el bus que es dirigia cap a Peñas blancas estava estacionat a punt de partir, així, que no em vaig fer esperar i m’hi vaig enfilar.

El trajecte va ser ràpid, tal vegada tres quarts d’hora. En arribar a Sta Rosa, vaig baixar de l’autobús i vaig iniciar l’excursió. La caminada per arribar al centre del parc, era de 7quilómetres, així que vaig iniciar la marxa vers lo desconegut....

... el cert és que allò que desconeixia, em va resultar molt profi

tós. En arribar al centre del parc, vaig veure un edifici que em recordava una fortalesa d’aquelles que surten als Westerns.....

....vaig decidir entrar per saber que s’hi coïa, així que al dirigir-me cap allí, vaig veure un cartell que anunciava que em trobava al museu d’història. Dins el museu hi havia un noi, el guia turístic, que em va estar explicant la història d’aquell casalot, una història molt relacionada amb la guerra d’independència dels estats units.

Aquella estància havia estat, en temps llunyans, la casa d’una persona adinerada que tenia ramats de vaques. Sembla ser que quan els americans es van proposar d’ocupar centre Amèrica, van envair Nicaragua, i després volien apoderar-se de Costa Rica. Doncs bé, L’exèrcit Americà només va poder arribar fins aquest casalot, perquè els costa-riquenys es van avançar, i no van deixa arribar a l’exèrcit Americà a Costa Rica.

Així, doncs, Sta. Rosa i Liberia, pel que em van explicar, al S. XIX formava part de Nicaragua, però els costa-riquenys al no permetre que l’exèrcit americà entrés a Costa Rica, i fer-lo fora de Nicaragua, es van quedar amb ambdós pobles.

Bé, aquesta és, més o menys la història que em va explicar en Joan, el guia.

Després vaig estar passejant pel jardí del casalot, mentre en Joan m’explicava que a l’any 2000, aquella casa havia estat cremada per uns caçadors, el motiu era que el govern va declarar monument històric l’espai, i no permetia que s’hi anés a caçar. Els caçadors, com a venjança davant la nova normativa, li van prendre foc al casalot....

En acabar la visita al museu, vaig desfer el camí que havia fet, i vaig veure un cartell força curiós........

...així que vaig decidir seguir la direcció indicada i vaig veure a un indi nu.....

....bé, si més no duia el tòrax descobert...

...no, fora bromes, l’indio denudo, és un arbre que hi ha a la zona que en el seu temps es feia servir la sàvia i les fulles com a remeis medicinals.

En acabar de fer el tomb per la zona, vaig emprendre el camí que em duria vers la parada del Bus.

Aquesta és l’última excursió que vaig fer per la zona de Liberia, però l’aventura no s’acabava aquí. El dia 11 d’octubre havia d’agafar l’autobús que em duria a Nicaragua, aquest partia de Liberia, a les 5:30h de la matinada.

En arribar a la posada, vaig demanar a la recepcionista que el dia següent em despertessin a les 4:30h per dutxar-me i anar a buscar el bus.

El cert és que vaig passar molt mala nit, semblava com si l’inconscient em poses en alerta. En una de les desvetllades vaig veure que a l’habitació hi començava a entrar la llum del dia, que estrany, si ací comença a clarejar a les 5h de la matinada? així que em vaig llevar, i vaig anar a la recepció, allí, el recepcionista tenia millor son que el meu, vaig mirar el rellotge, i vaig veure que eren les quatre i vint. així que em vaig dutxar, em vaig vestir, i vaig encaminar-me cap a la recepció. El recepcionista, amb l’enrenou s’acabava de llevar, un servidor va mirar l’hora del rellotge de la recepció, hi es va donar compte que eren dos quarts de sis de la matinada... semblava ser que no m’havia fixat bé en l’hora.

Així que vaig sortir corrents per anar a buscar el bus, un bus que no em convenia perdre’l per no perdre el passatge i el viatge. Afortunadament, l’autobús arribava a les sis del matí, enfront un restaurant que hi ha a la panamericana.