Els guerrillers resten en fila pendents de l’escrutini de la dona i les dues filles, elles presenten un estat lamentable. La mare, mostra un pit tendre que no pot ser cobert per la camisa esparracada. Dels seu ulls brollen rius de llàgrimes que no permeten distingir la figura d’aquells que l’han abusat.
Les filles, una de divuit anys i l’altre de quinze, tenen el rostre congestionat, els seus narius són salts de fluid que s’escorre entre els llavis. La més gran és cobreix els pits amb els braços creuats, el seu cos, gairebé nu, evidencia signes de resistència. La menuda pràcticament no es pot sostenir de peu, de les seves cames llisca la sang d’una infant que ha estat desflorada.
El mando demana a les noies que identifiquin als seu violadors, alguns guerrillers es mostren inquiets, dels seus temporals llisca el suor, les seves mirades resten glaçades, encara retenen la imatge de la infàmia que han comés. Al cap d’uns minuts de xoc i desconcert, el cor se’ls paralitza, han estat descoberts...
...els guerrillers observen com tres dels seus companys trenquen files, llencen les armes al terra i es situen on els ha indicat el mando. Aquest últim, no dubta a obrir foc contra els deshonrosos que cauen inerts. El sòl és cobert de sang.
L’home sense nom em relata la crueltat de la guerra, com, alguns, utilitzen la seva posició de poder per sotmetre a les dones dels seus veïns a actes luxuriosos. M’explica que mentre es preparen per una emboscada (tal vegada han de fer una caminada de dos dies per la muntanya per arribar al poble que han d’ocupar), alguns guerrillers aprofiten per entrar a les cases dels veïns enemistats per violar-los les mullers i les filles, fent-se passar per soldats del bàndol contrari. Si el superior, el mando que dirigeix l’emboscada, se’n assabenta, forma als seus guerrillers, tal com he descrit, per desprendre’s dels qui s’aprofiten de la seva posició, recordant a la resta de la tropa que ells són guerrillers i lluiten per una causa, que no per això s’han d’aprofitar de les dones indefenses. “...se les echaba ráfagas de plomo porqué habían traicionado nuestra causa. En pleno monte no se podía esperar que de ello se hiciera cargo la justicia. Aquellos guerrilleros eran un estorbo para nuestro cometido, iban con otras intenciones y en la guerra, los mandos, tomaban la justicia por su cuenta para qué no se perdiera el sentido de la batalla”.
Sense nom, roman assegut a la finestra de la seva habitació, les seves cames colguen dins el petit habitacle mentre el seu cos gira vers l’exterior, la seva mirada es perd en l’infinit del paisatge àrid i muntanyós. De sobte s’aixeca i s’atansa a un servidor, jo resto assegut en el llit, observo com agafa un àlbum de fotos i cerca una imatge, finalment em lliura una instantània. En la foto apareix ell amb un fusell, al costat hi ha uns companys i al darrera una casa de fusta, d’aquelles que surten en els westerns. La seva veu estrident trenca el silenci.
“En este sitio, Ricard, intentaron matarme. Prendieron fuego a la casa donde vivía, salí tras ellos i tuve que matar-los”. L’home sense nom, ex-membre d’intel·ligència, m’explica que l’han intentat matar diverses vegades, tant els del FLSN com els liberals, això és així perquè va lluitar en ambdós bàndols. Quan el van trair en l’un es va passar en l’altre. Exhaurida la guerra van atemptar contra la seva vida diverses vegades, la gent que sabia que havia estat lluitant volia trair la mort dels seus familiars, i com ell diu, en la guerra ja se sap que hi ha morts, però un cop acabada no és just que les persones cerquin venjança. Avui, encara tem per la seva vida i diu que les guerres s’acaben al voltant d’una taula plena de menjar, que allí, els qui han iniciat el conflicte bèl·lic arriben a acords per repartir-se el poder. “El ejercito de Nicaragua solo sirve para luchar contra los rebeldes, aquellos que no dan legitimidad a un gobierno. El ejercito no se ha utilizado contra las invasiones ni para conquistar porque nunca ha habido nada de eso”. El seu relat acaba, manifestant que els qui comencen les guerres ho fan des dels despatxos, mentre envien als joves al camp de batalla perquè morin en el primer assalt, pensant que lluiten per la seva pàtria.
Li atanso la foto que torna a ser guardada en l’àlbum. M’aixeco i vaig a seure a la finestra, la meva esquena es recolza al marc i mantinc les cames doblegades de tal manera que els genolls resten a l’alçada del pit, estic en posició fetal contemplant el paisatge exterior.
“Una vez, cuando era policía, fuimos a rescatar a un hombre que habían secuestrado...” El nou relat em fa tombar vers l’home sense nom, m’explica que quan era policia, uns bandits, van segrestrar a un home adinerat. Els segrestadors van demanar una recompensa a la família i els van advertir que si volien veure a l’home viu que no ho denunciessin a la policia. La notícia del segrest va arribar a l’oïda de la policia, aquests es van assabentar del lloc on es faria l’intercanvi, sembla ser que es faria a un ranxo de les afores. Així que el al dia, hora i lloc indicat, el cos de seguretat va enviar a quatre agents per rodejar la zona, pensant-se que només anirien quatre dels onze segrestadors per realitzar el trueque. La sorpresa va ser quan es van trobar que anaven tots els segrestadors, aquests al ser sorpresos van obrir foc, els policies van matar quatre delinqüents i en van ferir tres, els delinqüents van matar dos policies i dos els van ferir...
L’home sense nom es puja el camal dret del pantalon i m’ensenya la ferida de bala que te al genoll, mentre segueix narrant-me la història.
... els policies van esposar a dos delinqüents ferits a la monyeca, cada un d’ells, d’un company sa. Els altres dos delinqüents que no estaven ferits van haver de carregar amb els dos policies morts, i l’home sense nom es va esposar a la monyeca d’un delinqüent ferit. L’altre agent apuntava amb una metralleta als delinqüents que duien als morts i els que estaven esposats junts, aquests eren els primers de la caminada que els duria on hi hagués reforços policials. L’home sense nom ranquejava al costat del delinqüent que duia esposat, alhora l’apuntava amb el seu fusell, mentre observava al seu company.
A mig matí es van aturar per descansar.- ”Me dolía mucho la rodilla y aproveche para sacarme la bala. Una vez extraída entré en un sueño profundo, me despertó el ruido del seguro de mi fusil, el preso que llevaba esposado aprovecho que estaba dormitando para sacar la correa del fusil por encima de mi cabeza. Yo noté algo extraño, pero me tenía poseído un sueño profundo, no podía abrir los ojos. Por suerte, mi arma no estaba cargada. Le saque el fusil de sus manos, cargué el arma y lo maté.”
No podien exposar-se a més perills, segons l’home sense nom, quan un delinqüent t’ha intentat matar, si tu no el mates, ell ho acabarà fent. La mort del delinqüent li va costar un any de presó, per haver negligit en la seva feina, hagués hagut d’esposar al delinqüent en un arbre, una balla, etc.
Em miro a sense nom i intento imaginar-me la situació que m’ha descrit, de sobte em brolla una pregunta: - ¿Perquè hi ha delinqüents i pandillers?
Sense nom em mira i em contesta: - “A mente desocupada altar de demonios” .
Analitzo la frase i penso que sense nom és un savi de la vida.
Les filles, una de divuit anys i l’altre de quinze, tenen el rostre congestionat, els seus narius són salts de fluid que s’escorre entre els llavis. La més gran és cobreix els pits amb els braços creuats, el seu cos, gairebé nu, evidencia signes de resistència. La menuda pràcticament no es pot sostenir de peu, de les seves cames llisca la sang d’una infant que ha estat desflorada.
El mando demana a les noies que identifiquin als seu violadors, alguns guerrillers es mostren inquiets, dels seus temporals llisca el suor, les seves mirades resten glaçades, encara retenen la imatge de la infàmia que han comés. Al cap d’uns minuts de xoc i desconcert, el cor se’ls paralitza, han estat descoberts...
...els guerrillers observen com tres dels seus companys trenquen files, llencen les armes al terra i es situen on els ha indicat el mando. Aquest últim, no dubta a obrir foc contra els deshonrosos que cauen inerts. El sòl és cobert de sang.
L’home sense nom em relata la crueltat de la guerra, com, alguns, utilitzen la seva posició de poder per sotmetre a les dones dels seus veïns a actes luxuriosos. M’explica que mentre es preparen per una emboscada (tal vegada han de fer una caminada de dos dies per la muntanya per arribar al poble que han d’ocupar), alguns guerrillers aprofiten per entrar a les cases dels veïns enemistats per violar-los les mullers i les filles, fent-se passar per soldats del bàndol contrari. Si el superior, el mando que dirigeix l’emboscada, se’n assabenta, forma als seus guerrillers, tal com he descrit, per desprendre’s dels qui s’aprofiten de la seva posició, recordant a la resta de la tropa que ells són guerrillers i lluiten per una causa, que no per això s’han d’aprofitar de les dones indefenses. “...se les echaba ráfagas de plomo porqué habían traicionado nuestra causa. En pleno monte no se podía esperar que de ello se hiciera cargo la justicia. Aquellos guerrilleros eran un estorbo para nuestro cometido, iban con otras intenciones y en la guerra, los mandos, tomaban la justicia por su cuenta para qué no se perdiera el sentido de la batalla”.
Sense nom, roman assegut a la finestra de la seva habitació, les seves cames colguen dins el petit habitacle mentre el seu cos gira vers l’exterior, la seva mirada es perd en l’infinit del paisatge àrid i muntanyós. De sobte s’aixeca i s’atansa a un servidor, jo resto assegut en el llit, observo com agafa un àlbum de fotos i cerca una imatge, finalment em lliura una instantània. En la foto apareix ell amb un fusell, al costat hi ha uns companys i al darrera una casa de fusta, d’aquelles que surten en els westerns. La seva veu estrident trenca el silenci.
“En este sitio, Ricard, intentaron matarme. Prendieron fuego a la casa donde vivía, salí tras ellos i tuve que matar-los”. L’home sense nom, ex-membre d’intel·ligència, m’explica que l’han intentat matar diverses vegades, tant els del FLSN com els liberals, això és així perquè va lluitar en ambdós bàndols. Quan el van trair en l’un es va passar en l’altre. Exhaurida la guerra van atemptar contra la seva vida diverses vegades, la gent que sabia que havia estat lluitant volia trair la mort dels seus familiars, i com ell diu, en la guerra ja se sap que hi ha morts, però un cop acabada no és just que les persones cerquin venjança. Avui, encara tem per la seva vida i diu que les guerres s’acaben al voltant d’una taula plena de menjar, que allí, els qui han iniciat el conflicte bèl·lic arriben a acords per repartir-se el poder. “El ejercito de Nicaragua solo sirve para luchar contra los rebeldes, aquellos que no dan legitimidad a un gobierno. El ejercito no se ha utilizado contra las invasiones ni para conquistar porque nunca ha habido nada de eso”. El seu relat acaba, manifestant que els qui comencen les guerres ho fan des dels despatxos, mentre envien als joves al camp de batalla perquè morin en el primer assalt, pensant que lluiten per la seva pàtria.
Li atanso la foto que torna a ser guardada en l’àlbum. M’aixeco i vaig a seure a la finestra, la meva esquena es recolza al marc i mantinc les cames doblegades de tal manera que els genolls resten a l’alçada del pit, estic en posició fetal contemplant el paisatge exterior.
“Una vez, cuando era policía, fuimos a rescatar a un hombre que habían secuestrado...” El nou relat em fa tombar vers l’home sense nom, m’explica que quan era policia, uns bandits, van segrestrar a un home adinerat. Els segrestadors van demanar una recompensa a la família i els van advertir que si volien veure a l’home viu que no ho denunciessin a la policia. La notícia del segrest va arribar a l’oïda de la policia, aquests es van assabentar del lloc on es faria l’intercanvi, sembla ser que es faria a un ranxo de les afores. Així que el al dia, hora i lloc indicat, el cos de seguretat va enviar a quatre agents per rodejar la zona, pensant-se que només anirien quatre dels onze segrestadors per realitzar el trueque. La sorpresa va ser quan es van trobar que anaven tots els segrestadors, aquests al ser sorpresos van obrir foc, els policies van matar quatre delinqüents i en van ferir tres, els delinqüents van matar dos policies i dos els van ferir...
L’home sense nom es puja el camal dret del pantalon i m’ensenya la ferida de bala que te al genoll, mentre segueix narrant-me la història.
... els policies van esposar a dos delinqüents ferits a la monyeca, cada un d’ells, d’un company sa. Els altres dos delinqüents que no estaven ferits van haver de carregar amb els dos policies morts, i l’home sense nom es va esposar a la monyeca d’un delinqüent ferit. L’altre agent apuntava amb una metralleta als delinqüents que duien als morts i els que estaven esposats junts, aquests eren els primers de la caminada que els duria on hi hagués reforços policials. L’home sense nom ranquejava al costat del delinqüent que duia esposat, alhora l’apuntava amb el seu fusell, mentre observava al seu company.
A mig matí es van aturar per descansar.- ”Me dolía mucho la rodilla y aproveche para sacarme la bala. Una vez extraída entré en un sueño profundo, me despertó el ruido del seguro de mi fusil, el preso que llevaba esposado aprovecho que estaba dormitando para sacar la correa del fusil por encima de mi cabeza. Yo noté algo extraño, pero me tenía poseído un sueño profundo, no podía abrir los ojos. Por suerte, mi arma no estaba cargada. Le saque el fusil de sus manos, cargué el arma y lo maté.”
No podien exposar-se a més perills, segons l’home sense nom, quan un delinqüent t’ha intentat matar, si tu no el mates, ell ho acabarà fent. La mort del delinqüent li va costar un any de presó, per haver negligit en la seva feina, hagués hagut d’esposar al delinqüent en un arbre, una balla, etc.
Em miro a sense nom i intento imaginar-me la situació que m’ha descrit, de sobte em brolla una pregunta: - ¿Perquè hi ha delinqüents i pandillers?
Sense nom em mira i em contesta: - “A mente desocupada altar de demonios” .
Analitzo la frase i penso que sense nom és un savi de la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario