Aprendre a viatjar III

Els novells en l’experiència a viatjar, acostumen a anar amb la guia en mà, del país on s’hi està, o bé, com seria el cas d’un servidor, es mouen amb desimboltura maldestra, per la zona, posant a la disposició d’altris, la nova ruta turística. El problema està en què quan es va a un nou país sense tenir cap tipus d’informació sobre els espais a visitar, al preguntar sobre possibles rutes, pobles, parcs naturals, platges, etc. sempre li indiquen els espais turístics més visitats, que no han de ser, necessariament els més interessants.

Al viatjar amb una guia turística hi ha el risc de visitar aquells paratges que han estat seleccionats per la indústria turística, coneixent així una part de la realitat del país, aquells indrets que et poden captivar, o aquells altres que en arribar, hi ha un assortit d’activitats que t’exprimeixen les butxaques. Així, que el dijous 8 d’octubre, agafava un autobús que em conduïa a Guayabo. L’encarregat de la pensió em va aconsellar anar a aquell poble, per què hi ha uns recintes, dirigits al turisme, on hi ha unes piscines que tenen aigua de manantials calentes, unes hornillas de sofre, i un restaurant, per completar el dia.

En arribar a Guayabo, me’n vaig endur una gran decepció, al entrar al primer recinte turístic (n’hi ha tres, i estan estratificats per categories o classes socials), vaig veure un munt de persones jubilades que anaven a passar el dia. Al dirigir-me a la recepció, que curiosament estava ubicada a l’interior de la cuina, vaig preguntar per les activitats mediambientals que organitzaven. Em van manifestar que es podia fer una visita a les hornillas, el preu de la visita era 700 colons, i que seguidament em podria banyar a les piscines d’aigua mineral calenta pagant el modest preu de 1200 colons. En acabar podria gaudir d’un exquisit menjar que es serviria al menjador....

.... i les activitats mediambientals? no es feia cap excursió per la zona? la senyora em va contestar que allò era tot. Vaig decidir fer una visita a les hornillas, i banyar-me a les piscines d’aigua mineral.

Quan vaig visitar el recinte de les hornilles, em vaig adonar del perill que s’exposa, el viatger, quan es posa en mans de la indústria turística, en certa manera al veure que se’m tractava com un objecte em va fer bullir la sang. Amb tot, li vaig dir al guia, que em prengués unes fotos que donessin constància de la meva estada. Així en la fotografia podem observar el lucífer que duem dins i que s’exterioritza en forma de fum... o tal vegada fos el fum de les hornilles que em donessin aquesta aparença satànica, fruit de la manipulació que vivia.

En acabar la visita de cortesia, vaig decidir fer la meva, així, que em vaig dirigir a un camí que em conduïa a Miravalles. En el trajecte, vaig veure les calderes, una espècie de xemeneies que evacuen el fum que hi ha al sòl de la base dels volcans.

Podríem dir que el dia no m’acompanyava, o tal vegada si, ja que es va posar a ploure i més em temo que va ser un avantatge ( ja que no passava calor), que un inconvenient. Al cap d’una hora de trajecte, vaig arribar a un nou recinte anomenat las Hornillas, en arribar em vaig dirigir a la recepció per preguntar sobre les activitats que es realitzaven. Allí, em van informar que en una hora sortia un grup a visitar la cataracta, el trajecte es feia a cavall i el preu de l’excursió era de 20 dòlars. Segons em van informar les cataractes estaven força lluny, una hora a cavall. Els vaig manifestar que no disposava del temps suficient per esperar a fer l’excursió, ja que un servidor havia arribat en bus, a Guayabo, i l’últim passava a les 5 de la tarda. Així, si havia d’esperar a dos quarts de dues per fer l’excursió d’una hora de trajecte, no arribaria a temps a agafar el bus. Per tant, els vaig donar les gràcies, i em vaig dirigir vers les cataractes.....

.....i on estaven les cataractes?, el cert és que no se on em dirigia, però aquella bona gent em va donar una bona pista, per arribar a elles el grup de turistes ho feien muntats a cavall, així, que únicament m’havia

de dedicar a rastrejar el camí que em conduïa vers les muntanyes, i cercar les petjades de cavall, que em conduirien a la meva destinació.

Així, com un indi, vaig començar la meva aventura, mirant de cercar qualssevol rastre de cavall (petjades, femta)....

....al cap de vint minuts se’m presentava les proves de què no anava per camí errat, s’acostaven, a un servidor, les víctimes dels manuals turístics, un home i una

dona americans, muntats a cavall, acompanyats d’un guia. Vaig seguir la direcció que ells desfeien, però de sobte vaig arribar en una bifurcació....

.....i per on carai havia passat aquella gent? vaig aguditzar la vista per cercar rastres de petjades que m’indiquessin el bon camí, el cert és que la pluja, en aquest aspecte, no em resultava gaire beneficiosa, ja que el sòl era de granit, i el meu esperit de supervivència, em deia que les petjades podien ser esborrades per l’aigua. Amb tot, el sentit comú em va anunciar que si cercava una cataracta havia d’agafar un camí de pujada, ja que aquestes acostumaven a estar en un espai elebat....

Així que vaig fer cas al sentit comú, i vaig seguir el camí que, aparentment, era el principal. Al cap d’uns instants vaig se

ntir una remor, però l’oïda no sabia apreciar si era remor de les

fulles al ser mogudes pel vent, o bé si era remor d’aigua.

Vaig seguir avançant i finalment vaig saber apreciar que es tractava del soroll d’aigua, com si hi hagués un riu o una cataracta molt aprop...

...el cert és que em va ser una mica dificultós descobrir la cataracta, ja que aquesta es trobava amagada darrera un arbrada, apartada del camí del qual procedia. Així que em vaig dirigir on m’indicava l’instin, i vaig arribar a un lloc, on aparentment hi havia una cataracta, tal vegada fos un salt d’aigua......

Vaig estar rondant una miqueta per la zona, i vaig decidir que havia de tornar a Guayabo. Mentre feia el camí de tornada, vaig estar controlant el temps que hi havia entre la cataracta i les Hornilles, i d’allí a Guayabo. En arribar a les Hornilles, vaig entendre que l’excursió a cavall era d’una hora d’anada i tornada, i això em va fer sentir bé i diferent als diferents turistes... o tal vegada era un turista, perquè estic en terres desconegudes, però em moc com un viatger, perquè no em deixo persuadir pels tríptics dels recintes turístics.

En arribar a Guayaba, vaig decidir que em faria un bany ben merescut, d’una hora... havia de fet temps fins que arribés l’autobús. Manifestar que el bany per les diferents piscinetes d’aigua mineral calenta, va ser doblement reconfortant, per un costat perquè se’m oferia l’oportunitat de relaxar-me, per l’altre, perquè estava plovent a bots i barrals, i s’estava millor dins l’aigua calenta, que fora. En aquell espai de temps vaig aprofitar per cronometrar la meva capacitat pulmonar, fent exercicis d’apnea. El cert que un servidor va aguantar més estona aguantant la respiració, que el rellotge cronometrant-me... aquest se’m havia parat i mai més tornaria en vida.

A dos quarts de cinc em dirigia a la carretera per agafar el bus. Mentre l’esperava, vaig aprofitar per fer alguna foto de postal..... de fet s’estava fent fosc, i ja no sabia quina hora era.

Al cap d’un temps d’espera, vaig veure que passava un autobús, però no tenia gaire clar si era aquell el que havia d’agafar. Amb tot, el bus es va parar, i el conductor em va dir que pugés. Em vaig enfilar, i vaig veure que era el conductor que m’havia portat cap a Guayabo, em va manifestar que una mica més i s’oblidava de mi.

El cert, és que quan vaig arribar a Guayabo, el conductor em va anunciar que si volia anar a les aigües termals, havia d’agafar un camí, i caminar un quilòmetre. Al preguntar-li on havia d’agafar el bus per tornar a Liberia, em va contestar que m’esperes a la carretera del recinte la Guayaba, on em vaig estar banyant, que ell passaria per allí, a les cinc.

El cert, és que em va sorprendre molt l’honradesa dels Costa-riquenys, i al seva amabilitat, molt em temo que si no hagués estat pel conductors, un servidor encara estaria esperant el bus que l'hauria de conduïr a Liberia.