Aprendre de la natura

És dilluns 19 d’abril i plou que fa por, a dos quarts de dues de la tarda fem via cap el sistema penitenciari per desenvolupar el programa, però la consciència m’envia senyals de què demà al matí m’he d’enfilar al bus que em durà a St. Miguelito, a la regió de Rio St. Juan., prop de Costa Rica. Cerco excuses per trucar a la família que m’atendrà (la Mariana i l’Evelio) per dir-los que plou fort i que millor deixar-ho per un altre dia....

... i el cert és que a mitja tarda ho faig però no els localitzo. A Estelí plou de valent i em fa mandra llevar-me a dos quarts de tres de la matinada per dutxar-me, esmorzar, preparar un mos i marxar a cercar el bus de les 4h que em durà a st. Benito.

Entre els llençols maleeixo la pluja i el fet d’haver-me compromès a anar a la comunidad del pantano, una comunitat rural que hi ha a uns sis quilòmetres de St. Miguelito. De sobte em pregunto que com em posaré en contacte amb la Mariana o l’Evelio, si quan els he trucat ha sortit el contestador automàtic.... tinc el dubte de si quan arribi a St. Miguelito hi haurà cobertura per què em vinguin a cercar amb taxi.

Amb la inquietud es fa l’hora de llevar-se, preparo un entrepà pel viatge, em dutxo, esmorzo i agafo la motxilla per anar a cercar el bus. En arribar a l’estació pujo al bus que va direcció a Managua i em deixo portar fins a St. Benito. Un cop allí, creuo la carretera i espero el bus que em durà a St. Miguelito, aquest arriba al cap d’una hora (7:15am). em deixo condueir vers el meu destí, al cap de sis hores de viatge el bus para en un lloc àrid, miro per la finestreta i a l’exterior veig a una dona gran que corre vers l’autobús, la senyora duu una nevera a la mà... observo a la dona i veig que és la Mariana. Un cop s’enfila al bus veig que s’endinsa, seu dos seients darrera meu, penso que quan arribem a St. Miguelito li faré notar la meva presència i Així ho faig.....
Baixem de l’autobús i anem al poble a comprar gel, primer, però, la Mariana m’ensenya el llac de Managua, per això anem al moll on s’amarren el vaixells per carregar-los de peix que anirà a Managua, Granada i altres localitats.

Després transitem pels carrers de St. Miguelito que desemboquen al llac, on més enllà de l’horitzó hi ha l’illa d’Ometepe... immortalitzo una imatge on hi ha l’hotel del poble, les barques dels pescadors i dins l’aigua, un espai amb sostre de fulla de palmera, per rentar la roba.

Un cop hem comprat el gel, pugem al taxi que ens duu a l’entrada de la comunitat del Pantano, el nom d’aquest indret és degut a què en època de pluges (inicia la primera quinzena de maig i finalitza al novembre) el terra és fangós i en alguns indrets (el camí que condueix vers l’escola de la comunitat) els infants es cobreixen de fang fins la cintura.

Al passar la tanca que ens condueix a la comunitat, faig una foto de l’espai que em rodeja per donar-vos una idea de l’indret en el que em trobo, el paisatge és així fins arribar a la comunitat, abans però, hem de caminar durant vint minuts, aproximadament, per albirar la primera casa.

En arribar a la casa de l’Evelio i la Mariana, són dos quarts de tres de la tarda, Allí ens espera la filla dels amfitrions amb el seu fill i una neboda d’aquesta amb el seu germà....m’ofereixen un mos per matar la gana, els demano si ells ja han dinat i a quina hora sopen, em diuen que ja han dinat i que sopen a les sis de la tarda.... decideixo esperar al sopar per menjar en família.
Mentre planifiquem la meva estada, tant sols m’hi estaré un dia i mig, la Mariana explica a la resta de la família que el dia que els vaig anar a conèixer a casa de l’Ismael, el fill que viu a la comunitat del limón (Estelí), els vaig dur un queque que els va agradar molt. M’ofereixo a ensenyar-los a fer un pastís que acordem que s’elaborarà dimecres per la tarda.

Iniciem una conversa que gira entorn a la natura, a la saviesa dels animals, observem que les gallines s’estan aceitando les plomes, és a dir, aquestes es toquen el titís (una glàndula que desprèn greix) per llustrar-se les plomes d’oli. Quan els galls o les gallines fan aquest gest, anuncien que plourà... i afectivament, al cap d’un instant comença a ploure fort...

Parlem del llenguatge, l’instint o la saviesa dels animals, m’expliquen que els porcs quan ha de ploure, es posen a córrer d’alegria, fent cercles, mentre que els toros criden fort i donen cops de banya a una estaca o al terra. El mono Congo, també anuncia la pluja amb una sèrie de crits.

La conversa deriva vers una tribu que viu en cabanyes de fulles de palmera, prop del rio st. Juan. Els homes només duen una espècie de tanga fet de sac i les dones es tapen els genitals amb el tanga fet de sac o una fulla de plataner, i cobreixen els seus pits amb fulles. Afegeixen que aquesta tribu només es relacionen entre ells i amb els animals, és a dir, que conviuen amb els animals i viuen dels fruits que els dona la naturalesa, de la caça i la pesca. El tema m’interessa, i més quan m’expliquen que en aquella zona habiten els Sisimiqui, uns monos que s’assemblen als humans però els peus els tenen al revés, de tal manera que quan caminen no saps si van o venen. La femella dels Sisimiqui persegueix a l’home humà i se l’endu, mentre que el mascle persegueix a les dones i se l’enduen per tenir relacions..... em pregunto si serà cert o és un mite, els llenço la pregunta i em diuen que tot hi no haver vist als Sisimiqui, aquesta espècie existeix i mantenen relacions amb les persones.. Afegeixen que a St. Bartolo, prop de Palacagüina, al municipi de Madriz, al nord d’Estelí, hi ha una comunitat de persones que s’assemblen als monos, diuen que són indígenes que viuen apartats de la societat, que únicament es relacionen entre ells i que no utilitzen mitjans de locomoció. Pel que em descriuen, els homes i dones tenen una alçada d’un 1’40 metres, aproximadament, els homes són imberbes però tenen el cos i extremitats peluts. La cara d’aquestes persones és petita i pel que m’expliquen, les orelles no tenen lòbul....anoto les indicacions del lloc en el mòbil, disposat a anar a visitar aquesta comunitat....

...un cop sopats, em fan un recital de música nicaragüenca, casualment els músics són nets de don Felipe, un músic prou conegut a Nicaragua que té 92 anys. Actualment la banda d’aquest cantautor es diu Don Felipe i sus cachorros, i és que els cadells del grup són els fills, els nets i besnéts que canten o toquen algun instrument en el conjunt musical. El recital està prou bé però se’m clouen els ulls, estic realment cansat, el viatge ha estat dur. Anem a dormir, són les nou del vespre...

Em desperto a tres quarts de sis del matí disposat a iniciar un nou dia. Realment he dormit molt bé, fresquet, tal vegada pel ruixat que va caure el dimarts a la tarda, i per la manca de zancudos, he dormit amb mosquitera i m’ha protegit dels mosquits.

L’Evelio em condueix al pou comunitari, allí em faig una dutxa fresca mentre ell treu aigua del pou per consumir i cuinar.

En arribar a casa, ens espera l’esmorzar, una mica d’arròs amb frijoles i una truiteta d’arròs que endrapo amb ganes, l’àpat l’acompanyem amb una tassa de cafè. En acabar l’Evelio m’ensenya els llindars de la seva parcel·la, en ella hi ha plantats mangos, bananers, plataners, ocotes... també m’ensenya els nius de l’Uropendula (un ocell negre amb la cua groga), que colguen d’un arbre com si fos un rusc d’abella.

A les 8h del matí la Mariana i un servidor marxem a St. Miguelito a comprar gel, els ingredients per fer el pastís, el pa dolç i salat.
Al cap d’una hora de caminar, arribem al poble i anem a diferents pulperies per comprar els ingredients, el handicap d’aquest pobles és que resta lluny dels municipis grans i hi ha cops que no trobes, a les tendes, els aliments que no es cultiven a la zona. Així que hem de fer les compres en diferents tendes. Mentre ens desplacem d’una pulperia a una altre, em fixo en una nena que roman asseguda a un tamboret, recolzada en la façana d’una casa, al terra i ha una nena rossa endormiscada. Creuo la mirada amb la primera, que mou el cos d’un costat a l’altre amb els braços en creu, em somriu.... li demano de fer una foto, accepta, però en ella surt un rostre que intenta dissimular la vergonya.

La Mariana em diu de comprar peix, comprem un guapote i tres peixos més que són introduïts en una bossa amb gel, i seguidament a la nevera. Comprem sis bosses de gel i anem a cercar el taxi que ens durà al basurero, enfront del recinte que condueix a la comunitat del Pantano. En arribar a la casa, la Mariana prepara el dinar, peix fregit amb una mica d’arròs que en mengem en silenci.

En acabar de dinar, anem a visitar algunes famílies de la comunitat, en el trajecte passem prop d’unes cases fetes amb paret de bambú i sostre de fulla de palmera. En arribar a la casa dels veïns, els invitem a participar en l’elaboració del pastís.

Els infants de la casa em duen al pou que utilitzen per rentar la roba i banyar-se, ensenyo a un d’ells a fer una foto perquè quedi constància del moment viscut...

....finalment marxem, anem a casa a fer el pastís, mentre ens encaminem agafem una pinya per posar com ingredient, i...

....oh, sorpresa!!!! les pinyes surten d’unes plantes que romanen prop del terra i al voltant del fruit hi ha la flor que conté la llavor que en assecar-se cau el terra, germina i neix una nova planta que donarà fruit.

La colla disposada a fer pastisseria, estem a la cuina preparant els ingredients i abocant-los en uns bols per preparar la massa, fem dos pastissos de pinya amb plàtan.....

...un cop posada la massa als motlles, la Mariana i la seva filla amacen farina amb oli i ou per fer el pa dolç i el salat amb formatge ratllat......

....mentre, a l’exterior de la cuina, l’Evelio se’n carrega d’encendre el forn de llenya. Primer posa uns troncs que els encén, després tapa les dues obertures amb unes làmines de ferro, espera que els troncs quedin en brases i finalment escombra l’interior expulsant les brases per l’obertura oposada a la porta...

...després comprova amb una fulla seca de palmera, si el forn està molt calent, si ho està la fulla es pren, aleshores s’han de deixar obertes ambdues obertures per abaixar la temperatura perquè no es cremin els aliments que s’han de coure. Esperem una mica a que baixi la temperatura del forn, i finalment l’Evelio posa les safates amb el pa i els dos motllos.

Al cap de deu minuts treu les rosquilles de pa i el pa salat i al cap de cinquanta minuts treu els queques que són exposats en una taula per fer-nos una foto, tots aquells/es que hem participat en el procés d’elaboració.

Ja és tard i és l’hora de sopar, mentre el preparen, m’estiro en una hamaca per mandrejar, demano que em facin una foto, ja que pràcticament mai surto en elles, i m’enfilen una nena a qui acullo per ser fotografiats.....

..el sopar és a taula, avui mengem plàtan fregit, frijoles i un tros de formatge. El mos és banyat amb una tassa de cafè. En acabar de sopar anem a dormir, demà ens hem de llevar a dos quarts de quatre de la matinada per dutxar-me, esmorzar i anar a cercar el bus de les 5:15h que em durà a St. Benito i un cop allí creuar la carretera per agafar el ruteado que em durà a Estelí.