Altres móns

Imagina’t que ets el cap d’una operació de rescat i t’expliquen que has de rescatar a un home que roman segrestat a l’interior d’una casa rural que està enmig d’un bosc i és rodejada de muntanyes. Et diuen que dins la casa hi ha tres segrestadors que envolten al segrestat (aquest està assegut i amb mordaces), i intueixes que en les muntanyes hi ha altres segrestadors controlant l’accés de la casa i armats fins les dents; els uns es posen en contacte amb els altres per mitjà de walquitalquis o fent ús dels mòbils, per anunciar si hi ha cap moviment, exterior, que resulti sospitós.
Com t’ho faries per rescatar a l’home que està segrestat?

Romanc assegut al marc de finestra de l’habitació de l’home sense nom, mentre cavil•lo la solució d’aquest entrellat. Al cap d’uns minuts de silenci i confusió, li llenço una resposta: - Tal vegada, intentaria esbrinar on estan amagats els segrestadors que romanen en les muntanyes, quan els trobés intentaria desarmar-los i després aniria a la casa i....

L’home sense nom em mira i interromp la meva resposta: - oblides que és complicat poder saber on s’amaguen els segrestadors que estan a les muntanyes, a més, si sabessis on estan i els matessis, en el moment que els altres es posessin en contacte i no rebessin resposta, matarien a l’home que han segrestat i fugirien.

Em miro a l’home sense nom, a muntat la seva metralleta i me l’ensenya, li dic que ocupi el meu lloc que li faré una foto, li faig.

Em dóna la solució al problema plantejat:

- Envies a un grup d’homes armats cap a la casa, naturalment, aparcaran el cotxe a una distància molt considerable del lloc dels fets, tal vegada 10km. i es dirigiran a la casa caminant, per no ser descoberts. Mentre es dirigeixen on està l’home segrestat, han de controlar la zona que envolta l’habitacle, per tal de saber si hi ha segrestadors al voltant. Un cop arribin al lloc de destí, s’aproximaran el màxim que puguin, tal vegada a una distància superior als 100m. Rodejaran la casa sense deixar-se veure, per tan van camuflats i romandran estirats observant les finestres per si hi ha cap moviment. En el moment que identifiquin el número de segrestadors que hi ha a l’interior de la casa, i la seva situació, cada un dels membres de l’operació de rescat posarà en el punt de mira a un dels segrestadors, l’arma serà automàtica (d’aquelles que apunten al blanc amb un punt vermell) i durà silenciador perquè aquells que estan a la muntanya no sentin els trets. D’altra banda, cada un dels membres de rescat es comunicarà per un petit micròfon que duu uns auriculars, per allí es passaran les indicacions de quin d’ells apunta a qui, i, quan cada un d’ells tingui a un segrestador al punt de mira, dispararan al uníson. Els tres segrestadors han de morir a l’instant, si no és així, saps que un pot reaccionar, si veu que els ataquen, i disparar contra l’home que han segrestat

Em quedo perplex, me’n adono que aquest és un altre món, on els professionals han estat preparats per matar i per resoldre aquest tipus de situacions....
De sobte se’m acut que en aquest món hi ha diferents móns que desconeixem, per tant, com diu el nano, una realitat té diferents realitats perquè cada u veu la seva, des de la seva òptica, la seva perspectiva, el seu món...


Si això és així, centrant-nos en l’àmbit de la política, se’ns acut que ho tenim una mica magre, si ens posem a disposició dels polítics, alhora de resoldre la crisi (de valors, moral, cultural, educativa, econòmica, de sistema econòmic, etc.)...
Per entendre l’ocurrència, definirem la política com el saber teòric especialitzat que segueix una base cientifco-empírica i contempla el món del saber social i el món del saber natural, així, la política i amb aquesta la política educativa es divideix en tres nivells de concreció: els discursos (pedagogia política), les decisions polítiques (política educativa) i la gestió.
Les polítiques educatives poden sorgir de la realitat socioeducativa o de la pedagogia política, no obstant, els discursos polítics s’impregnen d’una ideologia que fa referència a una manera determinada d’entendre la realitat, seguint una triple funció ideològica.


Per tant, si les decisions polítiques surten dels discursos polítics i aquests beuen d’una ideologia, tenim, com deia Marx, que les decisions polítiques es basen en una deformació de la vida social, l’autor considera la ideologia com la perversió i engany de la realitat. D’altra banda, si les decisions polítiques surten de la realitat social, com hem vist, aquesta realitat es desvirtua segons el món des del que es contempli; i és així, com sorgeix la desafecció política de la ciutadania, al no sentir-se, els uns, representats pels altres.

Xavier Besalú a Política, Pedagogia, Propaganda. (Una altra mirada a la desafecció política de la ciutadania), considera que la desafecció política de la ciutadania obeeix a unes transformacions estructurals de la cultura i la societat. Per un costat és així, perquè hi ha la sensació, certa, que la democràcia parlamentària està en decadència. Besalú, denuncia la ineficàcia i el cinisme de les institucions democràtiques, el distanciament i la falta de confiança envers els polítics professionals (governs, parlaments, diputacions, consells comarcals i ajuntaments); per l’altre, hi ha alguns elements més estructurals que modifiquen i condicionen les relacions entre els polítics i la ciutadania, un d’aquest elements és el poder i el paper de l’economia i de les grans corporacions.

Daniel Montero ens documenta, en “la casta,(el increíble chollo de ser político en España) sobre els elements estructurals que condicionen (o tal vegada, hauríem de dir determinen) les relacions entre els polítics i la ciutadania.
Montero, defineix la classe política espanyola com un grup homogeni i tancat: Denuncia que els sous dels polítics electes (80 000 membres de la casta) ens costen 720 milions d’euros anuals; que els diputats disposen de 5.000.000 euros anyals per viatjar, i que en total, hem de mantenir a 77.057 alts càrrecs. L’autor descriu la situació econòmica que afronten els “nostres”representants. El president electe José Luís Rodríguez Zapatero, és l’únic president de la UE que carrega les seves vacances a les arques públiques; amb ell van de vacances més de 100 persones (escoltes, guàrdies civils, assessors.....) que cobren 8.000 euros per jornada, així, diu Montero, si passa tres setmanes a Lanzarote, les vacances del Sr. Zapatero ens costa, als contribuents, 160.000€ en dietes, amb tot, s’hi ha d’afegir les despeses d’avió, desplaçaments, gasolina, restaurants..... les vacances de Zapatero ens costen 200.000 euros.
Montero, ens explica l’anècdota de l’ex-ministre de treball Jesús Calderón, que al 2009 va cobrar 120.000euros pels serveis prestats, i que en la seva etapa com a ministre de treball, va pujar el salari mínim a 600 euros mensual, quatre anys més tard, el seu salari era 10 vegades superior al salari mínim, i així, un llarg etcètera..

Vist així, si analitzem el que diu Besalú i les aportacions de Montero, podríem dir que els nostres representants (aquells que una minoria del sens electoral ha escollit, i ho diem així perquè ens atenem a què l’absentisme ronda al 50%, per tant, el nostre president, autonòmic o estatal, és legitimat per un nombre determinat de ciutadans que configuren el 50% , aproximat, de la participació electe.) no pateixen cap tipus de crisi econòmica, en tot cas, és la ciutadania qui pateix les conseqüències d’unes decisions polítiques i una gestió subordinada als interessos del “poder”, d’aquells qui manipulen la realitat que ens envolta fent ús de discursos desesperançadors.

Arribats a aquí, podríem dir que els polítics representen a les instàncies de poder, conegudes, actualment, com el grup bielderberg. Aquest grup és qui escull el sistema econòmic més adient per engrossir les seves arques, encara que sigui a costa de l’esforç, la salut i la misèria de la ciutadania. Sembla ser que el representant dels bielderberg a Espanya, el govern Zapatero (en l’actualitat), està esperant les ordres d’aquests per realitzar, per decret, la reforma laboral. Una reforma que oprimirà, encara més, a la petita i mitjana empresa i a la majoria de treballadors, fent més magra els seus drets, agreujant la seva economia, fomentant la desafecció política.

La pregunta que ens hem de formular és: Així, en aquest món, qui té el poder? la resposta la trobem en Foucault, l’autor en el poder y la norma, (Discurso poder sujeto a lecturas sobre Michel Foucault 1986), manifesta que el poder no és té, s’exerceix en el moment que uns cedeixen el poder als altres. És a dir, uns (la ciutadania) legitimen el poder a uns altres (el grup bielderberg) per mitjà dels seus representants (qualssevol partit polític). Vist així, els segons faran sobre els primers el que els plagui, utilitzant els mitjans de comunicació i els mediadors (els polítics) que per mitjà de la retòrica buida, intentarà convèncer, al ciutadà, de les decisions preses.

Però no caiguem en el discurs fatalista i desesperançador, que seria la primera victòria de les grans corporacions, cerquem altres representants que ens poden ajudar a transformar els nostres entorns, la nostra realitat social i generar petites victòries que esdevenen en la felicitat i la justícia que s’encomanen i s’escampen. Com diu Basalú, el falatisme és paralitzador encara que es presenti com l’anàlisi més lúcida i progressista.

I quins poden ser els nostres representants? Fora bo que la ciutadania es remetés al llegat que deixen o han deixat els filòsofs, els naturistes, els sociòlegs, el pedagogs aquelles persones que han dedicat la seva vida a l’estudi de l’evolució de l’espècie i el desenvolupament humà en les societats (Sòcrates, Plató, Aristòtil, Maquiavel, Locke, Rousseau, Foucault, Baudelot, Darwin, Kropotkin, Habermas, Richard Sennett...), tant sols des de la formació i la lectura reflexiva (dialogant i qüestionant l’autor) podrem arribar a entendre el món en el que vivim, afrontant l’adoctrinament maquiavèl•lic que ens condueix a la extinció...

...Una veu llunyana irromp la meva perplexitat, és l’home sense nom que m‘explica que quan la lluna està tierna, els troncs del arbres són més humits, així, si anem a cercar llenya, quan la lluna està en decreixent, els troncs que agafem, tant si els tallem de l’arbre o els collim del terra, estaran més humits i per tant es consumirà més aviat quan s’utilitzi per fer foc, perquè al ser llenya humida quan s’asseca es podreix. Sense nom, m’explica la relació que hi ha entre els astres i la terra, diu que el cicle lunar, del pas a la lluna plena a la minvant, és quan hi ha més humitat, per tant, si hi ha núvols hi ha la possibilitat de què plogui. En canvi, a mesura que la lluna va creixent, la humitat disminueix i la possibilitat de pluges minva.
El mateix passa quan s’ha de matar a un porc, o algun altre animal, quan la lluna es tierna, l’animal es dessagnarà més què quan la lluna es creixent.
Penso que aquest és un saber del món natural, un saber que es transmet en les generacions de les famílies rurals. Així, ja tenim un altre món, el dels camperols que es regeixen en els senyals de la natural l’ambient, la lluna, per planificar els seus cultius. q Arribats aquí ens preguntem: qui té més coneixements sobre la natura, alhora de conrear, l’ enginyer agrònom o el pagès clàssic?

De sobte, em ve a la ment un film, “el día que la tierra se detuvo”, la pel•lícula tracta d’un alienígena que va a la terra per salvar-la dels humans. El tema gira entorn a dues maneres de percebre la invasió dels alienígenes, per un costat tenim als polítics que ho viuen com una invasió, i responen, a la presencia de l’alienígena, amb violència, argumentant que el ser humà és l’amo de la terra, ja que és l’espècie més desenvolupada.
Per l’altre, tenim a la protagonista, una dona de ciències que es pregunta perquè ha anat un alienígena a la terra; quan pot parlar amb ell, li llença la pregunta:

Científic - ¿Qué te hizo venir?
Alienígena – Vine a salvar la tierra
C- ¿De qué?
A- Este planeta agoniza, la raza humana lo está matando.
C- Entonces, ¿vienes para ayudar-nos?
A- No, voy a salvar la tierra de los humanos. No podemos arriesgar la supervivencia de este planeta por una especie.
Si la tierra muere, ustedes mueren, si ustedes mueren, la tierra sobrevive.

I és aquí, quan la protagonista és dóna compta de com n’és de complicat explicar als polítics que estan malmeten la terra i a l’espècie humana. L’alienígena li explica a la dona científica que la seva missió era conversar amb tots els representants de les societats humanes (els polítics) per tal de què canviessin les seves polítiques, però que la seva missió ha estat impossible perquè aquests no estan disposats ha dialogar. La científica li explica que els seus representants no són els polítics, sinó aquells que representen la ciència, el coneixement, i duu a l’alienígena a la casa d’un biòleg expert en l’evolució altruista; aquest li explica que els sers vius evolucionen per subsistir, que únicament, quan s’està als límits, les persones troben la voluntat per canviar, tant sols en el precipici és quan s’evoluciona.

I em temo que l’espècie humana es troba en el llindar del precipici que ens conduirà, en un futur, a l’extinció. La crisis que impera, no es tant una crisi econòmica, és més una crisi de valors, una crisi educativa o formativa, una crisi moral, una crisi cultural, una crisi de sistema econòmic; i per això, ara més que mai, hem de fer front a l’ignorància, a l’adoctrinament i a la retòrica buida, per desemmascarar el rol dels polítics (els bufons i titelles de les grans corporacions) i fer-los saber que nosaltres, els ciutadans, no legitimem les seves politiques mediocres, ni atorguem el poder a aquells qui mouen els fils dels putxinel•lis.

Com deia l’alienígena, nada muere en realidad, el universo no desecha nada, las cosas simplemente se transforman. Així, perquè no ens proposem, entre tots, transformar un sistema i una societat que ens condueix al malestar biopsicosocial i educatiu, interferint en la nostra evolució com a persones, apostant per l’individu i ja no tant per la ciència industrialitzada i la tecnologia.

Extravagàncies

Romanc al llit, capgirat, submergit entre els llençols, em costa desprendrem d’ells i decideixo fer una mica de mandra, són tres quarts de vuit del matí, del dijous 6 de maig.

Intento deixar la ment en blanc, deixant-me endur per l’ennuvolament del són que em brinda la possibilitat de seguir dormint;estic cansat, tal vegada pel viatge a la comunitat de St. Bartolo o pel fet de fer grans recorreguts caminant.

De sobte sento crits, el nen de la casa és esbroncat per la seva mare, sembla ser que ha perdut un portamines a l’escola. La dona està ben empipada i fa volar les mans mentre diu al seu fill que li expliqui com ha perdut el portamines. Pel que sembla els ha costat força calers i això, juntament amb el fet d’haver perdut el llapis, és el que encabrita a la mare.

Romanc al llit, alerta, amb poques ganes de sortir de l’habitació i veure el percal. Afortunadament marxen vers el campestre. Em llevo, miro l’hora al mòbil i veig que hi ha dos missatges, els llegeixo, somric, és un quart de nou del matí.

A la casa hi ha silenci, estic sol, pot ser que ho estigui fins les onze del matí, obro els porticons i surto al pati. De sobte em venen ganes de fer un Plum cacke. Entro a la cuina (està al costat de l’habitació) em preparo l’esmorzar i miro si tinc els ingredients per fer el Plum cacke. No tinc mantega ni cap fruit per condimentar, però hi ha ceba i maní (el maní és un fruit sec que no l’ubico en la nostra nomenclatura, em sembla que és el cacauet), així que ratllo la ceba i la caramel·litzo en un pot amb sucre que poso en un fogó. La intuïció em diu que vagi a comprar la mantega a la pulperia que hi ha prop de casa, si intento anar a un super puc perdre massa temps, temps que ha de ser utilitzat per coure el Plum cacke al forn abans de que vingui la mare amb el sueu fill. Així ho faig.

En tornar de la pulperia començo a fer la massa del dolç, mentre, la ment se’m dispersa de la tasca i qüestiona que pugui quedar bo el plum cacke de ceba i maní... - Perquè no? al cap i a la fi, la cuina és el laboratori del cuiner que cerca una recepta innovadora... a més, a casa els pares he provat la melmelada de ceba i és exquisida!!

Intento convenç-se’m de què el que estic fent no és una extravagància. Aboco la ceba caramel·litzada a la massa i ho mesclo bé perquè quedi ben homogeni, seguidament poso la mescla en un motlle, hi poso el maní com a adorn i ho introdueixo al forn que està ben calent.

Pel cap em balla una pregunta: - quantes vegades no hem fet quelcom extravagant, però ho hem silenciat perquè no ens prenguessin per folls?

L’extravagància la definirem com allò que es fa o es diu i és fora del sentit comú, com la conducta estranya que és fora de certs límits....

Així, les idees, les conductes, queden condicionades a les normes i la moral de la cultura i societat en la que vivim, per tant, qualsevol subjecte que tingui una manera de ser, de fer o pensar que resti fora del llindar de la normalitat establerta és considerat un grillat, un foll, un boig, un alienat, un malalt mental; i la història del desenvolupament filosòfic, científic i tecnològic que hi ha hagut des del Renaixement fins l’actualitat ha deixat testimonis de com alguns pensadors, que no compartien el pensament únic, eren acusats per la inquisició i abocats a la foguera.

Foucault en la tesi “Histoire de la folie à l'âge classique” considera que el significat i la paraula boig, varia en funció de les creences i valors de la societat però alhora alberguen, en el seu significant, una característica en comú, la intenció implícita de confinar al subjecte, obeint a una coacció moral que respon a un ordre establert per la cultura dominant. L'església, la família, la justícia i la política eren, en l'època clàssica, els inquisidors de la cultura individual o grupal minoritària, l'objectiu del grup majoritari era retolar com a boig, dolent, prodigiós, criminal, etc. el comportament que trencava les normes del grup, posant en perill la isonomia social.

A l'època medieval es situa la bogeria en la jerarquia dels vicis, el boig (el gryll) és aquell que duu una vida errant, la persona que viu per sadollar els seus desitjos transformant la seva ànima en la presa de la bèstia (la bogeria).

En el Renaixement la imatge del boig cobra una nova dimensió, es desprèn de la figura escatològica que horroritza a la societat civil i il·lustra la naturalesa de la persona. La bogeria s’humanitza quan allibera la part obscura de l’essència humana, al trencar les cadenes que la retenen en l'ordre social. El boig és l’exemple del mite del salvatge, vist com el subjecte de caràcter desinhibit que satisfà els seus impulsos; el foll és el llibertari que fa el que vol i diu el que pensa, per això la seva conducta causa admiració per alguns i temor per uns altres….

Vist així, la nostra conducta és condicionada per la història, la cultura i la societat en la que vivim i alhora per l’educació rebuda. Així doncs, qui s’atreveix a tenir un comportament o pensament extravagant en la societat que vivim!!!!

Mentre es cou el plum cacke, rememoro el viatge a la comunitat de St. Bartolo, un viatge que podríem titllar d’extravagant...

..Ens situem al dimecres 28 d’abril, estic sopant a casa d’en Marwin i la Berta, són les vuit del vespre. Els comento que demà aniré a St. Bartolo fins divendres. La intenció és passar un dia a la comunitat on viuen els indígenes que tenen una alçada de 1’40 metres aproximadament, tenen la cara petita, imberbe i el cos pelut.

La Berta em diu que el viatge a St. Bartolo és llarg que tal vegada fora bo que em quedés el cap de setmana; en Marwin hi ha estat i ho confirma, diu que el bus surt a les 8h del matí.

M’he de posar en contacte amb la Izaskun i l’Iker (els bascos) per comentar-los aquest imprevist, pensàvem que la distància era més curta....

Un cop sopat vaig a casa els bascos a informar-los, allí decidim que farem el viatge i que tal vegada l’allargarem fins dissabte.

Són dos quarts de vuit del matí, del dijous 29 d’abril, estem a la cotran nord (l’estació de busos) esperant que parteixi l’autobús direcció Quilali, Wiwili i que ens durà a St. Bartolo. A les 8h iniciem la ruta, estem entusiasmats!!!

Al cap d’una hora, aproximadament, estem a Palacagüina, a uns 43 quilòmetres al nord d’Estelí, el que no tinc clar és si St. Bartolo està entre Palacagüina i Quilalí o entre Quilalí i Wiwilí....

El bus transita per camins de terra, l’adoquinado (les llambordes) les hem deixat a Telepaneca. El paisatge és ben bonic, estem rodejats de muntanyes i vegetació, es nota que ha plogut!!

Quan passa una hora de mig matí, fem parada a Quililí, allí el conductor del bus i el seu ajudant, aprofiten per fer un mos. Nosaltres ens preguntem què quan quedarà per arribar al nostre destí. Al cap de mitja hora pugem al bus i iniciem la ruta que ens deixarà a St. Bartolo a les tres de la tarda.

Ens dirigim a un home i li preguntem si hi ha cap lloc per fer un mos i passar la nit. El Senyor ens diu que podem anar a casa d’en Miguelito, un infermer francès. Li demanem si hi ha cap menjador per dinar, i ens l’indica, està al costat del centre mèdic.

Dinem el plat típic nicaragüenc, arròs amb frijoles, un tall de cuajada i pollastre. Li preguntem a la dona de la casa si sap cap lloc per dormir. Ens diu que ens pot llogar una habitació, o bé, podem anar a casa d’en Miguelito. Mentre mengem ens comenta que va a fer un encàrrec que l’esperem perquè ens durà a casa del francès. Quan arriba li demanem que ens cobri el dinar, ella senyala a la seva germana que és qui posa el preu, 160 córdobas els tres plats i els refrescs. Em miro a la Izaskun, a l’Iker i em poso a riure, estan molt guapos!!! el tall de cabell els ha quedat molt bé!!! ens han pres el pèl, per variar!!!!

Bé, no és ben bé així, fem creure a la senyora que ens ha pres el pèl quan vertaderament ens el deixem prendre perquè aquesta estigui contenta. Si ella està contenta nosaltres som feliços perquè ella pensa que ens ha aixecat la camisa, quan vertaderament som nosaltres qui ens hem deixat aixecar la camisa per no entrar en conflicte i perquè estigui contenta. Complicat, no?

La mestressa de la casa ens condueix a la llar d’en Miguelito, desfem el camí que hem fet per arribar al menjador, passem pel mig d’un camp de futbol on juguen uns joves i finalment arribem a una casa ben humil, allí viu en Miguelito, un home de 72 anys nascut a Lió que duu tres dècades vivint a St. Bartolo (Nicaragua).

En Miguelito ens explica que fa una setmana que ha arribat de Haití, allí hi va estar cinc setmanes oferint ajuda humanitària com a infermer. Ens diu que el govern de Haití s’ha despreocupat de les víctimes del terratrèmol i que l’illa és un caus. Sembla ser que hi ha molt vandalisme, violacions i que la gent està passant gana... un drama humà, més, per afegir a la història.

L’infermer ens ofereix allotjament, nosaltres sospirem d’alleugeriment, ens començava a preocupar haver-nos de quedar a sopar i dormir a la casa on hem dinat, calculàvem que l’hospitalitat ens hagués costat un ull de la cara, a més, un servidor només duu 150 córdobas al damunt, afortunadament l’Iker i la Izaskun diuen que no em preocupi, que ja passarem comptes.

Mentre en Miguelito i una noieta de vint i pocs anys que estudia infermeria (la seva companya ?) preparen el sopar, nosaltres platiquem amb la quitxalla i amb alguns joves. Certament les persones de la comunitat son ben humils...

Sopem al pati de la casa, amanida de tomàquet i ceba, espaguetis i pa simple. L’ambient és força agradable, hi ha cops que es fa el silenci típic del qui sopa amb desconeguts.

Preguntem sobrela nostre causa, si hi ha cap comunitat d’indígenes que visquin apartats de la societat i que la seva estatura no és més d’un metre quaranta, ens diuen que no existeix

aquesta comunitat.... serà un mite?

Havent sopat, en Miguelito ens ensenya l’habitació on dormirem, hi ha dos llits amb mosquitera, un servidor s’instal·la al llit que hi ha enfront de la porta i a l’altre hi dormen la Izaskun amb la seva parella. Acordem que ens llevarem a dos quarts de sis del matí per dutxar-nos, esmorzar i agafar el bus de les set que ens durà a Wiwilí. Deixem la porta oberta, fa calor.

Ja és divendres, m’he llevat el primer disposat a dutxar-me, veig al Miguelito i li dono el bon dia. Em pregunta si hem dormit amb la porta oberta, li responc que si, perquè entrés aire a l’habitació; m’explica que no se’n va recordar d’advertir-nos que tanquéssim la porta ja que ens exposàvem a que entressin a robar (l’alcova està al patí al costat d’unes estaques separades entre elles per un metre i unides amb filferro punxant, això és el que delimita el llindar del terreny amb el pati del veí), afegeix que fa uns mesos va anar un amic seu a visitar-lo i que va dormir amb la porta oberta, al dia següent li va desaparèixer tot,

excepte la documentació i els diners que estaven dins una ronyonera sota el matalàs del llit on dormia. Vertaderament hem esta de sort, perquè nosaltres no hem pres tanta precaució.

L’Izaskun i un servidor rentem els plats de la vetllada anterior i anem a comprar pa dolç per esmorzar, tots. Passem per davant d’una plaça i li dic a l’Izaskun que em faci una foto, me la fa, en primer pla hi ha a un vedell.

En arribar a casa, el cafè ja esta fet, en Miguelito serveix gots a la taula del patí. En l’esmorzà s’hi afegeix un parell de criatures d’ulls endormiscats. En acabar el petit mos, li demanem a l’amfitrió que ens cobri l’estada, ens contesta que nosaltres li hauríem de cobrar la visita. Ens sorprèn que l’hospitalitat l’ofereixi un europeu i no tant la gent autòctona.

Anem a cercar l’autobús que ens ha de dur a Wiwilí, encara no sabem que farem quan arribem al destí, si anar al llac d’Apanas (Astúries) i dormir en un hostatge que està enfront del llac o anar a Jinotega. La meva intenció era tornar a Estelí, els Bascos tenien pensat d’anar a Matagalpa, en comentar-li al francès, ens comenta que no desfem el camí, sinó que anem direcció a Jinotega per conèixer un nou paisatge.

Ens acomiadem d’en Miguelito i pujem al bus, desitjant que el trajecte no sigui gaire llarg. Sabem que hem d’anar fins a Wiwilí, creuar el riu Coco amb una barca i anar a cercar l’estació d’autobusos. Al cap d’una hora, aproximadament, descendim del bus per creuar el riu Coco, abans però hem de transitar pels carrers de Wiwilí que ens condueim demanant un beso, em somriu. Li dic que no tinc cap peso però que li faré una foto, em regala un bonic somriure que immortalitzo.

Al cap de pocs minuts de caminar, arribem al riu, hi ha dues embarcacions que esperen a omplir-se per creuar-lo. Demanem l’import del trajecte a l’infant que ajuda al gondoler, el nen dubta, l’amo de l’embarcació, el gondoler, li diu, des de la popa, que són 10 córdobas per cap, l’infant, però, és ben honest, ens diu que són 2 córdobas. Quan arribem a l’altre costat del riu, li pago sis córdobas (dos per persona) al gondoler. L’amo de l’embarcació no està de sort, avui no estem d’humor perquè ens aixequin la camisa de nou. Fem via vers l’estació de busos.

Són les 9h del matí, el bus direcció a Jinotega surt a les 11, decidim esmorzar de nou, bé, només ho fem l’Iker i un servidor. Endrapem el mateix que varem dinar el dia anterior, el preu, però, varia, paguem 25 córdobas.

Comença a ploure, afortunadament és pluja fina. Pugem a l’autobús, diem al xofer que ens avisi quan arribem a Astúries, hem decidit que aniríem al llac d’Apanas. Al cap de tres hores de viatgexen a ell. Mentre caminem se’m apropa una nena i em demana un peso, faig broma amb ella i li dic si e, el conductor ens avisa que ha deixat Astúries un quilòmetre enrere, se li ha anat el sant al cel.

Baixem del bus, tirem enrere i anem a cercar un hospedaje per dormir. Certament Astúries és ben bonic, a un costat de la carretera hi ha el llac d’Apanas amb unes illetes, en l’altre hi ha un petit llac i la presa d’aigua que utilitzen per generar energia elèctrica a les regions de Jinotega, Matagalpa, Estelí.

Al vigilant de la presa li preguntem si hi ha algun lloc per dinar i passar la nit, aquest ens diu que hem de passar un pont i a mig quilòmetre d’ell veurem un petit restaurant on lloguen habitacions. Ens dirigim al lloc indicat, en arribar demanem si ens poden servir el dinar i preguntem si lloguen habitacions. La noia del restaurant ens diu que ens prepararà el que hi ha al menú i que ells no alquilen habitacions, però que hi ha un senyor que alquila cabanyes en una illa que hi ha al llac. Preguntem el preu de les cabanyes, ens diu que li sembla que són 100 córdobas per persona, pensem que no val la pena passar, únicament, la nit, la nostra intenció és tornar a Estelí el dissabte. Admetem que és un lloc molt bonic per passar un cap de setmana i fer alguna que altra excursió, tal vegada ho fem, però no ho crec.

Els meus companys de viatge és reparteixen un menú (peix fregit amb arròs), jo, rosego un parell de pans dolços comprats a St. Bartolo. Mentre mengem decidim que passarem la nit a Jinotega, els dic a l’Iker i a la Izaskun que tal vegada podríem anar caminant, així aprofitem per veure el paisatge, estic, estem cansat d’anar en bus!!!!

En acabar de dinar comencem a caminar cap a Jinotega, només duem deu minuts de camí que es posa a ploure fort, quedem xops com pollets!!! Dic a la Izaskun que em faci una foto, l’Iker s’apunta, vertaderament estem entusiasmats, no hi ha quelcom que ens surti bé!!!

L’Iker i un servidor ens posem d’esquena al llac, prop d’un OVNI (objecte no identificat), ens agafem de les espatlles. La Izaskun ens fa la foto. Surto content, el meu company surt amb una mà al cap i la llengua fora, vertaderament sembla un foll.... tal vegada recorda el tall de cabell de St. Bartolo... o està al·lucinant de l’aventura que estem vivint.

Iniciem de nou el trajecte cap al nostre destí, la Izaskun està tremolant de fred, la seva parella es vol canviar el calçat, diu que les sandàlies li fan ballar el peu i que es vol posar les bambes per poder caminar més de pressa. Fem raid però cap cotxe es para, fem una filera!!!

Cerquem un lloc on ens puguem aixoplugar, ens posem en un espai cobert que sembla una parada d’autobús, però no ho és perquè aquesta està uns metres més endavant.

L’Iker cerca les bambes dins la motxilla, mentre fa el gest, veiem que s’acosta el bus que ens durà a Jinotega, el parem, aquest s’atura uns metres més endavant, a la parada, ens posem a córrer per pujar i quedar a raser de la pluja, l’Iker queda enrere, està posant les bambes dins la motxilla. Mentre ens enfilem al bus veiem que l’Iker s’acosta corrents, quan puja ens posem a riure, estem xops, cansats i tenim fred, el bus arranca cap a Jinoterga.

Són les 5 de la tarda quan el bus ens deixa a la terminal, és un mal moment per cercar un lloc per dormir, plou fort i ja és fosc; preguntem a la gent que transita si saben de cap lloc per passar la nit, ens indiquen un hotel, anem allí i ens diuen que l’habitació, per persona, val 200 cordobas, demanem si hi ha cap hospedaje que tingui un preu més econòmic. La recepcionista ens diu que a la quadre que segueix l’hotel, hi ha una casa d’acollida. En arribar veiem que és un lloc força tètric, sembla un frenopàtic... en algunes portes hi ha un cartell que diu: no tirar la puerta. Ens mirem i posem cara a flipats, pensem que deu ser un lloc perillós, el cartell ens ha posat en alerta. Sortim i transitem pels carrers de Jinotega.

Segueix plovent i estem tips de mullar-nos, preguntem a una vianant si sap de cap lloc per dormir, ens indica una façana de color verd, hi anem. Preguntem

a la mestressa si hi ha habitacions buides per passar la nit, demanem el preu i si ens les ensenya, ens diu que ara no pot (?). No estem per romanços!!! Una dona que passa pel carrer ens indica un lloc per anar a dormir, hi anem. L’indret sembla un bordell destartalat, però tenim gana i la Izaskun necessita canviar-se de roba, està tremolant. La recepcionista ens ensenya l’habitació on dormirem, és un lloc súper cutre, fa olor a tancat i les parets celestes estan brutes... a saber de què!!

...Pels narius m’entra una flaire dolça, el plum cacke ja és cuit. Apago el foc del forn i deixo les postres dins fins que el forn es refredi.

Somric, penso que el viatge a St. Bartolo va ser molt extravagant, no dúiem res planificat, però certament ens varem divertir.

Ara mentre escric aquestes lletres, em dono compte que el viatge va ser una autèntica bogeria ja que varem passar més temps enfilats a l’autobús que en contacte amb la natura.

Ha passat un quart d’hora des de què he parat el foc, trec el plum cacke del forn i em pregunto si estarà bo. Vertaderament la ceba caramel·litzada li ha dona un sabor especial, és ben bo..... ho diuen les meves amistats!!

Estimats lectors, amb aquests escrit he volgut compartir una experiència un tant rocambolesca que recordant-la em sorgeix un somriure, alhora, en aquest espai brindo la possibilitat de compartir alguna acció o pensament extravagant, podeu fer-ho anònimament per què aquells que moralitzen les accions i pensaments no us criminalitzin o us titllin de grillats.