Aprendre de la natura

És dilluns 19 d’abril i plou que fa por, a dos quarts de dues de la tarda fem via cap el sistema penitenciari per desenvolupar el programa, però la consciència m’envia senyals de què demà al matí m’he d’enfilar al bus que em durà a St. Miguelito, a la regió de Rio St. Juan., prop de Costa Rica. Cerco excuses per trucar a la família que m’atendrà (la Mariana i l’Evelio) per dir-los que plou fort i que millor deixar-ho per un altre dia....

... i el cert és que a mitja tarda ho faig però no els localitzo. A Estelí plou de valent i em fa mandra llevar-me a dos quarts de tres de la matinada per dutxar-me, esmorzar, preparar un mos i marxar a cercar el bus de les 4h que em durà a st. Benito.

Entre els llençols maleeixo la pluja i el fet d’haver-me compromès a anar a la comunidad del pantano, una comunitat rural que hi ha a uns sis quilòmetres de St. Miguelito. De sobte em pregunto que com em posaré en contacte amb la Mariana o l’Evelio, si quan els he trucat ha sortit el contestador automàtic.... tinc el dubte de si quan arribi a St. Miguelito hi haurà cobertura per què em vinguin a cercar amb taxi.

Amb la inquietud es fa l’hora de llevar-se, preparo un entrepà pel viatge, em dutxo, esmorzo i agafo la motxilla per anar a cercar el bus. En arribar a l’estació pujo al bus que va direcció a Managua i em deixo portar fins a St. Benito. Un cop allí, creuo la carretera i espero el bus que em durà a St. Miguelito, aquest arriba al cap d’una hora (7:15am). em deixo condueir vers el meu destí, al cap de sis hores de viatge el bus para en un lloc àrid, miro per la finestreta i a l’exterior veig a una dona gran que corre vers l’autobús, la senyora duu una nevera a la mà... observo a la dona i veig que és la Mariana. Un cop s’enfila al bus veig que s’endinsa, seu dos seients darrera meu, penso que quan arribem a St. Miguelito li faré notar la meva presència i Així ho faig.....
Baixem de l’autobús i anem al poble a comprar gel, primer, però, la Mariana m’ensenya el llac de Managua, per això anem al moll on s’amarren el vaixells per carregar-los de peix que anirà a Managua, Granada i altres localitats.

Després transitem pels carrers de St. Miguelito que desemboquen al llac, on més enllà de l’horitzó hi ha l’illa d’Ometepe... immortalitzo una imatge on hi ha l’hotel del poble, les barques dels pescadors i dins l’aigua, un espai amb sostre de fulla de palmera, per rentar la roba.

Un cop hem comprat el gel, pugem al taxi que ens duu a l’entrada de la comunitat del Pantano, el nom d’aquest indret és degut a què en època de pluges (inicia la primera quinzena de maig i finalitza al novembre) el terra és fangós i en alguns indrets (el camí que condueix vers l’escola de la comunitat) els infants es cobreixen de fang fins la cintura.

Al passar la tanca que ens condueix a la comunitat, faig una foto de l’espai que em rodeja per donar-vos una idea de l’indret en el que em trobo, el paisatge és així fins arribar a la comunitat, abans però, hem de caminar durant vint minuts, aproximadament, per albirar la primera casa.

En arribar a la casa de l’Evelio i la Mariana, són dos quarts de tres de la tarda, Allí ens espera la filla dels amfitrions amb el seu fill i una neboda d’aquesta amb el seu germà....m’ofereixen un mos per matar la gana, els demano si ells ja han dinat i a quina hora sopen, em diuen que ja han dinat i que sopen a les sis de la tarda.... decideixo esperar al sopar per menjar en família.
Mentre planifiquem la meva estada, tant sols m’hi estaré un dia i mig, la Mariana explica a la resta de la família que el dia que els vaig anar a conèixer a casa de l’Ismael, el fill que viu a la comunitat del limón (Estelí), els vaig dur un queque que els va agradar molt. M’ofereixo a ensenyar-los a fer un pastís que acordem que s’elaborarà dimecres per la tarda.

Iniciem una conversa que gira entorn a la natura, a la saviesa dels animals, observem que les gallines s’estan aceitando les plomes, és a dir, aquestes es toquen el titís (una glàndula que desprèn greix) per llustrar-se les plomes d’oli. Quan els galls o les gallines fan aquest gest, anuncien que plourà... i afectivament, al cap d’un instant comença a ploure fort...

Parlem del llenguatge, l’instint o la saviesa dels animals, m’expliquen que els porcs quan ha de ploure, es posen a córrer d’alegria, fent cercles, mentre que els toros criden fort i donen cops de banya a una estaca o al terra. El mono Congo, també anuncia la pluja amb una sèrie de crits.

La conversa deriva vers una tribu que viu en cabanyes de fulles de palmera, prop del rio st. Juan. Els homes només duen una espècie de tanga fet de sac i les dones es tapen els genitals amb el tanga fet de sac o una fulla de plataner, i cobreixen els seus pits amb fulles. Afegeixen que aquesta tribu només es relacionen entre ells i amb els animals, és a dir, que conviuen amb els animals i viuen dels fruits que els dona la naturalesa, de la caça i la pesca. El tema m’interessa, i més quan m’expliquen que en aquella zona habiten els Sisimiqui, uns monos que s’assemblen als humans però els peus els tenen al revés, de tal manera que quan caminen no saps si van o venen. La femella dels Sisimiqui persegueix a l’home humà i se l’endu, mentre que el mascle persegueix a les dones i se l’enduen per tenir relacions..... em pregunto si serà cert o és un mite, els llenço la pregunta i em diuen que tot hi no haver vist als Sisimiqui, aquesta espècie existeix i mantenen relacions amb les persones.. Afegeixen que a St. Bartolo, prop de Palacagüina, al municipi de Madriz, al nord d’Estelí, hi ha una comunitat de persones que s’assemblen als monos, diuen que són indígenes que viuen apartats de la societat, que únicament es relacionen entre ells i que no utilitzen mitjans de locomoció. Pel que em descriuen, els homes i dones tenen una alçada d’un 1’40 metres, aproximadament, els homes són imberbes però tenen el cos i extremitats peluts. La cara d’aquestes persones és petita i pel que m’expliquen, les orelles no tenen lòbul....anoto les indicacions del lloc en el mòbil, disposat a anar a visitar aquesta comunitat....

...un cop sopats, em fan un recital de música nicaragüenca, casualment els músics són nets de don Felipe, un músic prou conegut a Nicaragua que té 92 anys. Actualment la banda d’aquest cantautor es diu Don Felipe i sus cachorros, i és que els cadells del grup són els fills, els nets i besnéts que canten o toquen algun instrument en el conjunt musical. El recital està prou bé però se’m clouen els ulls, estic realment cansat, el viatge ha estat dur. Anem a dormir, són les nou del vespre...

Em desperto a tres quarts de sis del matí disposat a iniciar un nou dia. Realment he dormit molt bé, fresquet, tal vegada pel ruixat que va caure el dimarts a la tarda, i per la manca de zancudos, he dormit amb mosquitera i m’ha protegit dels mosquits.

L’Evelio em condueix al pou comunitari, allí em faig una dutxa fresca mentre ell treu aigua del pou per consumir i cuinar.

En arribar a casa, ens espera l’esmorzar, una mica d’arròs amb frijoles i una truiteta d’arròs que endrapo amb ganes, l’àpat l’acompanyem amb una tassa de cafè. En acabar l’Evelio m’ensenya els llindars de la seva parcel·la, en ella hi ha plantats mangos, bananers, plataners, ocotes... també m’ensenya els nius de l’Uropendula (un ocell negre amb la cua groga), que colguen d’un arbre com si fos un rusc d’abella.

A les 8h del matí la Mariana i un servidor marxem a St. Miguelito a comprar gel, els ingredients per fer el pastís, el pa dolç i salat.
Al cap d’una hora de caminar, arribem al poble i anem a diferents pulperies per comprar els ingredients, el handicap d’aquest pobles és que resta lluny dels municipis grans i hi ha cops que no trobes, a les tendes, els aliments que no es cultiven a la zona. Així que hem de fer les compres en diferents tendes. Mentre ens desplacem d’una pulperia a una altre, em fixo en una nena que roman asseguda a un tamboret, recolzada en la façana d’una casa, al terra i ha una nena rossa endormiscada. Creuo la mirada amb la primera, que mou el cos d’un costat a l’altre amb els braços en creu, em somriu.... li demano de fer una foto, accepta, però en ella surt un rostre que intenta dissimular la vergonya.

La Mariana em diu de comprar peix, comprem un guapote i tres peixos més que són introduïts en una bossa amb gel, i seguidament a la nevera. Comprem sis bosses de gel i anem a cercar el taxi que ens durà al basurero, enfront del recinte que condueix a la comunitat del Pantano. En arribar a la casa, la Mariana prepara el dinar, peix fregit amb una mica d’arròs que en mengem en silenci.

En acabar de dinar, anem a visitar algunes famílies de la comunitat, en el trajecte passem prop d’unes cases fetes amb paret de bambú i sostre de fulla de palmera. En arribar a la casa dels veïns, els invitem a participar en l’elaboració del pastís.

Els infants de la casa em duen al pou que utilitzen per rentar la roba i banyar-se, ensenyo a un d’ells a fer una foto perquè quedi constància del moment viscut...

....finalment marxem, anem a casa a fer el pastís, mentre ens encaminem agafem una pinya per posar com ingredient, i...

....oh, sorpresa!!!! les pinyes surten d’unes plantes que romanen prop del terra i al voltant del fruit hi ha la flor que conté la llavor que en assecar-se cau el terra, germina i neix una nova planta que donarà fruit.

La colla disposada a fer pastisseria, estem a la cuina preparant els ingredients i abocant-los en uns bols per preparar la massa, fem dos pastissos de pinya amb plàtan.....

...un cop posada la massa als motlles, la Mariana i la seva filla amacen farina amb oli i ou per fer el pa dolç i el salat amb formatge ratllat......

....mentre, a l’exterior de la cuina, l’Evelio se’n carrega d’encendre el forn de llenya. Primer posa uns troncs que els encén, després tapa les dues obertures amb unes làmines de ferro, espera que els troncs quedin en brases i finalment escombra l’interior expulsant les brases per l’obertura oposada a la porta...

...després comprova amb una fulla seca de palmera, si el forn està molt calent, si ho està la fulla es pren, aleshores s’han de deixar obertes ambdues obertures per abaixar la temperatura perquè no es cremin els aliments que s’han de coure. Esperem una mica a que baixi la temperatura del forn, i finalment l’Evelio posa les safates amb el pa i els dos motllos.

Al cap de deu minuts treu les rosquilles de pa i el pa salat i al cap de cinquanta minuts treu els queques que són exposats en una taula per fer-nos una foto, tots aquells/es que hem participat en el procés d’elaboració.

Ja és tard i és l’hora de sopar, mentre el preparen, m’estiro en una hamaca per mandrejar, demano que em facin una foto, ja que pràcticament mai surto en elles, i m’enfilen una nena a qui acullo per ser fotografiats.....

..el sopar és a taula, avui mengem plàtan fregit, frijoles i un tros de formatge. El mos és banyat amb una tassa de cafè. En acabar de sopar anem a dormir, demà ens hem de llevar a dos quarts de quatre de la matinada per dutxar-me, esmorzar i anar a cercar el bus de les 5:15h que em durà a St. Benito i un cop allí creuar la carretera per agafar el ruteado que em durà a Estelí.

Relats de l’home sense nom.

Els guerrillers resten en fila pendents de l’escrutini de la dona i les dues filles, elles presenten un estat lamentable. La mare, mostra un pit tendre que no pot ser cobert per la camisa esparracada. Dels seu ulls brollen rius de llàgrimes que no permeten distingir la figura d’aquells que l’han abusat.
Les filles, una de divuit anys i l’altre de quinze, tenen el rostre congestionat, els seus narius són salts de fluid que s’escorre entre els llavis. La més gran és cobreix els pits amb els braços creuats, el seu cos, gairebé nu, evidencia signes de resistència. La menuda pràcticament no es pot sostenir de peu, de les seves cames llisca la sang d’una infant que ha estat desflorada.


El mando demana a les noies que identifiquin als seu violadors, alguns guerrillers es mostren inquiets, dels seus temporals llisca el suor, les seves mirades resten glaçades, encara retenen la imatge de la infàmia que han comés. Al cap d’uns minuts de xoc i desconcert, el cor se’ls paralitza, han estat descoberts...
...els guerrillers observen com tres dels seus companys trenquen files, llencen les armes al terra i es situen on els ha indicat el mando. Aquest últim, no dubta a obrir foc contra els deshonrosos que cauen inerts. El sòl és cobert de sang.


L’home sense nom em relata la crueltat de la guerra, com, alguns, utilitzen la seva posició de poder per sotmetre a les dones dels seus veïns a actes luxuriosos. M’explica que mentre es preparen per una emboscada (tal vegada han de fer una caminada de dos dies per la muntanya per arribar al poble que han d’ocupar), alguns guerrillers aprofiten per entrar a les cases dels veïns enemistats per violar-los les mullers i les filles, fent-se passar per soldats del bàndol contrari. Si el superior, el mando que dirigeix l’emboscada, se’n assabenta, forma als seus guerrillers, tal com he descrit, per desprendre’s dels qui s’aprofiten de la seva posició, recordant a la resta de la tropa que ells són guerrillers i lluiten per una causa, que no per això s’han d’aprofitar de les dones indefenses. “...se les echaba ráfagas de plomo porqué habían traicionado nuestra causa. En pleno monte no se podía esperar que de ello se hiciera cargo la justicia. Aquellos guerrilleros eran un estorbo para nuestro cometido, iban con otras intenciones y en la guerra, los mandos, tomaban la justicia por su cuenta para qué no se perdiera el sentido de la batalla”.


Sense nom, roman assegut a la finestra de la seva habitació, les seves cames colguen dins el petit habitacle mentre el seu cos gira vers l’exterior, la seva mirada es perd en l’infinit del paisatge àrid i muntanyós. De sobte s’aixeca i s’atansa a un servidor, jo resto assegut en el llit, observo com agafa un àlbum de fotos i cerca una imatge, finalment em lliura una instantània. En la foto apareix ell amb un fusell, al costat hi ha uns companys i al darrera una casa de fusta, d’aquelles que surten en els westerns. La seva veu estrident trenca el silenci.


“En este sitio, Ricard, intentaron matarme. Prendieron fuego a la casa donde vivía, salí tras ellos i tuve que matar-los”. L’home sense nom, ex-membre d’intel·ligència, m’explica que l’han intentat matar diverses vegades, tant els del FLSN com els liberals, això és així perquè va lluitar en ambdós bàndols. Quan el van trair en l’un es va passar en l’altre. Exhaurida la guerra van atemptar contra la seva vida diverses vegades, la gent que sabia que havia estat lluitant volia trair la mort dels seus familiars, i com ell diu, en la guerra ja se sap que hi ha morts, però un cop acabada no és just que les persones cerquin venjança. Avui, encara tem per la seva vida i diu que les guerres s’acaben al voltant d’una taula plena de menjar, que allí, els qui han iniciat el conflicte bèl·lic arriben a acords per repartir-se el poder. “El ejercito de Nicaragua solo sirve para luchar contra los rebeldes, aquellos que no dan legitimidad a un gobierno. El ejercito no se ha utilizado contra las invasiones ni para conquistar porque nunca ha habido nada de eso”. El seu relat acaba, manifestant que els qui comencen les guerres ho fan des dels despatxos, mentre envien als joves al camp de batalla perquè morin en el primer assalt, pensant que lluiten per la seva pàtria.


Li atanso la foto que torna a ser guardada en l’àlbum. M’aixeco i vaig a seure a la finestra, la meva esquena es recolza al marc i mantinc les cames doblegades de tal manera que els genolls resten a l’alçada del pit, estic en posició fetal contemplant el paisatge exterior.


“Una vez, cuando era policía, fuimos a rescatar a un hombre que habían secuestrado...” El nou relat em fa tombar vers l’home sense nom, m’explica que quan era policia, uns bandits, van segrestrar a un home adinerat. Els segrestadors van demanar una recompensa a la família i els van advertir que si volien veure a l’home viu que no ho denunciessin a la policia. La notícia del segrest va arribar a l’oïda de la policia, aquests es van assabentar del lloc on es faria l’intercanvi, sembla ser que es faria a un ranxo de les afores. Així que el al dia, hora i lloc indicat, el cos de seguretat va enviar a quatre agents per rodejar la zona, pensant-se que només anirien quatre dels onze segrestadors per realitzar el trueque. La sorpresa va ser quan es van trobar que anaven tots els segrestadors, aquests al ser sorpresos van obrir foc, els policies van matar quatre delinqüents i en van ferir tres, els delinqüents van matar dos policies i dos els van ferir...


L’home sense nom es puja el camal dret del pantalon i m’ensenya la ferida de bala que te al genoll, mentre segueix narrant-me la història.


... els policies van esposar a dos delinqüents ferits a la monyeca, cada un d’ells, d’un company sa. Els altres dos delinqüents que no estaven ferits van haver de carregar amb els dos policies morts, i l’home sense nom es va esposar a la monyeca d’un delinqüent ferit. L’altre agent apuntava amb una metralleta als delinqüents que duien als morts i els que estaven esposats junts, aquests eren els primers de la caminada que els duria on hi hagués reforços policials. L’home sense nom ranquejava al costat del delinqüent que duia esposat, alhora l’apuntava amb el seu fusell, mentre observava al seu company.


A mig matí es van aturar per descansar.- ”Me dolía mucho la rodilla y aproveche para sacarme la bala. Una vez extraída entré en un sueño profundo, me despertó el ruido del seguro de mi fusil, el preso que llevaba esposado aprovecho que estaba dormitando para sacar la correa del fusil por encima de mi cabeza. Yo noté algo extraño, pero me tenía poseído un sueño profundo, no podía abrir los ojos. Por suerte, mi arma no estaba cargada. Le saque el fusil de sus manos, cargué el arma y lo maté.”


No podien exposar-se a més perills, segons l’home sense nom, quan un delinqüent t’ha intentat matar, si tu no el mates, ell ho acabarà fent. La mort del delinqüent li va costar un any de presó, per haver negligit en la seva feina, hagués hagut d’esposar al delinqüent en un arbre, una balla, etc.


Em miro a sense nom i intento imaginar-me la situació que m’ha descrit, de sobte em brolla una pregunta: - ¿Perquè hi ha delinqüents i pandillers?
Sense nom em mira i em contesta: - “A mente desocupada altar de demonios” .
Analitzo la frase i penso que sense nom és un savi de la vida.