martes, 27 de octubre de 2009

Aprendre a Viatjar IV “parque natural de Sta. Rosa"

El darrer dia d’estada a Liberia, em vaig proposar visitar el parc natural de Sta Rosa, pel que m’havien explicat, els autòctons, és un espai recomanable, ja que pràcticament és verge per ser una zona protegida.


A les cinc de la matinada em llevava per anar a comprar un entrepà i agafar el bus que em duria a la zona. Casualment al arribar a la parada, el bus que es dirigia cap a Peñas blancas estava estacionat a punt de partir, així, que no em vaig fer esperar i m’hi vaig enfilar.

El trajecte va ser ràpid, tal vegada tres quarts d’hora. En arribar a Sta Rosa, vaig baixar de l’autobús i vaig iniciar l’excursió. La caminada per arribar al centre del parc, era de 7quilómetres, així que vaig iniciar la marxa vers lo desconegut....

... el cert és que allò que desconeixia, em va resultar molt profi

tós. En arribar al centre del parc, vaig veure un edifici que em recordava una fortalesa d’aquelles que surten als Westerns.....



....vaig decidir entrar per saber que s’hi coïa, així que al dirigir-me cap allí, vaig veure un cartell que anunciava que em trobava al museu d’història. Dins el museu hi havia un noi, el guia turístic, que em va estar explicant la història d’aquell casalot, una història molt relacionada amb la guerra d’independència dels estats units.





Aquella estància havia estat, en temps llunyans, la casa d’una persona adinerada que tenia ramats de vaques. Sembla ser que quan els americans es van proposar d’ocupar centre Amèrica, van envair Nicaragua, i després volien apoderar-se de Costa Rica. Doncs bé, L’exèrcit Americà només va poder arribar fins aquest casalot, perquè els costa-riquenys es van avançar, i no van deixa arribar a l’exèrcit Americà a Costa Rica.

Així, doncs, Sta. Rosa i Liberia, pel que em van explicar, al S. XIX formava part de Nicaragua, però els costa-riquenys al no permetre que l’exèrcit americà entrés a Costa Rica, i fer-lo fora de Nicaragua, es van quedar amb ambdós pobles.


Bé, aquesta és, més o menys la història que em va explicar en Joan, el guia.



Després vaig estar passejant pel jardí del casalot, mentre en Joan m’explicava que a l’any 2000, aquella casa havia estat cremada per uns caçadors, el motiu era que el govern va declarar monument històric l’espai, i no permetia que s’hi anés a caçar. Els caçadors, com a venjança davant la nova normativa, li van prendre foc al casalot....



En acabar la visita al museu, vaig desfer el camí que havia fet, i vaig veure un cartell força curiós........




...així que vaig decidir seguir la direcció indicada i vaig veure a un indi nu.....





....bé, si més no duia el tòrax descobert...



...no, fora bromes, l’indio denudo, és un arbre que hi ha a la zona que en el seu temps es feia servir la sàvia i les fulles com a remeis medicinals.



En acabar de fer el tomb per la zona, vaig emprendre el camí que em duria vers la parada del Bus.



Aquesta és l’última excursió que vaig fer per la zona de Liberia, però l’aventura no s’acabava aquí. El dia 11 d’octubre havia d’agafar l’autobús que em duria a Nicaragua, aquest partia de Liberia, a les 5:30h de la matinada.



En arribar a la posada, vaig demanar a la recepcionista que el dia següent em despertessin a les 4:30h per dutxar-me i anar a buscar el bus.



El cert és que vaig passar molt mala nit, semblava com si l’inconscient em poses en alerta. En una de les desvetllades vaig veure que a l’habitació hi començava a entrar la llum del dia, que estrany, si ací comença a clarejar a les 5h de la matinada? així que em vaig llevar, i vaig anar a la recepció, allí, el recepcionista tenia millor son que el meu, vaig mirar el rellotge, i vaig veure que eren les quatre i vint. així que em vaig dutxar, em vaig vestir, i vaig encaminar-me cap a la recepció. El recepcionista, amb l’enrenou s’acabava de llevar, un servidor va mirar l’hora del rellotge de la recepció, hi es va donar compte que eren dos quarts de sis de la matinada... semblava ser que no m’havia fixat bé en l’hora.

Així que vaig sortir corrents per anar a buscar el bus, un bus que no em convenia perdre’l per no perdre el passatge i el viatge. Afortunadament, l’autobús arribava a les sis del matí, enfront un restaurant que hi ha a la panamericana.

sábado, 24 de octubre de 2009

Aprendre a viatjar III

Els novells en l’experiència a viatjar, acostumen a anar amb la guia en mà, del país on s’hi està, o bé, com seria el cas d’un servidor, es mouen amb desimboltura maldestra, per la zona, posant a la disposició d’altris, la nova ruta turística. El problema està en què quan es va a un nou país sense tenir cap tipus d’informació sobre els espais a visitar, al preguntar sobre possibles rutes, pobles, parcs naturals, platges, etc. sempre li indiquen els espais turístics més visitats, que no han de ser, necessariament els més interessants.


Al viatjar amb una guia turística hi ha el risc de visitar aquells paratges que han estat seleccionats per la indústria turística, coneixent així una part de la realitat del país, aquells indrets que et poden captivar, o aquells altres que en arribar, hi ha un assortit d’activitats que t’exprimeixen les butxaques. Així, que el dijous 8 d’octubre, agafava un autobús que em conduïa a Guayabo. L’encarregat de la pensió em va aconsellar anar a aquell poble, per què hi ha uns recintes, dirigits al turisme, on hi ha unes piscines que tenen aigua de manantials calentes, unes hornillas de sofre, i un restaurant, per completar el dia.


En arribar a Guayabo, me’n vaig endur una gran decepció, al entrar al primer recinte turístic (n’hi ha tres, i estan estratificats per categories o classes socials), vaig veure un munt de persones jubilades que anaven a passar el dia. Al dirigir-me a la recepció, que curiosament estava ubicada a l’interior de la cuina, vaig preguntar per les activitats mediambientals que organitzaven. Em van manifestar que es podia fer una visita a les hornillas, el preu de la visita era 700 colons, i que seguidament em podria banyar a les piscines d’aigua mineral calenta pagant el modest preu de 1200 colons. En acabar podria gaudir d’un exquisit menjar que es serviria al menjador....


.... i les activitats mediambientals? no es feia cap excursió per la zona? la senyora em va contestar que allò era tot. Vaig decidir fer una visita a les hornillas, i banyar-me a les piscines d’aigua mineral.

Quan vaig visitar el recinte de les hornilles, em vaig adonar del perill que s’exposa, el viatger, quan es posa en mans de la indústria turística, en certa manera al veure que se’m tractava com un objecte em va fer bullir la sang. Amb tot, li vaig dir al guia, que em prengués unes fotos que donessin constància de la meva estada. Així en la fotografia podem observar el lucífer que duem dins i que s’exterioritza en forma de fum... o tal vegada fos el fum de les hornilles que em donessin aquesta aparença satànica, fruit de la manipulació que vivia.




En acabar la visita de cortesia, vaig decidir fer la meva, així, que em vaig dirigir a un camí que em conduïa a Miravalles. En el trajecte, vaig veure les calderes, una espècie de xemeneies que evacuen el fum que hi ha al sòl de la base dels volcans.




Podríem dir que el dia no m’acompanyava, o tal vegada si, ja que es va posar a ploure i més em temo que va ser un avantatge ( ja que no passava calor), que un inconvenient. Al cap d’una hora de trajecte, vaig arribar a un nou recinte anomenat las Hornillas, en arribar em vaig dirigir a la recepció per preguntar sobre les activitats que es realitzaven. Allí, em van informar que en una hora sortia un grup a visitar la cataracta, el trajecte es feia a cavall i el preu de l’excursió era de 20 dòlars. Segons em van informar les cataractes estaven força lluny, una hora a cavall. Els vaig manifestar que no disposava del temps suficient per esperar a fer l’excursió, ja que un servidor havia arribat en bus, a Guayabo, i l’últim passava a les 5 de la tarda. Així, si havia d’esperar a dos quarts de dues per fer l’excursió d’una hora de trajecte, no arribaria a temps a agafar el bus. Per tant, els vaig donar les gràcies, i em vaig dirigir vers les cataractes.....



.....i on estaven les cataractes?, el cert és que no se on em dirigia, però aquella bona gent em va donar una bona pista, per arribar a elles el grup de turistes ho feien muntats a cavall, així, que únicament m’havia

de dedicar a rastrejar el camí que em conduïa vers les muntanyes, i cercar les petjades de cavall, que em conduirien a la meva destinació.



Així, com un indi, vaig començar la meva aventura, mirant de cercar qualssevol rastre de cavall (petjades, femta)....

....al cap de vint minuts se’m presentava les proves de què no anava per camí errat, s’acostaven, a un servidor, les víctimes dels manuals turístics, un home i una

dona americans, muntats a cavall, acompanyats d’un guia. Vaig seguir la direcció que ells desfeien, però de sobte vaig arribar en una bifurcació....


.....i per on carai havia passat aquella gent? vaig aguditzar la vista per cercar rastres de petjades que m’indiquessin el bon camí, el cert és que la pluja, en aquest aspecte, no em resultava gaire beneficiosa, ja que el sòl era de granit, i el meu esperit de supervivència, em deia que les petjades podien ser esborrades per l’aigua. Amb tot, el sentit comú em va anunciar que si cercava una cataracta havia d’agafar un camí de pujada, ja que aquestes acostumaven a estar en un espai elebat....

Així que vaig fer cas al sentit comú, i vaig seguir el camí que, aparentment, era el principal. Al cap d’uns instants vaig se

ntir una remor, però l’oïda no sabia apreciar si era remor de les

fulles al ser mogudes pel vent, o bé si era remor d’aigua.

Vaig seguir avançant i finalment vaig saber apreciar que es tractava del soroll d’aigua, com si hi hagués un riu o una cataracta molt aprop...



...el cert és que em va ser una mica dificultós descobrir la cataracta, ja que aquesta es trobava amagada darrera un arbrada, apartada del camí del qual procedia. Així que em vaig dirigir on m’indicava l’instin, i vaig arribar a un lloc, on aparentment hi havia una cataracta, tal vegada fos un salt d’aigua......



Vaig estar rondant una miqueta per la zona, i vaig decidir que havia de tornar a Guayabo. Mentre feia el camí de tornada, vaig estar controlant el temps que hi havia entre la cataracta i les Hornilles, i d’allí a Guayabo. En arribar a les Hornilles, vaig entendre que l’excursió a cavall era d’una hora d’anada i tornada, i això em va fer sentir bé i diferent als diferents turistes... o tal vegada era un turista, perquè estic en terres desconegudes, però em moc com un viatger, perquè no em deixo persuadir pels tríptics dels recintes turístics.



En arribar a Guayaba, vaig decidir que em faria un bany ben merescut, d’una hora... havia de fet temps fins que arribés l’autobús. Manifestar que el bany per les diferents piscinetes d’aigua mineral calenta, va ser doblement reconfortant, per un costat perquè se’m oferia l’oportunitat de relaxar-me, per l’altre, perquè estava plovent a bots i barrals, i s’estava millor dins l’aigua calenta, que fora. En aquell espai de temps vaig aprofitar per cronometrar la meva capacitat pulmonar, fent exercicis d’apnea. El cert que un servidor va aguantar més estona aguantant la respiració, que el rellotge cronometrant-me... aquest se’m havia parat i mai més tornaria en vida.




A dos quarts de cinc em dirigia a la carretera per agafar el bus. Mentre l’esperava, vaig aprofitar per fer alguna foto de postal..... de fet s’estava fent fosc, i ja no sabia quina hora era.



Al cap d’un temps d’espera, vaig veure que passava un autobús, però no tenia gaire clar si era aquell el que havia d’agafar. Amb tot, el bus es va parar, i el conductor em va dir que pugés. Em vaig enfilar, i vaig veure que era el conductor que m’havia portat cap a Guayabo, em va manifestar que una mica més i s’oblidava de mi.


El cert, és que quan vaig arribar a Guayabo, el conductor em va anunciar que si volia anar a les aigües termals, havia d’agafar un camí, i caminar un quilòmetre. Al preguntar-li on havia d’agafar el bus per tornar a Liberia, em va contestar que m’esperes a la carretera del recinte la Guayaba, on em vaig estar banyant, que ell passaria per allí, a les cinc.


El cert, és que em va sorprendre molt l’honradesa dels Costa-riquenys, i al seva amabilitat, molt em temo que si no hagués estat pel conductors, un servidor encara estaria esperant el bus que l'hauria de conduïr a Liberia.

domingo, 18 de octubre de 2009

Aprendre a viatjar II (Panamà y playa hermosa)

Instal·lar-se a la posada va resultar complir amb una de les necessitats bàsiques esmenades per Maslow, la necessitat de protecció, és a dir, tenir un espai on poder dormir, i en el qual et sents segur.

Dimecres 7 d’octubre havia de fer alguna que altra gestió per poder-me moure amb desimboltura pel Libéria. Així, un cop em vaig desprendre dels llençols i vaig passar per la dutxa, vaig decidir fer un mos per alegrar l’estómac. En acabar, vaig anar al Banc per caviar dòlars en colons i en sortir del banc vaig anar a comprar un quilo de pomes i una ampolla d’aigua.


El destí d’aquell dia era anar a la platja de Panamà, un espai poc turístic i quasi verge. Podríem dir, que un dels problemes amb el que es troba un estranger, és què quan pregunta per algun indret per anar a viatjar, sempre et recomanen aquells espais de turisme dirigit, és a dir, aquells indrets on el turista, com si es tractés d’un borreguet, el van passejant per espais artificials, que s’han creat perquè els turistes s’hi deixin la cartera. Quan vaig preguntar per una platja per visitar i banyar-me tranquil·lament, em van aconsellar anar a la platja del Coco, o la de Tamarindo, allí hi trobaria grans hotels i bonics restaurants, plens de turistes americans.


...i quin és el lloc on hi van menys turistes internacionals? sembla ser que la platja de Panamà, a uns 40 km. de Liberia. Caram!, i un servidor volia anar caminat al lloc de destí.....

a les 10h m’enfilava a un autobús que em duria a la platja de Panamà. Segons la indicació de la recepcionista de la posada, un servidor havia de baixar al final de la parada. En arribar al destí final, vaig preguntar al conductor què com s’hi arribava a la platja de Panamà, el bon home em va indicar que l’havia deixat un parell de quilòmetres enrere....


....així, vaig prendre el camí que em va indicar i vaig anar vers la platja. En arribar, sortosament, només hi havia tres turistes, aquests venien de la capital de Costa Rica (St José), i no tenien la intenció de banyar-se perquè estaven en temporada baixa (hivern).....


.......de sobte, les meves cames em van començar a conduir cap a un indret que estigués lluny de la platja de Panamà, semblava com si em convidessin explorar espais més solitaris, caminant, caminant, vaig veure uns senyals al terra que em dirigien cap a l’est, on hi vaig veure unes roques que em recordaven les roques de sa conca (Cadaqués). El paisatge em resultava interessant, però no commovedor, com diuen els de casa, un cop has estat a les cales de Cadaqués, com aquestes no hi ha res....


... Així va ser com vaig arribar a un espai que em resultava desconegut, on hi havia un contrast entre el mar i la muntanya. Allí va ser on vaig quedar-me per fer el meu primer bany en una platja, en els tres mesos d’estada a Nicaragua. Per sort, havia agafat les ulleres de natació, i vaig fer algunes braçades que em van conduir a una platja on hi havia un hotel. Allí, hi havia uns nois amb unes motos aquàtiques que em van oferir Rentig, un servidor els va manifestar que preferia desplaçar-se nedant per la zona. Amb tot, els vaig preguntar per l’indret en el que em trobava, em van contestar que era playa Hermosa.

Em vaig allunyar de qualssevol signe que representés las societat, i com un Robinson Crusoe, em vaig dirigir a l’arbre que aixoplugava els meus bens (les crocs, els pantalons curts, la samarreta, la tovallola, l’aigua, les pomes, la càmera de fotos, i poca cosa més) per donar pas a un petit mos, dues pomes i un bon glop d’aigua. En acabar, vaig fer alguna foto del paisatge i de la meva constància en ell. Però, com podia fer-me una foto sense obviar l’espai que m’envoltava? pensant pensant, se’m va ocórrer que tal vegada podria fer una foto e la meva ànima, però, aquells que veiessin la fotó, com sabrien que en ella hi havia la meva ànima, si aquesta no es veu? Després de rumiar molt, vaig decidir que havia de vestir l’ànima per què es fes visible.....


...així, vaig decidir que aquesta reposés sobre els meus esclops. Tal vegada, aquells que hàgiu cercat la pau interior, pugueu copsar la meva aura, delimitada entre la terra i sa cel.



Un cop fetes les fotos de coresia, vaig capbussar-me en la mar per endinsar-me en l’infinit... en tornar prop de terra, vaig fer el mort deixant-me dur per la corrent, en mi sorgia la pau i la sensació de llibertat....

...banyar-se sol en la immensitat del mar, em desperta aquesta sensació, tal vegada sigui deg

ut a què les platges solitàries delimiten la societat de la naturalesa, i és el retorn a la mare naturalesa qui et despèn del “yugo” que et sotmet a les pressions socials i romp el contracte que dóna la sobirania a uns degenerats.

Mentre em deixava portar per la corrent, el meu subconscient m’alertava que m’acostava massa a terra, que els arbres eren més a prop de l’aigua, i com podia ser? és que aquests anaven al meu encontre, o bé, era l’aigua que s’apropava a ells......




....de sobte el meu conscient es va despertar i em va alertar d’un perill, la marea havia puja

t, desfent el camí que m’havia conduit a Playa Hermosa, Y així, com tornaria a la Platja de Panamà per agafar l’autobús que em duria a Liberia? Vaig sortir de l’aigua, em vaig calçar i un cop agafades les pertinences, vaig

fer via cap a l’oest. Efectivament, el nivell del mar havia pujat de tal manera que no es podien copsar les roques d

e sa conca....


...amb tot vaig recordar els meus estius a les cales de Cadaqués, on em prestava a descobrir espais nous, lluny de la cala on m’hi estava, per allunyar-me de la remor dels quatre banyistes. Sabia que si m’enfilava per les roques, podria desfer el camí que havia fet, així, vaig començar a enfilar-me per les roques per atansar-me al punt de partida, de tant en quant, em veia obligat a posar les meves pertinences damunt lo cap, per resguardar-les de l’aigua que m’arribava a les aixelles....


On hi ha l'arbrada, és on hi ha la Patja de Panamà


....mentre els ulls es fixaven en el llindar de la platja de Panamà, la ment es concentrava en les roques submergides que jugaven a fer-me la traveta, sabia que passava una prova que posava en qüestió la meva destesa com a viatjant, fins ara m’havia comportat com un turista nefast que es deixava captivar pels paisatges i oblidava les normes de la naturalesa dels indrets llunyans. M’havia desimbolt com si em trobés en terres conegudes, abaixant la guàrdia i exposant-me a les normes de la naturalesa, posant en joc la meva existència. Amb tot, sabia que la partida la tenia guanyada doncs m’atenia a les habilitats i coneixements adquirits que em permetrien resoldre, destrament, les adversitats a les que m’abocava el medi natural i social.

Finalment vaig arribar al meu destí, em quedava una hora per agafar l’autobús que em duria al vell mig de la societat, així, em vaig deixar dur pel meu instint vers la zona oest de la platja, on vaig poder eternitzar la posta de sol, d’aquell dia.



miércoles, 14 de octubre de 2009

Aprendre a viatjar… (I)

Al primer mes d’estada a Nicaragua, la consciencia m’abocava al temor de viatjar. Amb tot, un servidor ocupava el temps lliure en excursions o activitats de lleure, per distreure el meu pensament, que, enutjat, em retreia l’actitud rutinària que adoptava... : - i així, que fas aquí, si fas el mateix que allà?


El cert, és que viure en un barri on tothom et coneix és, si més no, asfixiant, perquè no pots cercar un espai on et puguis desenvolupar amb destresa sense sentir-te contemplat.

Com deia Daniel Defoe per boca de Robinson Crusoe ¡de qué manera, cuando nos encontramos perplejos ante una duda o vacilación respecto a si hemos de seguir este camino o el otro, una sugerencia secreta nos dirige hacia tal camino, cuando íbamos a seguir precisamente el otro! I tal vegada sigui això el que m’ha passat, que una situació inesperada m’ha obligat a afrontar el temor a viatjar.


Així, el dimarts 6 d’octubre a les 4:45h de la matinada, agafàvem, en Marwin i un servidor, un bus que ens duia cap a Managua, amb l’objectiu d’agafar un autocar que em dugués a Costa Rica. A les 10h del matí, m’enfilava a l’autocar que em duria a Liberia, un poble de Costa Rica que està a 78 quilòmetres de Peñas Blancas, la frontera. A les 16h, aproximadament arribava al meu destí, i a partir d’ací, vaig començar a moure’m per intuïció, una intuïció una mica rocambolesca ja que vaig iniciar, la meva aventura, per cercar l’estació d’autobusos on m’havien de vendre el bitllet de tornada a Nicaragua. Així que vaig començar a transitar, i vaig preguntar a una persona on podria comprar el bitllet del bus que em tornaria a Nicaragua....


He de dir que els costa-riquenys (ticos) són persones molt educades, i que casualment, t’indiquen molt acuradament, els recintes que els demanes.


.... l’individu, em va indicar l’hotel on venien els bitllets de la companyia d’autobusos que em duria a Nicaragua. En arribar a la Recepció de l’hotel, la recepcionista em va informar que la companyia d’autobusos que ells portaven, no feien parada a Estelí, que únicament arribaven a Managua; amb tot, em va indicar la direcció d’una posada on venien els tiquets d’una altra companyia. Tot i això, em va manifestar que passés per l’estació d’autobusos per què m’informessin.


Mentre anava a cercar l’estació, es va posar a ploure a bots i barrals, per sort, em vaig poder aixoplugar en un mercat de roba, i al preguntar per l’estació, em van indicar que la tenia enfront. Quan la pluja va amainar, vaig anar a la taquilla de l’estació per fer la consulta dels busos que van a Nicaragua. Allí no em van saber respondre.... així que vaig dirigir-me a la posada que m’havien indicat amb anterioritat..... la meva destinació era el parc central de Liberia, on hi ha la església, i allí preguntar per la posada del Tope.


En arribar a la posada, em va atendre una persona molt amable amb un accent molt peculiar, després descobriria que els costa-riquenys parlen l’espanyol amb accent americà, davant la pregunta de si coneixia alguna companyia de busos que em pogués tornar a Nicaragua, em va dir que ells venien els bitllets d’una companyia d’autobusos, però que aquests no feien parada a Estelí, tant sos arribaven a Managua......


Tal vegada penseu, i quin interès hi ha en trobar un bus que et deixí a Estelí, vas a Managua i allí t’espaviles.... el cert és que entre l’estació d’autobusos nacionals, a l’estació d’autobusos que et duu a Costa Rica, hi ha una distancia considerable, i has d’agafar taxi.... sembla ser que un estranger pujat en un taxi és carn de canyó, per això no volia exposar-me a perills.....


..... La posada on havia anat, em va semblar un espai net, tranquil i segur, així que vaig decidir fer-me hostatge per l’espai de cinc dies. Allí seria el punt de partida de les meves excursions.


Així, tornant a la cita de Defoe, quan vaig arribar a Costa Rica, no tenia molt clar que era el més important, potser era cercar un lloc per dormir, i més endavant ja cercaria la companyia de busos que m’havia de dur a Estelí, però sembla ser que hi havia una suggerència, secreta, que em convidava a aventurar-me vers un altre camí, un camí que em va resoldre el dubte d’on resguardar-me en les nits.