Intento deixar la ment en blanc, deixant-me endur per l’ennuvolament del són que em brinda la possibilitat de seguir dormint;estic cansat, tal vegada pel viatge a la comunitat de St. Bartolo o pel fet de fer grans recorreguts caminant.
De sobte sento crits, el nen de la casa és esbroncat per la seva mare, sembla ser que ha perdut un portamines a l’escola. La dona està ben empipada i fa volar les mans mentre diu al seu fill que li expliqui com ha perdut el portamines. Pel que sembla els ha costat força calers i això, juntament amb el fet d’haver perdut el llapis, és el que encabrita a la mare.
Romanc al llit, alerta, amb poques ganes de sortir de l’habitació i veure el percal. Afortunadament marxen vers el campestre. Em llevo, miro l’hora al mòbil i veig que hi ha dos missatges, els llegeixo, somric, és un quart de nou del matí.
A la casa hi ha silenci
, estic sol, pot ser que ho estigui fins les onze del matí, obro els porticons i surto al pati. De sobte em venen ganes de fer un Plum cacke. Entro a la cuina (està al costat de l’habitació) em preparo l’esmorzar i miro si tinc els ingredients per fer el Plum cacke. No tinc mantega ni cap fruit per condimentar, però hi ha ceba i maní (el maní és un fruit sec que no l’ubico en la nostra nomenclatura, em sembla que és el cacauet), així que ratllo la ceba i la caramel·litzo en un pot amb sucre que poso en un fogó. La intuïció em diu que vagi a comprar la mantega a la pulperia que hi ha prop de casa, si intento anar a un super puc perdre massa temps, temps que ha de ser utilitzat per coure el Plum cacke al forn abans de que vingui la mare amb el sueu fill. Així ho faig.
En tornar de la pulperia començo a fer la massa del dolç, mentre, la ment se’m dispersa de la tasca i qüestiona que pugui quedar bo el plum cacke de ceba i maní... - Perquè no? al cap i a la fi, la cuina és el laboratori del cuiner que cerca una recepta innovadora... a més, a casa els pares he provat la melmelada de ceba i és exquisida!!
Intento convenç-se’m de què el que estic fent no és una extravagància. Aboco la ceba caramel·litzada a la massa i ho mesclo bé perquè quedi ben homogeni, seguidament poso la mescla en un motlle, hi poso el maní com a adorn i ho introdueixo al forn que està ben calent.
Pel cap em balla una pregunta: - quantes vegades no hem fet quelcom extravagant, però ho hem silenciat perquè no ens prenguessin per folls?
L’extravagància la definirem com allò que es fa o es diu i és fora del sentit comú, com la conducta estranya que és fora de certs límits....
Així, les idees, les conductes, queden condicionades a les normes i la moral de la cultura i societat en la que vivim, per tant, qualsevol subjecte que tingui una manera de ser, de fer o pensar que resti fora del llindar de la normalitat establerta és considerat un grillat, un foll, un boig, un alienat, un malalt mental; i la història del desenvolupament filosòfic, científic i tecnològic que hi ha hagut des del Renaixement fins l’actualitat ha deixat testimonis de com alguns pensadors, que no compartien el pensament únic, eren acusats per la inquisició i abocats a la foguera.
Foucault en la tesi “Histoire de la folie à l'âge classique” considera que el significat i la paraula boig, varia en funció de les creences i valors de la societat però alhora alberguen, en el seu significant, una característica en comú, la intenció implícita de confinar al subjecte, obeint a una coacció moral que respon a un ordre establert per la cultura dominant. L'església, la família, la justícia i la política eren, en l'època clàssica, els inquisidors de la cultura individual o grupal minoritària, l'objectiu del grup majoritari era retolar com a boig, dolent, prodigiós, criminal, etc. el comportament que trencava les normes del grup, posant en perill la isonomia social.
A l'època medieval es situa la bogeria en la jerarquia dels vicis, el boig (el gryll) és aquell que duu una vida errant, la persona que viu per sadollar els seus desitjos transformant la seva ànima en la presa de la bèstia (la bogeria).
En el Renaixement la imatge del boig cobra una nova dimensió, es desprèn de la figura escatològica que horroritza a la societat civil i il·lustra la naturalesa de la persona. La bogeria s’humanitza quan allibera la part obscura de l’essència humana, al trencar les cadenes que la retenen en l'ordre social. El boig és l’exemple del mite del salvatge, vist com el subjecte de caràcter desinhibit que satisfà els seus impulsos; el foll és el llibertari que fa el que vol i diu el que pensa, per això la seva conducta causa admiració per alguns i temor per uns altres….
Vist així, la nostra conducta és condicionada per la història, la cultura i la societat en la que vivim i alhora per l’educació rebuda. Així doncs, qui s’atreveix a tenir un comportament o pensament extravagant en la societat que vivim!!!!
Mentre es cou el plum cacke, rememoro el viatge a la comunitat de St. Bartolo, un viatge que podríem titllar d’extravagant...
..Ens situem al dimecres 28 d’abril, estic sopant a casa d’en Marwin i
M’he de posar en contacte amb
Un cop sopat vaig a casa els bascos a informar-los, allí decidim que farem el viatge i que tal vegada l’allargarem fins dissabte.
Són dos quarts de vuit del matí, del dijous 29 d’abril, estem a la cotran nord (l’estació de busos) esperant que parteixi l’autobús direcció Quilali, Wiwili i que ens durà a St. Bartolo. A les 8h iniciem la ruta, estem entusiasmats!!!
Al cap d’una hora, aproximadament, estem a Palacagüina, a uns 43 quilòmetres al nord d’Estelí, el que no tinc clar és si St. Bartolo està entre Palacagüina i Quilalí o entre Quilalí i Wiwilí....
El bus transita per camins de terra, l’adoquinado (les llambordes) les hem deixat a Telepaneca. El paisatge és ben bonic, estem rodejats de muntanyes i vegetació, es nota que ha plogut!!
Quan passa una hora de mig matí, fem parada a Quililí, allí el conductor del bus i el seu ajudant, aprofiten per fer un mos. Nosaltres ens preguntem què quan quedarà per arribar al nostre destí. Al cap de mitja hora pugem al bus i iniciem la ruta que ens deixarà a St. Bartolo a les tres de la tarda.
Ens dirigim a un home i li preguntem si hi ha cap lloc per fer un mos i passar la nit. El Senyor ens diu que podem anar a casa d’en Miguelito, un infermer francès. Li demanem si hi ha cap menjador per dinar, i ens l’indica, està al costat del centre mèdic.
Dinem el plat típic nicaragüenc, arròs amb frijoles, un tall de cuajada i pollastre. Li preguntem a la dona de la casa si sap cap lloc per dormir. Ens diu que ens pot llogar una habitació, o bé, podem anar a casa d’en Miguelito. Mentre mengem ens comenta que va a fer un encàrrec que l’esperem perquè ens durà a casa del francès. Quan arriba li demanem que ens cobri el dinar, ella senyala a la seva germana que és qui posa el preu, 160 córdobas els tres plats i els refrescs. Em miro a
Bé, no és ben bé així, fem creure a la senyora que ens ha pres el pèl quan vertaderament ens el deixem prendre perquè aquesta estigui contenta. Si ella està contenta nosaltres som feliços perquè ella pensa que ens ha aixecat la camisa, quan vertaderament som nosaltres qui ens hem deixat aixecar la camisa per no entrar en conflicte i perquè estigui contenta. Complicat, no?
La mestressa de la casa ens condueix a la llar d’en Miguelito, desfem el camí que hem fet per arribar al menjador, passem pel mig d’un camp de futbol on juguen uns joves i finalment arribem a una casa ben humil, allí viu en Miguelito, un home de 72 anys nascut a Lió que duu tres dècades vivint a St. Bartolo (Nicaragua).
En Miguelito ens explica que fa una setmana que ha arribat de Haití, allí hi va estar cinc setmanes oferint ajuda humanitària com a infermer. Ens diu que el govern de Haití s’ha despreocupat de les víctimes del terratrèmol i que l’illa és un caus. Sembla ser que hi ha molt vandalisme, violacions i que la gent està passant gana... un drama humà, més, per afegir a la història.
L’infermer ens ofereix allotjament, nosaltres sospirem d’alleugeriment, ens començava a preocupar haver-nos de quedar a sopar i dormir a la casa on hem dinat, calculàvem que l’hospitalitat ens hagués costat un ull de la cara, a més, un servidor només duu 150 córdobas al damunt, afortunadament l’Iker i
Mentre en Miguelito i una noieta de vint i pocs anys que estudia infermeria (la seva companya ?) preparen el sopar, nosaltres platiquem amb la quitxalla i amb alguns joves. Certament les persones de la comunitat son ben humils...
Sopem al pati de la casa, amanida de tomàquet i ceba, espaguetis i pa simple. L’ambient és força agradable, hi ha cops que es fa el silenci típic del qui sopa amb desconeguts.
Preguntem sobrela nostre causa, si hi ha cap comunitat d’indígenes que visquin apartats de la societat i que la seva estatura no és més d’un metre quaranta, ens diuen que no existeix
aquesta comunitat.... serà un mite?
Havent sopat, en Miguelito ens ensenya l’habitació on dormirem, hi ha dos llits amb mosquitera, un servidor s’instal·la al llit que hi ha enfront de la porta i a l’altre hi dormen
Ja és divendres, m’he llevat el primer disposat a dutxar-me, veig al Miguelito i li dono el bon dia. Em pregunta si hem dormit amb la porta oberta, li responc que si, perquè entrés aire a l’habitació; m’explica que no se’n va recordar d’advertir-nos que tanquéssim la porta ja que ens exposàvem a que entressin a robar (l’alcova està al patí al costat d’unes estaques separades entre elles per un metre i unides amb filferro punxant, això és el que delimita el llindar del terreny amb el pati del veí), afegeix que fa uns mesos va anar un amic seu a visitar-lo i que va dormir amb la porta oberta, al dia següent li va desaparèixer tot,
excepte la documentació i els diners que estaven dins una ronyonera sota el matalàs del llit on dormia. Vertaderament hem esta de sort, perquè nosaltres no hem pres tanta precaució.
L’Izaskun i un servidor rentem els plats de la vetllada anterior i anem a comprar pa dolç per esmorzar, tots. Passem per davant d’una plaça i li dic a l’Izaskun que em faci una foto, me la fa, en primer pla hi ha a un vedell.
En arribar a casa, el cafè ja esta fet, en Miguelito serveix gots a la taula del patí. En l’esmorzà s’hi afegeix un parell de criatures d’ulls endormiscats. En acabar el petit mos, li demanem a l’amfitrió que ens cobri l’estada, ens contesta que nosaltres li hauríem de cobrar la visita. Ens sorprèn que l’hospitalitat l’ofereixi un europeu i no tant la gent autòctona.
Anem a cercar l’autobús que ens ha de dur a Wiwilí, encara no sabem que farem quan arribem al destí, si anar al llac d’Apanas (Astúries) i dormir en un hostatge que està enfront del llac o anar a Jinotega. La meva intenció era tornar a Estelí, els Bascos tenien pensat d’anar a Matagalpa, en comentar-li al francès, ens comenta que no desfem el camí, sinó que anem direcció a Jinotega per conèixer un nou paisatge.
Ens acomiadem d’en Miguelito i pujem al bus, desitjant que el trajecte no sigui gaire llarg. Sabem que hem d’anar fins a Wiwilí, creuar el riu Coco amb una barca i anar a cercar l’estació d’autobusos. Al cap d’una hora, aproximadament, descendim del bus per creuar el riu Coco, abans però hem de transitar pels carrers de Wiwilí que ens condueim demanant un beso,
Al cap de pocs minuts de caminar, arribem al riu, hi ha dues embarcacions que esperen a omplir-se per creuar-lo. Demanem l’import del trajecte a l’infant que ajuda al gondoler, el nen dubta, l’amo de l’embarcació, el gondoler, li diu, des de la popa, que són 10 córdobas per cap, l’infant, però, és ben honest, ens diu que són 2 córdobas. Quan arribem a l’altre costat del riu, li pago sis córdobas (dos per persona) al gondoler. L’amo de l’embarcació no està de sort, avui no estem d’humor perquè ens aixequin la camisa de nou. Fem via vers l’estació de busos.
Són les 9h del matí, el bus direcció a Jinotega surt a les 11, decidim esmorzar de nou, bé, només ho fem l’Iker i un servidor. Endrapem el mateix que varem dinar el dia anterior, el preu, però, varia, paguem 25 córdobas.
Comença a ploure, afortunadament és pluja fina. Pugem a l’autobús, diem al xofer que ens avisi quan arribem a Astúries, hem decidit que aniríem al llac d’Apanas. Al cap de tres hores de viatgexen a ell. Mentre caminem se’m apropa una nena i em demana un peso, faig broma amb ella i li dic si e, el conductor ens avisa que ha deixat Astúries un quilòmetre enrere, se li ha anat el sant al cel.
Baixem del bus, tirem enrere i anem a cercar un hospedaje per dormir. Certament Astúries és ben bonic, a un costat de la carretera hi ha el llac d’Apanas amb unes illetes, en l’altre hi ha un petit llac i la presa d’aigua que utilitzen per generar energia elèctrica a les regions de Jinotega, Matagalpa, Estelí.
Al vigilant de la presa li preguntem si hi ha algun lloc per dinar i passar la nit, aquest ens diu que hem de passar un pont i a mig quilòmetre d’ell veurem un petit restaurant on lloguen habitacions. Ens dirigim al lloc indicat, en arribar demanem si ens poden servir el dinar i preguntem si lloguen habitacions. La noia del restaurant ens diu que ens prepararà el
que hi ha al menú i que ells no alquilen habitacions, però que hi ha un senyor que alquila cabanyes en una illa que hi ha al llac. Preguntem el preu de les cabanyes, ens diu que li sembla que són 100 córdobas per persona, pensem que no val la pena passar, únicament, la nit, la nostra intenció és tornar a Estelí el dissabte. Admetem que és un lloc molt bonic per passar un cap de setmana i fer alguna que altra excursió, tal vegada ho fem, però no ho crec.
Els meus companys de viatge és reparteixen un menú (peix fregit amb arròs), jo, rosego un parell de pans dolços comprats a St. Bartolo. Mentre mengem decidim que passarem la nit a Jinotega, els dic a l’Iker i a
En acabar de dinar comencem a caminar cap a Jinotega, només duem deu minuts de camí que es posa a ploure fort, quedem xops com pollets!!! Dic a
L’Iker i un servidor ens posem d’esquena al llac, prop d’un OVNI (objecte no identificat), ens agafem de les espatlles.
Iniciem de nou el trajecte cap al nostre destí,
Cerquem un lloc on ens puguem aixoplugar, ens posem en un espai cobert que sembla una parada d’autobús, però no ho és perquè aquesta està uns metres més endavant.
L’Iker cerca les bambes dins la motxilla, mentre fa el gest, veiem que s’acosta el bus que ens durà a Jinotega, el parem, aquest s’atura uns metres més endavant, a la parada, ens posem a córrer per pujar i quedar a raser de la pluja, l’Iker queda enrere, està posant les bambes dins la motxilla. Mentre ens enfilem al bus veiem que l’Iker s’acosta corrents, quan puja ens posem a riure, estem xops, cansats i tenim fred, el bus arranca cap a Jinoterga.
Són les 5 de la tarda quan el bus ens deixa a la terminal, és un mal moment per cercar un lloc per dormir, plou fort i ja és fosc; preguntem a la gent que transita si saben de cap lloc per passar la nit, ens indiquen un hotel, anem allí i ens diuen que l’habitació, per persona, val 200 cordobas, demanem si hi ha cap hospedaje que tingui un preu més econòmic. La recepcionista ens diu que a la quadre que segueix l’hotel, hi ha una casa d’acollida. En arribar veiem que és un lloc força tètric, sembla un frenopàtic... en algunes portes hi ha un cartell que diu: no tirar la puerta. Ens mirem i posem cara a flipats, pensem que deu ser un lloc perillós, el cartell ens ha posat en alerta. Sortim i transitem pels carrers de Jinotega.
Segueix plovent i estem tips de mullar-nos, preguntem a una vianant si sap de cap lloc per dormir, ens indica una façana de color verd, hi anem. Preguntem
a la mestressa si hi ha habitacions buides per passar la nit, demanem el preu i si ens les ensenya, ens diu que ara no pot (?). No estem per romanços!!! Una dona que passa pel carrer ens indica un lloc per anar a dormir, hi anem. L’indret sembla un bordell destartalat, però tenim gana i
...Pels narius m’entra una flaire dolça, el plum cacke ja és cuit. Apago el foc del forn i deixo les postres dins fins que el forn es refredi.
Somric, penso que el viatge a St. Bartolo va ser molt extravagant, no dúiem res planificat, però certament ens varem divertir.
Ara mentre escric aquestes lletres, em dono compte que el viatge va ser una autèntica bogeria ja que varem passar més temps enfilats a l’autobús que en contacte amb la natura.
Ha passat un quart d’hora des de què he parat el foc, trec el plum cacke del forn i em pregunto si estarà bo. Vertaderament la ceba caramel·litzada li ha dona un sabor especial, és ben bo..... ho diuen les meves amistats!!
Estimats lectors, amb aquests escrit he volgut compartir una experiència un tant rocambolesca que recordant-la em sorgeix un somriure, alhora, en aquest espai brindo la possibilitat de compartir alguna acció o pensament extravagant, podeu fer-ho anònimament per què aquells que moralitzen les accions i pensaments no us criminalitzin o us titllin de grillats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario