miércoles, 17 de marzo de 2010

Viure amb la por al cos

La pedagogia política, anomenada també discursos polítics, veu del Darwinisme social alhora de crear les teories contractuals, és adir, l’objecte dels contractes socials és cercar la isonomia social a partir de la cessió de la llibertat de l’individu.
Els discursos polítics tenen especial repercussió en el modernisme, juntament amb el naixement de les ciutats, amb ells sorgeix la figura de l’individu civilitzat que acata la normativa social i es desprèn del salvatgisme.
Alguns dels precursors dels contactes socials són: Hobbes, Locke i Rousseau, tots i cada un d’ells cerquen l’ordenament i l’harmonia social, amb tot, la seva ideologia difereix a partir del concepte que es tingui de la persona.

Per Rousseau, l’home és bo per naturalesa, per això la voluntat general dels individus queda representada en el pacte social, de tal manera que la llibertat de les persones queda delimitada per la llei. Així neix el discurs comunitarista

Locke, en el seu discurs liberal, demana l’emancipació de l'individu, per mitjà del procés revolucionari i defineix estrictament els límits del poder, és a dir, es legitima el dret de la persona per damunt de la legitimitat política

Hobbes considera que l’home està en constant lluita per sobreviure, en el seu discurs defensa la legitimitat de l'autoritat per establir l’ordre social, a partir de garantir les possibilitats de desenvolupament personal (privat) i social (públic) a canvi de disminuir la llibertat de l’individu.

Vist així, podríem dir que el denominador comú de les teories contractuals és el principi de què cada home neix amb el dret a la seva conservació i a escollir lliurement els mitjans per aconseguir-ho, amb tot, els discursos s’han pervertit de tal manera que els governants se les han enginyat per apropiar-se de la llibertat dels individus assegurant-los la seguretat, per això, s’ha fet ús dels mitjans de comunicació per intoxicar-nos amb la idea de que les persones som connaturalment dolentes i ens envaeixen amb imatges de violència sense preguntar-nos l’origen de tanta maldat, el que interessa, no és tant qüestionar-nos el sistema que ens empara i que tanta misèria i desigualtat social ha creat, sinó corporitzar-nos la por per tal de demanar més control social.

I és que la por ens pot immobilitzar de tal manera fins el punt de què pot canviar els nostres esquemes mentals.

Per fer més comprensible aquest enrenou, citaré alguns casos que m’han fet veure, ací a Nicaragua, com la por ha generat, en la persona, un malestar social fins al punt de què cada un dels protagonistes ha escollit lliurement els mitjans per sobreviure.

- El nen que havia fet lluita lliure.

Aquells que sou pares sabeu que és de difícil educar als vostres fills, el cert és que hi ha molts manuals que orienten sobre com educar als descendents, però cada un d’aquests alberga una ideologia i una opinió de com fer aquesta tasca. D’altra banda, no s’ha ensenyat als pares a fer de pares, i entenc que aquesta tasca, la d’ensenyar a ser pares i la de ser pare i mare, és una tasca prou complicada perquè no es conjuminen els horaris laborals amb els horaris escolars. Sembla que els nostres governants donin més importància al treball (l’economia), que a les famílies, per això els infants han d’adaptar els seus horaris als horaris de les empreses, Vist així, ens hauríem de preguntar si no seguim veien a l’infant com un adult petit, i alhora ens hauríem de preguntar si al adaptar els horaris dels fills a les necessitats dels adults, no és una manera de conscienciejar als més menuts de què a la llarga hauran de sotmetre’s a uns horaris laborals per poder sobreviure..... però aquest no és el tema que pretenc abordar.

A la casa on visc, hi viu una parella amb el seu fill, bé, és el fill de la dona perquè l’home és el padrastre. Podríem dir que la relació que hi ha entre els adults i el nen de 9 anys, és digna d’un clàssic de Dickens. L’autoritat regna a la casa per tal de posar una mica d’ordre i no és que a la llar hi hagi molt desordre, l’infant passa la major part del temps lliure mirant programes televisius en la seva habitació; quan ha de fer alguna tasca i no la fa en el moment que li diuen, quan es passa tot el cap de setmana mirant muñequitos (dibuixos animats), o bé, quan aixeca la veu perquè la seva mare o el seu padrastre l’estan cridant, renyant, els adults s’enfaden amb l’infant, i si no obeeix les mans volen.

Un dia, després d’un gran pleito amb el fill, la mare em va confessar que ella i la seva parella tenien por del nen, anteriorment havia fet lluita lliure i temen que quan creixi els maltracti, tal vegada l’infant quan sigui adolescent serà alt i fort i els adults temen que si no li han imposat una disciplina autoritària, quan sigui gran aquest es descarrilarà i els complicarà la vida, i dic jo, si el temor és aquest, no fora millor donar-li amor? perquè molt em temo que la repressió al cap i a la fi comporta la rebel·lia... d’altra banda, els pares eduquen el seu fill atenent-se a futurs esdeveniments que tal vegada no succeeixin..

- L’exmilitar del servei d’intel·ligència.

Fa més de dues dècades que ha finalitzat la guerra de Nicaragua, amb tot, tot conflicte bèl·lic sempre deixa alguna marca, al Sr. sense nom, li ha deixat la desconfiança i és que durant la guerra va lluitar amb els Sandinistes i posteriorment amb els liberals, però com diu el Sr. sens nom, ni els uns ni els altres li van donar res de profit, i els qui inicien els conflictes són els qui es queden als despatxos.

El Sr. sens nom, havia estat al servei d’intel·ligència per lluitar contra Somoza, en ell l’havien entrenat a adquirir informació del bàndol contrari, a desconfiar de les persones que el rodejaven, a sobreviure en plena naturalesa i a defensar-se de qualsevol malfactor. Varies vegades se’n va sortir de la mort, i avui encara tem per la seva vida, el que li dóna més confiança és la metralladora que roman amagada a algun indret de casa seva...

Saps!, em diu, - jo confio en tu, se que ets una bona persona i el dia que et vaig conèixer et vaig estar estudiant. Desconfio del nou camperol que pugui viure al costat de casa meva, del venedor de verdures que em ven els seus productes,etc. perquè des del servei d’intel·ligència ens van ensenyar a fer-nos passar per qualsevol persona per tal d’adquirir la informació desitjada; i avui, després dels anys de pau que hi ha Nicaragua, penso que la meva vida corre perill, ens van ensenyar a fer refiar a l’adversari per tal de liquidar-lo, així que avui o algun dia em pot passar alguna cosa, que faci creure a alguns que ha estat un incident quan el cert és que haurà estat un homicidi.

- Desconfiar del qui t'ajuda

Semblava com si tornessin a l’època de les pandilles, un conflicte entre uns joves del barri Boris Vega i els joves del Miguel Alonso, va ser el motiu de què ambdós bàndols acabessin a pedrades cada cop que coincidien en algun indret. La gota que va fer vessar el got, fou un partit de futbol entre l’equip del Boris i el de la Chirisa. L’encotre es produí al barri de la Chirisa i a mig partit, els jugadors de l’equip del Boris, els va començar a caure una pluja de pedres... van haver de fugir corrents al barri per aixoplugar-se de semblant xàfec.

El conflicte entre ambdós bàndols va ser resolt per un exercici de mediació, es va anar a parlar amb els membres d’un grup i els membres de l’altre, el que més em va sobtar és que ambdós grups coincidien alhora de desconfiar dels seus rivals. Quan havíem de cercar un lloc per fer les paus, cap d’ells volia anar al barri dels seus contrincants, - ¿Y si nos ganan?. Tenien por de ser atacats pels joves d’un barri o de l’altre, així, que varem decidir fer la mediació en un espai neutre perquè cap dels joves penses que se’ls estava preparant una emboscada.
Ja veieu, quan la por ens envaeix ho fa de tal manera que ens canvia el funcionament dels nostres neurotransmissors impedint-nos un exercici de reflexió, és aleshores quan ens sorgeix l’instin a la supervivència.


Voldria acabar aquest escrit amb un bri d’optimisme per tal de fomentar la bondat de les persones.

De dilluns a divendres vaig a sopar a casa la Berta i en Marwin, la família que em va acollir el dia que vaig arribar a Nicaragua. Tot just fa uns dies, la Berta em va explicar que adoptaria el fill del seu germà. Si, ho heu llegit bé, la Berta adoptarà el nebot que ha de neixer, i és que el seu germà de trenta i pocs anys, es va ajuntar amb una noieta de 18 i la va deixar embarassada, i mai millor dir, dic deixar perquè no van utilitzar anticonceptius i la noia està embarassada i alhora perquè al cap d’un temps la va deixar de la mà de déu. La Berta m’explicava que aquesta noieta viu en una casa molt humil i que en prou feines es podrà fer càrrec de l’infant, vaja, que és un nen no desitjat... L’amfitriona de la casa on vaig a sopar, li va dir a la noieta que ella es faria càrrec del seu fill... i si veiéssiu com n’està d’entusiasmada, ha rebut el suport dels seus fills i el seu marit. Per a ella és molt important que un Rizo, cognom de la Berta, no visqui desemparat, i que millor que el vetlli amb tot el seu amor.