Llançar-se a la piscina i no sortir escaldat

Tot just fa un any que vaig iniciar un treball on parlava sobre els concepte de salut i salut mental, per endinsar-me en el desenvolupament del concepte bogeria i les diferents nomenclatura (rebudes des de l’edat mitjana fins l’època contemporània) que reflecteixen les característiques i els valors de les societats que li han donat un significat i un nom al concepte. El treball finalitza amb la descripció del rol que assumeixen els malalts mentals i els professionals de la salut mental

Poc em podia imaginar que la primera part d’aquesta labor, passaria a ser exposada a les jornades de salut mental organitzades per una universitat. I és que el passat 22 d’octubre se’m va brindar la possibilitat de fer una conferència sobre el concepte de salut i salut mental, en les jornades de salut mental organitzades per la facultat de psicologia de la FAREM (Estelí).

Manifestar que tractar la temàtica des d’una disciplina que no hi té cabuda en la salut mental (la

pedagogia) va resultar tot un repte i alhora un exercici de reflexió, per aquells que assistien a la conferència.

En primer lloc, era un repte perquè en ple segle XXI es segueix encaixonant la pedagogia en l’àmbit escolar i formatiu, obviant que aquesta disciplina té un ventall d’intervenció molt ampli, i un paper MOLT important en la prevenció, ja que és des de l’educació que podem prevenir les malalties i les malalties mentals, a partir de l’educació per la salut. Això és així en tant que la dimensió de l’individu va més enllà de lo biològic i lo psicològic, al ubicar-lo en una societat on hi ha una cultura, un pes històric i social, i alhora una estructura educativa que determina, o, condiciona la conducta de la persona.

En segon lloc, va resultar un exercici de reflexió, ja que es convidava, als assistents, contemplar la salut des d’una perspectiva que es desmarca del referent positivista (lluny de l’objecte que delimita l’estat normal del patològic), per emmarcar-lo en un referent més optimista, que no positivista, com és el de la pedagogia. Entenent la salut com a subjecte que experimenta les seves vivències de manera sana o insana...

El títol del treball, i el de la conferència, resultava prou provocador per aquelles persones que ubiquen la salut mental en la psicologia i la psiquiatria. Amb Fonaments pedagògics de la salut-mental vaig intentar cridar l’atenció dels oients, per despertar-los la curiositat de tractar aquest tema, i els seus protagonistes (els malalts mentals), no tant des de la seva etiqueta, sinó des de la seva condició d’individu.

Val a dir, que quan em van proposar d’intervenir en les jornades esmentades, em vaig mostrar una mica preocupat, tots sabem que la salut mental resta monopolitzada per la indústria farmacèutica que es proveeix dels estudis “científics” que donen pes i un sentit al DSM IV i al C10. Així, sembla que m’enfrontava a un discurs, que si bé, no ha estat científicament provat l’etiologia de les malalties mental, té molt pes en l’època contemporània..... un pes que si s’abordés la temàtica de la salut mental, no tant des de la vesant mèdica, i més des de l’antropologia, la sociologia, la pedagogia, l’etnologia, és a dir, des dels estudis de les ciències socials, contemplant les ciències naturals, ens donaríem compte, com diuen alguns autors, que darrera el concepte de la salut mental hi ha interessos d’ordre polític que posen en perill, o, qüestionarien els discursos polítics que tant desordre mental ens proporcionen.

Així, vaig decidir tirar-me a la piscina i exposar les meves idees fonamentades des del discurs de la psiquiatria alternativa i alguns estudis antropològics, etnològics....

Per no sortir escaldat, vaig reforçar el discurs amb diversos exemples que se’m han presentat al llarg de la meva trajectòria en el món de la salut mental.

La conferència va acabar amb la frase d’Arturo Grag que diu Així “El de la locura y el de la cordura son dos países limítrofes, de fronteras tan imperceptibles, que nunca puedes saber con seguridad si te encuentras en el territorio de la una o en el territorio de la otra”.

és a dir, estem al límit de la normalitat, vorejant la bogeria, tot dependrà de l’habilitat que tinguem en resoldre els nostres conflictes per trobar-nos en un estat o en un altre.

Aprendre a Viatjar IV “parque natural de Sta. Rosa"

El darrer dia d’estada a Liberia, em vaig proposar visitar el parc natural de Sta Rosa, pel que m’havien explicat, els autòctons, és un espai recomanable, ja que pràcticament és verge per ser una zona protegida.

A les cinc de la matinada em llevava per anar a comprar un entrepà i agafar el bus que em duria a la zona. Casualment al arribar a la parada, el bus que es dirigia cap a Peñas blancas estava estacionat a punt de partir, així, que no em vaig fer esperar i m’hi vaig enfilar.

El trajecte va ser ràpid, tal vegada tres quarts d’hora. En arribar a Sta Rosa, vaig baixar de l’autobús i vaig iniciar l’excursió. La caminada per arribar al centre del parc, era de 7quilómetres, així que vaig iniciar la marxa vers lo desconegut....

... el cert és que allò que desconeixia, em va resultar molt profi

tós. En arribar al centre del parc, vaig veure un edifici que em recordava una fortalesa d’aquelles que surten als Westerns.....

....vaig decidir entrar per saber que s’hi coïa, així que al dirigir-me cap allí, vaig veure un cartell que anunciava que em trobava al museu d’història. Dins el museu hi havia un noi, el guia turístic, que em va estar explicant la història d’aquell casalot, una història molt relacionada amb la guerra d’independència dels estats units.

Aquella estància havia estat, en temps llunyans, la casa d’una persona adinerada que tenia ramats de vaques. Sembla ser que quan els americans es van proposar d’ocupar centre Amèrica, van envair Nicaragua, i després volien apoderar-se de Costa Rica. Doncs bé, L’exèrcit Americà només va poder arribar fins aquest casalot, perquè els costa-riquenys es van avançar, i no van deixa arribar a l’exèrcit Americà a Costa Rica.

Així, doncs, Sta. Rosa i Liberia, pel que em van explicar, al S. XIX formava part de Nicaragua, però els costa-riquenys al no permetre que l’exèrcit americà entrés a Costa Rica, i fer-lo fora de Nicaragua, es van quedar amb ambdós pobles.

Bé, aquesta és, més o menys la història que em va explicar en Joan, el guia.

Després vaig estar passejant pel jardí del casalot, mentre en Joan m’explicava que a l’any 2000, aquella casa havia estat cremada per uns caçadors, el motiu era que el govern va declarar monument històric l’espai, i no permetia que s’hi anés a caçar. Els caçadors, com a venjança davant la nova normativa, li van prendre foc al casalot....

En acabar la visita al museu, vaig desfer el camí que havia fet, i vaig veure un cartell força curiós........

...així que vaig decidir seguir la direcció indicada i vaig veure a un indi nu.....

....bé, si més no duia el tòrax descobert...

...no, fora bromes, l’indio denudo, és un arbre que hi ha a la zona que en el seu temps es feia servir la sàvia i les fulles com a remeis medicinals.

En acabar de fer el tomb per la zona, vaig emprendre el camí que em duria vers la parada del Bus.

Aquesta és l’última excursió que vaig fer per la zona de Liberia, però l’aventura no s’acabava aquí. El dia 11 d’octubre havia d’agafar l’autobús que em duria a Nicaragua, aquest partia de Liberia, a les 5:30h de la matinada.

En arribar a la posada, vaig demanar a la recepcionista que el dia següent em despertessin a les 4:30h per dutxar-me i anar a buscar el bus.

El cert és que vaig passar molt mala nit, semblava com si l’inconscient em poses en alerta. En una de les desvetllades vaig veure que a l’habitació hi començava a entrar la llum del dia, que estrany, si ací comença a clarejar a les 5h de la matinada? així que em vaig llevar, i vaig anar a la recepció, allí, el recepcionista tenia millor son que el meu, vaig mirar el rellotge, i vaig veure que eren les quatre i vint. així que em vaig dutxar, em vaig vestir, i vaig encaminar-me cap a la recepció. El recepcionista, amb l’enrenou s’acabava de llevar, un servidor va mirar l’hora del rellotge de la recepció, hi es va donar compte que eren dos quarts de sis de la matinada... semblava ser que no m’havia fixat bé en l’hora.

Així que vaig sortir corrents per anar a buscar el bus, un bus que no em convenia perdre’l per no perdre el passatge i el viatge. Afortunadament, l’autobús arribava a les sis del matí, enfront un restaurant que hi ha a la panamericana.

Aprendre a viatjar III

Els novells en l’experiència a viatjar, acostumen a anar amb la guia en mà, del país on s’hi està, o bé, com seria el cas d’un servidor, es mouen amb desimboltura maldestra, per la zona, posant a la disposició d’altris, la nova ruta turística. El problema està en què quan es va a un nou país sense tenir cap tipus d’informació sobre els espais a visitar, al preguntar sobre possibles rutes, pobles, parcs naturals, platges, etc. sempre li indiquen els espais turístics més visitats, que no han de ser, necessariament els més interessants.

Al viatjar amb una guia turística hi ha el risc de visitar aquells paratges que han estat seleccionats per la indústria turística, coneixent així una part de la realitat del país, aquells indrets que et poden captivar, o aquells altres que en arribar, hi ha un assortit d’activitats que t’exprimeixen les butxaques. Així, que el dijous 8 d’octubre, agafava un autobús que em conduïa a Guayabo. L’encarregat de la pensió em va aconsellar anar a aquell poble, per què hi ha uns recintes, dirigits al turisme, on hi ha unes piscines que tenen aigua de manantials calentes, unes hornillas de sofre, i un restaurant, per completar el dia.

En arribar a Guayabo, me’n vaig endur una gran decepció, al entrar al primer recinte turístic (n’hi ha tres, i estan estratificats per categories o classes socials), vaig veure un munt de persones jubilades que anaven a passar el dia. Al dirigir-me a la recepció, que curiosament estava ubicada a l’interior de la cuina, vaig preguntar per les activitats mediambientals que organitzaven. Em van manifestar que es podia fer una visita a les hornillas, el preu de la visita era 700 colons, i que seguidament em podria banyar a les piscines d’aigua mineral calenta pagant el modest preu de 1200 colons. En acabar podria gaudir d’un exquisit menjar que es serviria al menjador....

.... i les activitats mediambientals? no es feia cap excursió per la zona? la senyora em va contestar que allò era tot. Vaig decidir fer una visita a les hornillas, i banyar-me a les piscines d’aigua mineral.

Quan vaig visitar el recinte de les hornilles, em vaig adonar del perill que s’exposa, el viatger, quan es posa en mans de la indústria turística, en certa manera al veure que se’m tractava com un objecte em va fer bullir la sang. Amb tot, li vaig dir al guia, que em prengués unes fotos que donessin constància de la meva estada. Així en la fotografia podem observar el lucífer que duem dins i que s’exterioritza en forma de fum... o tal vegada fos el fum de les hornilles que em donessin aquesta aparença satànica, fruit de la manipulació que vivia.

En acabar la visita de cortesia, vaig decidir fer la meva, així, que em vaig dirigir a un camí que em conduïa a Miravalles. En el trajecte, vaig veure les calderes, una espècie de xemeneies que evacuen el fum que hi ha al sòl de la base dels volcans.

Podríem dir que el dia no m’acompanyava, o tal vegada si, ja que es va posar a ploure i més em temo que va ser un avantatge ( ja que no passava calor), que un inconvenient. Al cap d’una hora de trajecte, vaig arribar a un nou recinte anomenat las Hornillas, en arribar em vaig dirigir a la recepció per preguntar sobre les activitats que es realitzaven. Allí, em van informar que en una hora sortia un grup a visitar la cataracta, el trajecte es feia a cavall i el preu de l’excursió era de 20 dòlars. Segons em van informar les cataractes estaven força lluny, una hora a cavall. Els vaig manifestar que no disposava del temps suficient per esperar a fer l’excursió, ja que un servidor havia arribat en bus, a Guayabo, i l’últim passava a les 5 de la tarda. Així, si havia d’esperar a dos quarts de dues per fer l’excursió d’una hora de trajecte, no arribaria a temps a agafar el bus. Per tant, els vaig donar les gràcies, i em vaig dirigir vers les cataractes.....

.....i on estaven les cataractes?, el cert és que no se on em dirigia, però aquella bona gent em va donar una bona pista, per arribar a elles el grup de turistes ho feien muntats a cavall, així, que únicament m’havia

de dedicar a rastrejar el camí que em conduïa vers les muntanyes, i cercar les petjades de cavall, que em conduirien a la meva destinació.

Així, com un indi, vaig començar la meva aventura, mirant de cercar qualssevol rastre de cavall (petjades, femta)....

....al cap de vint minuts se’m presentava les proves de què no anava per camí errat, s’acostaven, a un servidor, les víctimes dels manuals turístics, un home i una

dona americans, muntats a cavall, acompanyats d’un guia. Vaig seguir la direcció que ells desfeien, però de sobte vaig arribar en una bifurcació....

.....i per on carai havia passat aquella gent? vaig aguditzar la vista per cercar rastres de petjades que m’indiquessin el bon camí, el cert és que la pluja, en aquest aspecte, no em resultava gaire beneficiosa, ja que el sòl era de granit, i el meu esperit de supervivència, em deia que les petjades podien ser esborrades per l’aigua. Amb tot, el sentit comú em va anunciar que si cercava una cataracta havia d’agafar un camí de pujada, ja que aquestes acostumaven a estar en un espai elebat....

Així que vaig fer cas al sentit comú, i vaig seguir el camí que, aparentment, era el principal. Al cap d’uns instants vaig se

ntir una remor, però l’oïda no sabia apreciar si era remor de les

fulles al ser mogudes pel vent, o bé si era remor d’aigua.

Vaig seguir avançant i finalment vaig saber apreciar que es tractava del soroll d’aigua, com si hi hagués un riu o una cataracta molt aprop...

...el cert és que em va ser una mica dificultós descobrir la cataracta, ja que aquesta es trobava amagada darrera un arbrada, apartada del camí del qual procedia. Així que em vaig dirigir on m’indicava l’instin, i vaig arribar a un lloc, on aparentment hi havia una cataracta, tal vegada fos un salt d’aigua......

Vaig estar rondant una miqueta per la zona, i vaig decidir que havia de tornar a Guayabo. Mentre feia el camí de tornada, vaig estar controlant el temps que hi havia entre la cataracta i les Hornilles, i d’allí a Guayabo. En arribar a les Hornilles, vaig entendre que l’excursió a cavall era d’una hora d’anada i tornada, i això em va fer sentir bé i diferent als diferents turistes... o tal vegada era un turista, perquè estic en terres desconegudes, però em moc com un viatger, perquè no em deixo persuadir pels tríptics dels recintes turístics.

En arribar a Guayaba, vaig decidir que em faria un bany ben merescut, d’una hora... havia de fet temps fins que arribés l’autobús. Manifestar que el bany per les diferents piscinetes d’aigua mineral calenta, va ser doblement reconfortant, per un costat perquè se’m oferia l’oportunitat de relaxar-me, per l’altre, perquè estava plovent a bots i barrals, i s’estava millor dins l’aigua calenta, que fora. En aquell espai de temps vaig aprofitar per cronometrar la meva capacitat pulmonar, fent exercicis d’apnea. El cert que un servidor va aguantar més estona aguantant la respiració, que el rellotge cronometrant-me... aquest se’m havia parat i mai més tornaria en vida.

A dos quarts de cinc em dirigia a la carretera per agafar el bus. Mentre l’esperava, vaig aprofitar per fer alguna foto de postal..... de fet s’estava fent fosc, i ja no sabia quina hora era.

Al cap d’un temps d’espera, vaig veure que passava un autobús, però no tenia gaire clar si era aquell el que havia d’agafar. Amb tot, el bus es va parar, i el conductor em va dir que pugés. Em vaig enfilar, i vaig veure que era el conductor que m’havia portat cap a Guayabo, em va manifestar que una mica més i s’oblidava de mi.

El cert, és que quan vaig arribar a Guayabo, el conductor em va anunciar que si volia anar a les aigües termals, havia d’agafar un camí, i caminar un quilòmetre. Al preguntar-li on havia d’agafar el bus per tornar a Liberia, em va contestar que m’esperes a la carretera del recinte la Guayaba, on em vaig estar banyant, que ell passaria per allí, a les cinc.

El cert, és que em va sorprendre molt l’honradesa dels Costa-riquenys, i al seva amabilitat, molt em temo que si no hagués estat pel conductors, un servidor encara estaria esperant el bus que l'hauria de conduïr a Liberia.

Aprendre a viatjar II (Panamà y playa hermosa)

Instal·lar-se a la posada va resultar complir amb una de les necessitats bàsiques esmenades per Maslow, la necessitat de protecció, és a dir, tenir un espai on poder dormir, i en el qual et sents segur.

Dimecres 7 d’octubre havia de fer alguna que altra gestió per poder-me moure amb desimboltura pel Libéria. Així, un cop em vaig desprendre dels llençols i vaig passar per la dutxa, vaig decidir fer un mos per alegrar l’estómac. En acabar, vaig anar al Banc per caviar dòlars en colons i en sortir del banc vaig anar a comprar un quilo de pomes i una ampolla d’aigua.

El destí d’aquell dia era anar a la platja de Panamà, un espai poc turístic i quasi verge. Podríem dir, que un dels problemes amb el que es troba un estranger, és què quan pregunta per algun indret per anar a viatjar, sempre et recomanen aquells espais de turisme dirigit, és a dir, aquells indrets on el turista, com si es tractés d’un borreguet, el van passejant per espais artificials, que s’han creat perquè els turistes s’hi deixin la cartera. Quan vaig preguntar per una platja per visitar i banyar-me tranquil·lament, em van aconsellar anar a la platja del Coco, o la de Tamarindo, allí hi trobaria grans hotels i bonics restaurants, plens de turistes americans.

...i quin és el lloc on hi van menys turistes internacionals? sembla ser que la platja de Panamà, a uns 40 km. de Liberia. Caram!, i un servidor volia anar caminat al lloc de destí.....

a les 10h m’enfilava a un autobús que em duria a la platja de Panamà. Segons la indicació de la recepcionista de la posada, un servidor havia de baixar al final de la parada. En arribar al destí final, vaig preguntar al conductor què com s’hi arribava a la platja de Panamà, el bon home em va indicar que l’havia deixat un parell de quilòmetres enrere....

....així, vaig prendre el camí que em va indicar i vaig anar vers la platja. En arribar, sortosament, només hi havia tres turistes, aquests venien de la capital de Costa Rica (St José), i no tenien la intenció de banyar-se perquè estaven en temporada baixa (hivern).....

.......de sobte, les meves cames em van començar a conduir cap a un indret que estigués lluny de la platja de Panamà, semblava com si em convidessin explorar espais més solitaris, caminant, caminant, vaig veure uns senyals al terra que em dirigien cap a l’est, on hi vaig veure unes roques que em recordaven les roques de sa conca (Cadaqués). El paisatge em resultava interessant, però no commovedor, com diuen els de casa, un cop has estat a les cales de Cadaqués, com aquestes no hi ha res....

... Així va ser com vaig arribar a un espai que em resultava desconegut, on hi havia un contrast entre el mar i la muntanya. Allí va ser on vaig quedar-me per fer el meu primer bany en una platja, en els tres mesos d’estada a Nicaragua. Per sort, havia agafat les ulleres de natació, i vaig fer algunes braçades que em van conduir a una platja on hi havia un hotel. Allí, hi havia uns nois amb unes motos aquàtiques que em van oferir Rentig, un servidor els va manifestar que preferia desplaçar-se nedant per la zona. Amb tot, els vaig preguntar per l’indret en el que em trobava, em van contestar que era playa Hermosa.

Em vaig allunyar de qualssevol signe que representés las societat, i com un Robinson Crusoe, em vaig dirigir a l’arbre que aixoplugava els meus bens (les crocs, els pantalons curts, la samarreta, la tovallola, l’aigua, les pomes, la càmera de fotos, i poca cosa més) per donar pas a un petit mos, dues pomes i un bon glop d’aigua. En acabar, vaig fer alguna foto del paisatge i de la meva constància en ell. Però, com podia fer-me una foto sense obviar l’espai que m’envoltava? pensant pensant, se’m va ocórrer que tal vegada podria fer una foto e la meva ànima, però, aquells que veiessin la fotó, com sabrien que en ella hi havia la meva ànima, si aquesta no es veu? Després de rumiar molt, vaig decidir que havia de vestir l’ànima per què es fes visible.....

...així, vaig decidir que aquesta reposés sobre els meus esclops. Tal vegada, aquells que hàgiu cercat la pau interior, pugueu copsar la meva aura, delimitada entre la terra i sa cel.

Un cop fetes les fotos de coresia, vaig capbussar-me en la mar per endinsar-me en l’infinit... en tornar prop de terra, vaig fer el mort deixant-me dur per la corrent, en mi sorgia la pau i la sensació de llibertat....

...banyar-se sol en la immensitat del mar, em desperta aquesta sensació, tal vegada sigui deg

ut a què les platges solitàries delimiten la societat de la naturalesa, i és el retorn a la mare naturalesa qui et despèn del “yugo” que et sotmet a les pressions socials i romp el contracte que dóna la sobirania a uns degenerats.

Mentre em deixava portar per la corrent, el meu subconscient m’alertava que m’acostava massa a terra, que els arbres eren més a prop de l’aigua, i com podia ser? és que aquests anaven al meu encontre, o bé, era l’aigua que s’apropava a ells......

....de sobte el meu conscient es va despertar i em va alertar d’un perill, la marea havia puja

t, desfent el camí que m’havia conduit a Playa Hermosa, Y així, com tornaria a la Platja de Panamà per agafar l’autobús que em duria a Liberia? Vaig sortir de l’aigua, em vaig calçar i un cop agafades les pertinences, vaig

fer via cap a l’oest. Efectivament, el nivell del mar havia pujat de tal manera que no es podien copsar les roques d

e sa conca....

...amb tot vaig recordar els meus estius a les cales de Cadaqués, on em prestava a descobrir espais nous, lluny de la cala on m’hi estava, per allunyar-me de la remor dels quatre banyistes. Sabia que si m’enfilava per les roques, podria desfer el camí que havia fet, així, vaig començar a enfilar-me per les roques per atansar-me al punt de partida, de tant en quant, em veia obligat a posar les meves pertinences damunt lo cap, per resguardar-les de l’aigua que m’arribava a les aixelles....

On hi ha l'arbrada, és on hi ha la Patja de Panamà

....mentre els ulls es fixaven en el llindar de la platja de Panamà, la ment es concentrava en les roques submergides que jugaven a fer-me la traveta, sabia que passava una prova que posava en qüestió la meva destesa com a viatjant, fins ara m’havia comportat com un turista nefast que es deixava captivar pels paisatges i oblidava les normes de la naturalesa dels indrets llunyans. M’havia desimbolt com si em trobés en terres conegudes, abaixant la guàrdia i exposant-me a les normes de la naturalesa, posant en joc la meva existència. Amb tot, sabia que la partida la tenia guanyada doncs m’atenia a les habilitats i coneixements adquirits que em permetrien resoldre, destrament, les adversitats a les que m’abocava el medi natural i social.

Finalment vaig arribar al meu destí, em quedava una hora per agafar l’autobús que em duria al vell mig de la societat, així, em vaig deixar dur pel meu instint vers la zona oest de la platja, on vaig poder eternitzar la posta de sol, d’aquell dia.

Aprendre a viatjar… (I)

Al primer mes d’estada a Nicaragua, la consciencia m’abocava al temor de viatjar. Amb tot, un servidor ocupava el temps lliure en excursions o activitats de lleure, per distreure el meu pensament, que, enutjat, em retreia l’actitud rutinària que adoptava... : - i així, que fas aquí, si fas el mateix que allà?

El cert, és que viure en un barri on tothom et coneix és, si més no, asfixiant, perquè no pots cercar un espai on et puguis desenvolupar amb destresa sense sentir-te contemplat.

Com deia Daniel Defoe per boca de Robinson Crusoe ¡de qué manera, cuando nos encontramos perplejos ante una duda o vacilación respecto a si hemos de seguir este camino o el otro, una sugerencia secreta nos dirige hacia tal camino, cuando íbamos a seguir precisamente el otro! I tal vegada sigui això el que m’ha passat, que una situació inesperada m’ha obligat a afrontar el temor a viatjar.

Així, el dimarts 6 d’octubre a les 4:45h de la matinada, agafàvem, en Marwin i un servidor, un bus que ens duia cap a Managua, amb l’objectiu d’agafar un autocar que em dugués a Costa Rica. A les 10h del matí, m’enfilava a l’autocar que em duria a Liberia, un poble de Costa Rica que està a 78 quilòmetres de Peñas Blancas, la frontera. A les 16h, aproximadament arribava al meu destí, i a partir d’ací, vaig començar a moure’m per intuïció, una intuïció una mica rocambolesca ja que vaig iniciar, la meva aventura, per cercar l’estació d’autobusos on m’havien de vendre el bitllet de tornada a Nicaragua. Així que vaig començar a transitar, i vaig preguntar a una persona on podria comprar el bitllet del bus que em tornaria a Nicaragua....

He de dir que els costa-riquenys (ticos) són persones molt educades, i que casualment, t’indiquen molt acuradament, els recintes que els demanes.

.... l’individu, em va indicar l’hotel on venien els bitllets de la companyia d’autobusos que em duria a Nicaragua. En arribar a la Recepció de l’hotel, la recepcionista em va informar que la companyia d’autobusos que ells portaven, no feien parada a Estelí, que únicament arribaven a Managua; amb tot, em va indicar la direcció d’una posada on venien els tiquets d’una altra companyia. Tot i això, em va manifestar que passés per l’estació d’autobusos per què m’informessin.

Mentre anava a cercar l’estació, es va posar a ploure a bots i barrals, per sort, em vaig poder aixoplugar en un mercat de roba, i al preguntar per l’estació, em van indicar que la tenia enfront. Quan la pluja va amainar, vaig anar a la taquilla de l’estació per fer la consulta dels busos que van a Nicaragua. Allí no em van saber respondre.... així que vaig dirigir-me a la posada que m’havien indicat amb anterioritat..... la meva destinació era el parc central de Liberia, on hi ha la església, i allí preguntar per la posada del Tope.

En arribar a la posada, em va atendre una persona molt amable amb un accent molt peculiar, després descobriria que els costa-riquenys parlen l’espanyol amb accent americà, davant la pregunta de si coneixia alguna companyia de busos que em pogués tornar a Nicaragua, em va dir que ells venien els bitllets d’una companyia d’autobusos, però que aquests no feien parada a Estelí, tant sos arribaven a Managua......

Tal vegada penseu, i quin interès hi ha en trobar un bus que et deixí a Estelí, vas a Managua i allí t’espaviles.... el cert és que entre l’estació d’autobusos nacionals, a l’estació d’autobusos que et duu a Costa Rica, hi ha una distancia considerable, i has d’agafar taxi.... sembla ser que un estranger pujat en un taxi és carn de canyó, per això no volia exposar-me a perills.....

..... La posada on havia anat, em va semblar un espai net, tranquil i segur, així que vaig decidir fer-me hostatge per l’espai de cinc dies. Allí seria el punt de partida de les meves excursions.

Així, tornant a la cita de Defoe, quan vaig arribar a Costa Rica, no tenia molt clar que era el més important, potser era cercar un lloc per dormir, i més endavant ja cercaria la companyia de busos que m’havia de dur a Estelí, però sembla ser que hi havia una suggerència, secreta, que em convidava a aventurar-me vers un altre camí, un camí que em va resoldre el dubte d’on resguardar-me en les nits.

Tomar la tierra (pobres, i, vius)

El passat dia 30 d’agost a les deu de la nit, alguns joves del barri Boris Vega i del Monte Sinaí van prendre possessió d’unes terres anomenades, pels propis ocupes, el paraíso, situades enfront la Universidad Nicaragüense de Ingenieros (UNI)
La finalitat d’aquesta iniciativa és fer pressió al govern municipal, governat pel FLSN, per què disminueixi el preu del piso (del sòl) i poder fer una vivenda.

Per què ens fem una idea, un solar, fora del centre d’Estelí, val sis mil dòlars (120.240 Cordobas), i el salari mig d’un treballador és de 4500 Cordobas al mes ( 225 Dòlars), essent el salari mínim 2025 Cordobas (101$) . Val a dir, però, que en el barri Boris Vega hi ha una població força pobre... algunes famílies s’alimenten d’arròs o “frijol”, amb quallada o formatge, els 365 dies de l’any.

El Boris Vega, la Chirisa, l’Oscar Gàmez i Villa Esperanza són barris que sorgeixen als anys ’80 fruit d’una toma. Els veïns van prendre les terres i van construir “cases” amb parets de plàstic. I és què per entendre el desenvolupament dels barris i la situació econòmica de les famílies, hem de saber que quan una família té un solar, primer es construeix una cabana amb quatre pals i el sostre i les parets de plàstic per aixoplugar-se de la pluja; si la família es guanya mitjanament la vida, es construeix una casa amb parets de fusta.
Amb el pas del temps, si les famílies han pogut estalviar alguns dinarets, inicien la construcció de la casa per parts. Primer fan els fonaments, quan han pogut estalviar alguns dinerets més, fan el piso (el terra) de formigó i les quatre parets de blocs. Amb el temps fan les parets de les habitacions, quan poden, repeyan (arrebossen) les parets exteriors i interiors..... així van fent fins que acaben de construir la casa.

La casa on visc, està constituïda per una cuina americana, un menjador, dues habitacions, un lavabo i un safareig. Les parets estan arrebossades però els falta la capa de pintura. El piso està enrajolat, però manca enrajolar les dues habitacions...
Actualment estan fent una tercera habitació amb un lavabo, on dormiran el pare i la mare de la família, manca posar el sostre, l’enrajolat, els mobles i el bany. Tal vegada a mitjans de l’any vinent estarà feta aquesta habitació.

Reprenent el tema de la toma, es precís informar que va ser iniciada per 500 famílies, essent-ne actualment el doble. Si ens personem a la zona de l’ esdeveniment, sembla que un es trobi al vell mig d’un camp de batalla.

L’extensió del terreny ocupat s’ha duplicat, i si en un moment es van prendre unes terres d’una dona a qui l’ajuntament li embargava els terrenys per no pagar els impostos, ara s’ha estès a terrenys privats, i els okupes arriben prop de la casa on estic vivint. Així, els primers terrenys, els que estan enfront de la UNI, s’anomenen el Paraiso, mentre que els terreny que han ocupat darrera de casa s’anomenen el infiernillo, aquest nom és degut a que els darrers ocupes són “la flor i nata”, la xusma d’altres barris (Óscar Gàmez, el Rosario, etc).

Podríem dir que els qui van iniciar aquesta iniciativa, en un principi, tenien l’oportunitat de què el govern central (l’esdeveniment ha sortit als mitjans de comunicació i em temo que passa a ser un assumpte d’estat) cedissin els terrenys a les famílies per què es construïssin les vivendes, però hi ha una sèrie d’esdeveniments que em fan dubtar d’aquesta alternativa, sempre mirant-ho des de la lògica occidental, i atenent-me a què no conec la cultura Nicaragüenca.... més aviat, cada dia em sorprenen més.... suposo que amb el pas del temps acabaré entenent alguna coseta...

....Doncs bé, com deia, hi ha hagut una sèrie d’esdeveniments que no són favorables a les demandes de les famílies que han ocupat les terres....

..en primer lloc, és el fet de qui va organitzar la toma no tenia la capacitat de lideratge per dirigir aquestes famílies, i controlar si vertaderament els cal una vivenda, hi ha famílies que tenen la seva casa i han ocupat el terreny per vendre’l. Hi ha un cas que si més no, resulta força curiós. Un jove del barri, un noi costa-riqueny de 18 anys que vivia amb la seva tia ( la seva família viu a Costa Rica) va ocupar un espai de terreny que al cap de dos dies el venia per 1000 Cordobas (50$) a un home. A aquest últim, quan va anar al “seu terreny”, li van notificar que el terreny que havia pagat era un carrer.... aquesta és la picaresca, el joc dels vius, n’hi ha que venen un terreny que no és seu i d’altres que el compren per treure’n un bon benefici.. El jove costa-riqueny ha hagut d’anar a viure amb la seva família....

En segon lloc, hi ha hagut un cas tràgic, resulta que un home amb la seva muller van ocupar una terreny. Un dia, l’home va anar casa seva per dutxar-se i treure’s la brutícia de sobre. Quan va tornar al terreny, va veure que la seva dona era posseïda per un home.. sembla ser que aquesta li va dir al seu marit que ja no tornaria amb ell, que es quedaria amb l’altre home. Al marit li va agafar un atac de còlera i va degollar a la seva dona....

Podríem dir que els últims que van prendre les terres hi estan per fer negoci, aquests són subjectes d’altres barris, sembla ser que són membres d’alguna pandilla i tenen les màns molt llargues...

..per que ens fem una idea, el diumenge 13 de setembre a la tarda, va aparèixer, al porxo de la casa, un noiet amb dos bidons, ens va demanar si li podíem omplir d’aigua...

...mentre li omplia els bidons, dins la casa, el noiet esperava al jardí on hi romanien la Mini i la Gordi, dos cadellets ...
...En acabar d’omplir els bidons, vaig sortir al porxo i li vaig lliurar al noiet. Seguidament vaig reiniciar la lectura d’en Robinson Crusoe al porxo de la casa, amb la lectura m’acompanyava la Mini, que reposava enfront meu.....

....La meva sorpresa va ser quan al cap de mitja hora tornava a aparèixer el noiet amb un parell de bidons. Em va tornar a demanar si li podria omplir d’aigua, li vaig demanar a la Berta (la mare de la família) si podia omplir-los, i sota el seu consentiment ho vaig fer.

A la nit varem trobar a faltar a la Gordi i la Mini, algú les havia agafat..... Avui, dimarts dia 15 de setembre, ha vingut un germà de la Berta (en Norman, que també ha pres un terreny) a casa i ens ha portat a la Gordi. Ens ha explicat que ha vist al cadell, lligat en un palo (arbre) prop del terreny que ha pres. En Norman ha agafat el gos i ha demanat a la família que què feien amb aquell gos. Els ha manifestat que aquell cadell era seu i que tenia els papers..

....I la Mini? en el dia d’avui no ha aparegut, esperem que demà en Norman, la pugui rescatar dels malfactors.......... on hi havia un cadell hi ha d’haver l’altre, i si no, que preguntin a qui li han comprat.
Sembla ser que el dimecres, el govern, dirà als ocupes que es fa amb ells, si els dona uns terrenys o si el envia els antidisturbis per desallotjar-los. Amb tot, els ocupes han anat construint la seva “llar” de plàstic o de fusta, i utilitzen a les dones i els menuts per què l’exèrcit o els antidisturbis no actuïn amb violència.

El sorgir de l’infant...

....corren veus que manifesten que els adults tenen empresonat un infant en el seu inconscient, un nen que roman tancat en la part més interna i obscura del nostre ser....

...un petit fòssil fruit de la societat (el sistema) que li ha enquistat la fantasia, l’innocència, l’espontaneïtat i la candidesa dels infants per tal de crear un ciutadà modèlic que sorgeix de les entranyes del sistema educatiu i per tant de la política educativa que, des del S. XVIII, ha utilitzat les institucions educatives per controlar els gestos i la ment dels educands per obtenir una societat idealitzada. L’universalització de l’educació és el pretext de crear un cos social homogeni. Amb la igualtat sorgeix els paràmetres de la normalitat, el cos i ment estandarditzat, i, conseqüentment, la despersonalització de l’individu....

Així, l’infant deixa de ser infant en tant que entra en el projecte de l’adult, aquest últim elabora la formació, l’educació, i per què no?, el joc, en funció dels seus interessos, castrant l’espontaneïtat i la fantasia dels infants. El mestre és essencialment un homicida, un assassí, un exterminador del nen (P. Matthieu), en cap momentcontempla la possibilitat de demanar al nen què és el que vol fer. Els jocs acaben essent elaborats o guiats per l’adult, no existeix l’educació i el joc al lliure albir. Com deia Rousseau “(..) el hombre no quiere nada tal como lo ha echo la naturaleza, ni siquiera al hombre: necesita domar-lo para él, como un caballo de picadero; necesita deformar-lo a su gusto como a un árbol de su jardín”

L’adult empresona a l’infant en les entranyes al negar-li a aquest que es desenvolupi tal com és, al congelar-li les emocions per què es comporti com un adult...

..tal vegada, el motiu de què els adults organitzin l’esbarjo dels menuts sigui la necessitat de recuperar la infantesa, d’alliberar l’infant empresonat...

...així flueix la imaginació dels grans quan organitzen els jocs dels menuts.

El dimecres 19 d’agost varem organitzar un seguit d’activitas que anaven dirigides als alumnes del preescolar, nou barri, del barri Boris Vega. L’acte es va desenvolupar en el recinte de l’escola i en el camp de futbol, es van muntar diferents espais on es realitzava una activitat.

Als alumnes els varem organitzar una cursa de sacs,...

....un taller de pintura, on se’ls demanava que es posessin per parelles se’ls untava un dit de pintura i se’ls demanava que amb els ulls tancats pintessin la cara de la seva parella....

....aquest és el quadre que es va fer dels participants.

També es va fer el ball de les cadires....

....i alguns es van haver de mullar la cara per poder agafar, amb la boca, uns caramels que romanien en un plat de farina.

L’activitat, pels infants, va finalitzar amb la trencada de la pinyata (trencar l’olla), un ninot fet de paper encolat i que amaga molts bombones (caramels) i paletas (chupachups)...

.....mentre que pels adult, tot just s’iniciava la festa del sorgir de l’infant , on alguns van acabar arrebossats d’ou i farina...

...i la majoria pintats com indis, o, pallassos, als quals havíem enfarinat.

I aquesta és la gran controvèrsia, que al organitzar el joc dels infants anul·lem la seva creativitat per il·luminar l’infant que duem ocult...

....i al sorgir el nostre infant, s’origina el caos.