Aprendre a viatjar… (I)

Al primer mes d’estada a Nicaragua, la consciencia m’abocava al temor de viatjar. Amb tot, un servidor ocupava el temps lliure en excursions o activitats de lleure, per distreure el meu pensament, que, enutjat, em retreia l’actitud rutinària que adoptava... : - i així, que fas aquí, si fas el mateix que allà?

El cert, és que viure en un barri on tothom et coneix és, si més no, asfixiant, perquè no pots cercar un espai on et puguis desenvolupar amb destresa sense sentir-te contemplat.

Com deia Daniel Defoe per boca de Robinson Crusoe ¡de qué manera, cuando nos encontramos perplejos ante una duda o vacilación respecto a si hemos de seguir este camino o el otro, una sugerencia secreta nos dirige hacia tal camino, cuando íbamos a seguir precisamente el otro! I tal vegada sigui això el que m’ha passat, que una situació inesperada m’ha obligat a afrontar el temor a viatjar.

Així, el dimarts 6 d’octubre a les 4:45h de la matinada, agafàvem, en Marwin i un servidor, un bus que ens duia cap a Managua, amb l’objectiu d’agafar un autocar que em dugués a Costa Rica. A les 10h del matí, m’enfilava a l’autocar que em duria a Liberia, un poble de Costa Rica que està a 78 quilòmetres de Peñas Blancas, la frontera. A les 16h, aproximadament arribava al meu destí, i a partir d’ací, vaig començar a moure’m per intuïció, una intuïció una mica rocambolesca ja que vaig iniciar, la meva aventura, per cercar l’estació d’autobusos on m’havien de vendre el bitllet de tornada a Nicaragua. Així que vaig començar a transitar, i vaig preguntar a una persona on podria comprar el bitllet del bus que em tornaria a Nicaragua....

He de dir que els costa-riquenys (ticos) són persones molt educades, i que casualment, t’indiquen molt acuradament, els recintes que els demanes.

.... l’individu, em va indicar l’hotel on venien els bitllets de la companyia d’autobusos que em duria a Nicaragua. En arribar a la Recepció de l’hotel, la recepcionista em va informar que la companyia d’autobusos que ells portaven, no feien parada a Estelí, que únicament arribaven a Managua; amb tot, em va indicar la direcció d’una posada on venien els tiquets d’una altra companyia. Tot i això, em va manifestar que passés per l’estació d’autobusos per què m’informessin.

Mentre anava a cercar l’estació, es va posar a ploure a bots i barrals, per sort, em vaig poder aixoplugar en un mercat de roba, i al preguntar per l’estació, em van indicar que la tenia enfront. Quan la pluja va amainar, vaig anar a la taquilla de l’estació per fer la consulta dels busos que van a Nicaragua. Allí no em van saber respondre.... així que vaig dirigir-me a la posada que m’havien indicat amb anterioritat..... la meva destinació era el parc central de Liberia, on hi ha la església, i allí preguntar per la posada del Tope.

En arribar a la posada, em va atendre una persona molt amable amb un accent molt peculiar, després descobriria que els costa-riquenys parlen l’espanyol amb accent americà, davant la pregunta de si coneixia alguna companyia de busos que em pogués tornar a Nicaragua, em va dir que ells venien els bitllets d’una companyia d’autobusos, però que aquests no feien parada a Estelí, tant sos arribaven a Managua......

Tal vegada penseu, i quin interès hi ha en trobar un bus que et deixí a Estelí, vas a Managua i allí t’espaviles.... el cert és que entre l’estació d’autobusos nacionals, a l’estació d’autobusos que et duu a Costa Rica, hi ha una distancia considerable, i has d’agafar taxi.... sembla ser que un estranger pujat en un taxi és carn de canyó, per això no volia exposar-me a perills.....

..... La posada on havia anat, em va semblar un espai net, tranquil i segur, així que vaig decidir fer-me hostatge per l’espai de cinc dies. Allí seria el punt de partida de les meves excursions.

Així, tornant a la cita de Defoe, quan vaig arribar a Costa Rica, no tenia molt clar que era el més important, potser era cercar un lloc per dormir, i més endavant ja cercaria la companyia de busos que m’havia de dur a Estelí, però sembla ser que hi havia una suggerència, secreta, que em convidava a aventurar-me vers un altre camí, un camí que em va resoldre el dubte d’on resguardar-me en les nits.