Dos infants es casen.

Corren veus que diuen què si has estat a Nicaragua has d’anar a un casament, un belatori o a la celebració del quinze anys d’una adolescent. En qualssevol d’aquests esdeveniments hi ha una gran festa on es reuneix la família i els amics.

Ara per ara tant sols he assistit a un casament, però no és estrany caminar pels carrers d’Estelí i per mitjà del perifoneo (cotxe amb gran altaveus) escoltar com s’anuncia el dia i lloc on es durà a terme la cerimònia d’un difunt.

L’adolescent que celebra els quinze anys es festeja que aquesta a deixat de ser una nena i passa a ser una persona adulta, tal vegada des del discurs dogmàtic de l’església, és com celebrar que l’adolescent és fecunda, apta per l’engranatge de la reproducció.

Sembla ser que el 80% de les joves són mares solteres i que un bon nombre d’adolescent d’entre 12 i 15 anys queden embarassades. Tal vegada hauríem de cercar la causa d’aquest fenomen en la una d’educació, valors i al discurs eclesiàstic que tant arcaic ens resulta a alguns Europeus. Pels conservadors l’ús del preservatiu és, en certa manera, com una estratagema d’eutanàsia on es priva la vida a un futur ser que està en procés de formació. Cada espermatozou mort i cada òvul que no sigui fecundat en l’acte amatori és un acte de censura vers el paper reproductor de la dona.

El dissabte 2 de gener d’enguany assistia a l’enllaç matrimonial d’en Jasser de setze anys i la MªElena de disset anys. Els dos vailets es casaven sota el consentiment d’ambdues famílies, tot i que els pares d’ell es mostraven contraris. La causa de semblant esdeveniment és la manca de precaució en la relació sexual. La família d’ell considerava que no feia falta casar-se per vetllar per la criatura sinó que hi havia d’haver la responsabilitat de fer-se càrrec de l’infant, donant-li amor i assumint les despeses. Però els dos adolescent estaven disposats a contraure matrimoni i fer-se càrrec del nou vingut.

Considero injust entrar en judicis morals sobre la decisió presa pel Jasser i la Mª Elena més aviat els desitjo el millor, és a dir, que les coses els vagin bé per poder cuidar de la criatura i que ambdós s’estimin i es donin suport en aquesta nova etapa de la vida. Ara per ara, estan treballant de valent per estalviar diners per l’infant/a que naixerà d’ací sis mesos.

El casament es celebrava a les sis de la tarda en l’església del Calvario. El que més em va sorprendre és que aquell dia en el mateix indret i a la mateixa hora es celebrarien dos enllaços. Manifestar que l’església va ser decorada pels propis nuvis i que la cerimònia va ser bonica de poder veure i viure.

Un altre fet que em va encuriosir, és que en l’acte religiós hi pot assistir qualsevol persona, sigui o no convidada pels nuvis, i que afortunadament, els convidats anaven vestits humilment. Em de tenir present que els familiars dels nuvis són ben humils i no es gasten el pocs diners que tenen en corbates i americanes... tal vegada aquest és un dels motius que em sentís tant còmode, en aquest esdeveniment els únics que anaven guapos eren els nuvis....

...els pares dels nuvis i les responsables de dur la cua de la novia, els anells i el rosari.

El banquet es va fer a l’Oassis, un establiment on et lloguen l’espai per aquests tipus d’esdeveniments. El menú el van elaborar la Berta, mare d’en Jasser, i l’àvia de la Mª Elena, van cuinar per 300 comensals, de fet, l’àvia no va dormir en tota la nit, i la Berta es va posar a cuinar el dia anterior....

En arribar a l’Oassis, varem estar esperant que organitzessin les taules escoltant música de Phil Collins.

Un cop tots varem estar entaulats, els nuvis i els pares d’aquests servien els plats als convidats. Manifestar que en Jasser va ser un bon amfitrió, i que la parella va saber dur, prou bé, la tensió d’aquests tipus d’esdeveniments. El que més em va sobtar és el vincle que s’ha establert entre en Jasser i un servidor, en tot moment es va mostrar molt atent, tant a l’església, on em va cridar per fer-me una foto amb ells, com en el banquet on es mostrava preocupat per si havia pogut menjar els dos plats (arròs amb amanida de verdures bullides amb salsa blanca i llom amb verdures).

Després de l’àpat, hi va haver ball, dir-vos que un servidor no va gosar posar-se a ballar, ja que ací duen el ritme al cos i no era qüestió de fer el ridícul.

Viatjar per créixer

Viatjar a Ometepe ha estat més una experiència d’autoconeixement i desenvolupament personal que no pas un viatja organitzat i de lleure. Això és així per la dimensió que pren la ruta que s’ha de fer d’Estelí (situat al nord de Nicaragua) fins a Ometepe, una illa situada al llac Cocibolca al sud de Nicaragua, prop de la frontera amb Costa Rica; i pel transport que s’utilitza. Val a dir que per arribar al destí, primer s’ha d’agafar un bus que et dugui a la terminal de busos el mayoreo” de Managua. D’allí, s’agafa un taxi que et condueix a l’estació d’autobusos “Roberto Huembes”per agafar un autobús que et duu a Rivas i a les peñas Blancas, la frontera amb Costa Rica, a Rivas s’agafa un taxi que et duu al moll de San Jorge, i d’allí s’agafa un ferri que et porta a Ometepe.

Amb aquesta odissea hi ha inclòs l’abús que ofereixen els taxistes que t’han de dur d’una estació de busos a l’altre o d’aquells altres que en arribar a l’estació de Busos de Rivas, resten com sopilotes (aus de rapinya) cercant un estranger per cobrar-li 3 dòlars d’un trajecte que val 10 Cordobas (0’40 dòlars). Per això manifestava que aquest ha estat un viatja per posar-me a prova i coneixem, perquè has de tenir tots els sentits desperts perquè no et prenguin per número (prendre’t el pèl) i saber regatejar els preus que no estan estipulats.

A les 4:45h de la matinada del diumenge 27 de desembre, m’enfilava a un bus que em duria vers a Managua i a les a les 13:30h de la tarda arribava al moll de Moyogalpa de l’illa d’Ometepe, formada per dos volcans el Concepción i el Maderas, i banyada per un llac d’aigua dolça.

El quid de la qüestió era decidir vers on anava, és a dir, si visitava els pobles que rodegen el volcà Concepción, o bé, agafava de nou un bus i anava vers al nord, on hi ha el volcà Maderas i la platja de Santo Domingo. Algunes veus, m’havien aconsellat d’anar a visitar l’esmentada platja. Així que a les 14:30h m’enfilava de nou a un bus direcció Balgüe. Curiosament en aquella localitat hi ha dues finques que ofereixen hostatge a un preu força raonable, la finca Magdalena

i la finca Zopilote. En arribar al destí em

vaig encaminar vers la recerca de la segona finca esmentada, mentre caminava, vaig decidir fer-me una foto amb el volcà Concepción com a fons....

...un cop presa, vaig seguir caminant per Balgüe, en la recerca de la finca Zopilote, de sobte vaig veure un cartell que indicava que em trobava prop de la finca, així que vaig seguir caminant pels camins terrossos fins que vaig decidir preguntar on es trobava l’hostatge que cercava. Un vailet em va comentar que l’havia passat de llarg, que si volia podia seguir més endavant i cercar altres llocs per dormir, o tirar enrere uns metres. Així que vaig desfer el camí fins a trobar, de nou, el cartell de la finca.

En arribar, vaig haver d’ascendir un turonet que em conduïa a la recepció de l’hostatge, un cop allí, vaig demanar si hi havia habitacions per dormir, la resposta em va desesperançar, perquè havia de girar cua i cercar un lloc per dormir. La situació em començava a preocupar, em trobava en un lloc desconegut i s’estava fent fosc.....

...així que vaig decidir reprendre el camí que havia desfet i preguntar si hi havia cap lloc on em poguessin oferir una habitació. Els veïns de la zona em van dirigir a casa de Doña Inés i aquesta bona dona em va oferir una habitació per dormir, així, m’instal·lava a la casa de la filla de Doña Inés, on hi vaig passar dues nits.

El dia següent em disposava visitar la laguna que hi ha al crater del volcà Maderas, val a dir que el trajecte de pujada (1393 metres) està indicat que es fa en 4h, el grup que acompanyàvem al guia, ho varem fer amb tres hores trenta minuts. En l’ascensió varem veure un petroglifos, és a dir, una pedra on hi ha marcats uns dibuixos, segons ens van explicar, a la part inferior de la pedra hi ha tallada una serp...

...aleshores ens torbàvem en un terreny sec on l’ambient començava a ser humit. A mesura que ascendíem l’ambient era més fred i humit, i el sòl més fangós. El cert és que pujar al volcà és tota una aventura perquè quan més a prop estàs de cràter, més relliscós és el terra i això et dificulta l’ascens fins al punt de què hi ha el perill de relliscar, perdre l’equilibri i caure.

Mentre pujàvem varem veure cues de mono, una planta que les seves tiges alberguen unes altre amb forma de cua.

Més endavant, ja en la zona més humida, varem veure uns arbres que donaven un aspecte fantasmagòric a l’ambient, semblava que ens trobàvem en plena selva.

Finalment varem poder albirar la el llac que hi ha en el cràter del volcà. En la laguna ens hi varem estar el temps just per menjar i descansar una mica, de fet un cop ets allí, no interessa fer el camí de retorn més tard de la una del mig dia. Això és així, perquè la tornada es pot fer més llarg, tot hi ser de baixada, i trobar-te que s’està enfosquint, com que hi ha molts arbres, no deixen entrar la poca llum que es disposa a les 17h de la tarda. Així que a la una del mig dia iniciàvem el camí de tornada, semblava com si aquest hagués de ser menys dificultós per què pràcticament era baixada, però precisament la baixada, amb el terreny fangós, dificultava el descens de tal manera que em trobava en una situació vulnerable. Així, era com entenia la crisis econòmica, tot sembla que vagi bé, però en qualssevol moment pot haver-hi un desequilibri que et pot tirar al terra per la manca d’estabililitat... econòmica, o en el cas en el qual em trobava, inestabilitat pel tipus de terreny.

En arribar al mirador ens varem poder permetre fer un descans de 20 minuts. En el temps de repòs, aprofitàvem per contemplar el paisatge que ens envoltava, així és com vaig aprofitar per fer una foto del volcà Concepción a l’altre extrem de l’illa.

Manifestar-vos que aquesta excursió ha estat la més dura que mai hagi pogut fer, i no és tant per la distància, al juliol quan vaig anar a la Garnatxa i vaig caminar més de vuit hores, sinó perquè ets sents molt inestable quan camines per terreny fangós i has de fer molt d’equilibri fermant bé la petjada per no caure al terra. L’ascens i el joc d’equilibri fan d’aquesta excursió una sortida dura que et fa replantejar si vertaderament val la pena haver-la fet....

Un cop represes les forces varem seguir camí avall, en arribar al Dormidero un bosc on hi ha molts arbres de cacau, varem aprofitar per veure com els mono cara blanca jugaven entre les branques....

Al cap de mitja hora ens trobàvem al punt de partida, a la finca Magdalena. Allí vaig aprofitar per fer un mos i prendrem un batut de banano. En referència a aquest fruit, manifestar-vos que el que nosaltres anomenem plàtan ací a centre Amèrica en diuen banano, i el que nosaltres en diem banana, ells en diuen platano. Amb tot, la banana que nosaltres coneixem l’utilitzem com a fruita, seria com prendre un plàtan però més gran. El plàtan de Nicaragua és gran però s’utilitza per cuinar, ja que és força íncipit. Feta aquesta aclariment, manifestar-vos que aquell dia em posava a dormir a les nou del vespre, disposat a emprendre, al dia següent, una nova caminada que em duria de Balgüe a la platja de Santo Domingo i d’allí improvisaria per anar a valle verde, passant però, per Urbaite. Abans però, vaig aprofitar per visitar la platja de Balgüe, una cala molt rocosa que podria recordar algun indret de la costa brava.

La Seili, una nena d’uns set anys, va ser qui em va indicar com podia arribar a la costa. L’infanta va començar a davallar per un camí de terra, fent petits saltirons de roca a roca per deixar-me a la platja. Vaig agrair a la criatura la seva acció bonhomiosa immortalitzant-la en una fotografia que ella va aprofitar per posar.

A la platja hi havia un parell de pescadors que es recuperaven de la goma per emprendre, al dia següent, les aigües del llac per pescar.

Un servidor, va grimpar per les roques en la recerca de la soledat, volia relaxar-me amb la remor de l

es aigües, mentre contemplava la posta del solen el Concepción.

El dimarts 30 de desembre a les 7h del matí deixava enrere la casa on m’havia hostatjat per dirigir-me a la platja de Santo Domingo. Les meves amistats m’havien aconsellat de visitar aquell lloc que semblava que havia de ser paradisíac. De Balgüe a la platja hi ha, aproximadament, una hora de camí, en arribar a Santo Domingo vaig anar a la platja per fer el seu recorregut fins

la zona turística, la distància d’un extrem a l’altre és de tres quilòmetres de sorra negre i fina. Tal vegada el més significatiu de l’indret, eren unes aus que esperaven, en el rompent de les onades, emprendre el vol quan t’hi atansaves. Un fet que em va cridar l’atenció i he en vaig agafar una imatge, va ser que en el llac hi havia un safareig per poder netejar la roba.

He de dir-vos que la platja de Santo Domingo em va dur una gran decepció, que tenia d’especial? unes amaques i uns para-sols fets amb fulles de palmera... Molt em temo que per molt que ens entestem a viatjar, poques cales amb la seva essència hi trobarem, un cop em visitat les cales de Cadaqués, tal vegada a Menorca, o per les costes de Grècia i podem trobar quelcom paradisíac, abrupte i en estat natural, però, pel poc que he viatjat, dir-vos que fins ara no he trobat platges que em cridessin l’atenció. Ja veieu, pel que fa als gustos no hi ha res escrit, i si et deixes guiar per les guies turístiques o els turistes, estàs apanyat!!

Així que vaig emprendre, de nou, el camí terrós per anar a Urbaite, em disposava passar la nit a Charco Verde. A mig camí d’Urbaite, un home que anava pujat a un ruc, em va aconsellar de visitar el ojo del agua, un estany amb aigües termals que desemboquen a un riu que condueix l’aigua al llac Cocibolca. Un servidor no les tenia totes, intuïa que aquell era un indret destinat al turista, però jo no anava de turista, tant sols era un viatjant, i a més, no entenia perquè havia d’anar a aquell indret a banyar-me, quan la gent autòctona es banyava al riu que hi ha al camí que condueix a Urbaite. En arribar a el ojo del agua ho vaig entendre tot, per accedir a l’indret havies de pagar, i aquell era un lloc destinat al turista, ja que hi havia minibusos que duien als turistes de l’hotel a aquell indret. Com que sobre els gustos no hi ha res escrit, vaig girar cua i vaig reprendre el camí que havia deixat. En arribar a la carretera d’ Urbaite, un ramader de conduïa a les seves vaques a un prat, em va demanar què on anava, li vaig contestar que em proposava anar a Charco Verde, ja que uns excursionistes m’havien aconsellat d’anar-hi. El ramader em va dir que si cercava un lloc tranquil i estar en contacte amb la natura, podia anar al valle verde, que allí hi trobaria qualsevol lloc per dormir.

En arribar al valle, vaig veure que era un racó força paradisíac, les aigües del llac estaven calmades i el paisatge que les embolcallava era del més relaxant i reconfortant.

Em disposava passar la nit en l’hotel que hi havia, llàstima que les habitacions estiguessin ocupades, i les poques que quedaven lliures, estaven lluny del meu pressupost. Així que vaig desfer les petjades i vaig dirigir-me al camí que m’havia deixat al valle verde. De fet em disposava banyar-me al llac, cercant un lloc on no hi hagués afluència de gent., per poder-me fer un bany reconfortant, i partir cap a Moyogalpa, disposat a marxar el dia següent. Mentre cercava el camí que m’havia de conduir al llac, vaig topar amb un camperol y un pescador, que es van entestar a buscar-me un lloc per dormir. Així que varem anar a Sta Teresa a cercar hostatge a casa d’un Senyor. Mentre fèiem camí, es van afegir un noi i el fill del camperol, que treballa en l’exèrcit de Nicaragua. Les intencions eren clares, em cercaven un lloc per dormir, perquè esperaven, a canvi, que el comprés una media (mig litre de guaro). En arribar a Sta Teresa, varem estar parlant amb el senyor que llogava habitacions, resulta que aquest les tenia ocupades, i els meus companys de viatge, es van entestar a buscar-me una habitació, així que varem anar a casa la Sra Anita. Abans però, em van demanar que els comprés el licor. Un servidor els va manifestar que el premi el tindrien quan haguéssim trobat un indret per dormir, ja que em donava la impressió que em feien perdre el temps....

En arribar a casa la Sra. Anita, el pescador li va demanar si em podia llogar una habitació, la bona dona va manifestar que l’habitació que tenia estava ocupada per la Sarita, la seva neboda. El pescador, veient que es quedava sense guaro, li va demanar a la dona si aquella nit, la Sarita, podria dormir a la seva habitació i oferir-me a mi l’habitació on ella estava hostatjada. Bé, li vaig donar les gràcies a la Sra. Anita, i vaig reflexionar en veu alta, que no es podia obligar a ningú a cedir el seu espai. Així que vaig partir per anar a cercar el bus que em duria a Moyogalpa. La tropa em va seguir i insinuaven que la media només costava 25 cordobas i l’ampolla 50 cordobas. Vaig entendre que me’ls havia de treure de sobre, així que els vaig acompanyar a la casa on venien l’alcohol i els vaig donar 20 cordobas perquè poguessin saciar l’abstinència. Un cop comprat el producte els vaig demanar on podria comprar aigua per veure, em van acompanyar a una pulperia (tenda on venen productes varis) i en arribar, la dona que atenia, em va demanar si aquells personatges anaven amb un servidor, aconsellant-me que me’ls tragués de sobra. Sortosament hi havia un distribuïdor de tabac que es va oferir a dur-me a la carretera per agafar el bus. Em vaig acomiadar dels companys de viatge i vaig enfilar-me a l’auto que em duria a la parada del bus.

Al cap d’una hora arribava el bus que em deixava a Moyogalpa, eren dos quarts de cinc de la tarda quan arribava i en la foscor, em disposava a cercar un lloc per dormir.

La part més positiva de viatjar a l’aventura, és que despertes l’intint de supervivència i et veus obligat a espavilar-te per cercar un lloc on aixoplugar-te. Preguntant s’arriba a Roma i alhora pot sorgir la possibilitat de què algú t’ofereixi o t’indiqui un lloc on passar la nit. Aquella nit vaig dormir en un hostatge on hi havia habitacions força acomodades, malauradament, l’habitació on vaig dormir era força cutre... però bé, tant sols em disposava passar la nit per al dia següent embarcar-me al ferri i tornar vers a Estelí. I perquè marxar el 30 de desembre, i no fer-ho el 31?, ben senzill, si ho feia el dia de cap d’any, m’exposava a quedar-me tirat en qualssevol indret, ja que presumiblement aquell dia molta gent aprofita per viatjar a casa els familiars.

El Dimecres trenta u vaig fer un parell de fotos al moll fe Moyogalpa, la gran sorpresa, en arribar, va ser veure a unes dones que netejaven la roba.....

..i veure l’aigua calmada fent descansar el vaixells dels balls als quals els sotmet les onades.

Manifestar que aquell dia hem vaig mostrar tolerant, solidari i a la vegada assertiu.

Tolerant, perquè al lloc on vaig anar a esmorzar em van cobrar 60 Cordobas, i un servidor era molt conscient que li estaven aixecant la camisa, i com ho se? doncs està clar, a la taula del costat hi havia quatre persones que havien esmorzat el mateix que un servidor, però a més, s’havien pres dues ampolles d’aigua, el preu del seu àpat va ser de 235 Cordobas, si multpiliquem l’import que em van cobrar per quatre, veiem que fan 240 Cordobas i això sense contar l’aigua. Ja veieu s’atrapa abans a un ignorant que a un coix. Que podia fer? el cert és que tenia moltes ganes de manifestar a la mesera la seva ignorància i deixar-la en evidència davant la resta de la clientela, però la meva bonhomia em va suggerir que tingués aquest petit gest de tolerància.

Solidari, perquè en arribar al port de Sant Jorge, un taxista sopilote, oferia els seus serveis a uns turistes, per tres dòlars, em vaig dirigir a la noia, que es mostrava força atabalada, i li vaig manifestar que no pagués més de 10 Cordobas pel trajecte vers l’estació de busos Sant Jorge.

Assertiu, perquè en arribar a la terminal de busos de Roberto Huembes (Managua) diferents taxistes m’oferien dur-me a la terminal del Mayoreo per 50 o 100 Cordobas. Els vaig manifestar que no pagava aquell preu ni en somnis, així que se’m va presentar un jove taxista i em va demanar el meu destí, li vaig dir que anava a l’estació del Mayoreo, que quan em cobrava, ell em va demanar què quan li pagaria pel trajecte, li vaig dir que 40 Cordobas, ni una més. En arribar al taxi, li vaig preguntar a una noia que ens acompanyava què on anava i quin import pagava, casualment anàvem al mateix lloc, solsament que ella pagaria trenta cinc cordobas, import que vaig pagar, finalment.

Em temo que vaig passar la prova, i que a partir d’ara seré més espavilat quan hagi de viatjar. Heus ací perquè deia que aquest viatge havia estat més un viatge d’autoconeixement i creixement personal, i no tant un viatge de lleure.

La nit de Nadal i el cap d’any a Estelí.

Es fa difícil descriure les festes nadalenques d’una altra cultura, si prèviament no s’han viscut i tot hi haver-les viscut, encara no tinc gaire clar com es celebren, tant sols se que únicament es celebra, a Nicaragua, la nit de Nadal i el cap d’any.

El que em queda clar, és que si et conviden a viure un esdeveniment d’aquestes magnituds, hi has d’assistir, encara que la invitació et vingui per diferents vincles establerts. En un primer moment em disposava a passar la nit de Nadal a casa en Marwin i la Berta, juntament amb els seus fills i les seves parelles. En Jasser, el fill de la casa, em va convidar a passar la nit de Nadal amb ells, tot entusiasmat em va dir que aquella nit feien l’amic invisible i que li agradaria que la passes amb ells.

Al cap d’uns dies, fent compres per Estelí, em vaig trobar a don Chico, paleta i venedor de pa, que viu al Boris Vega, una persona molt humil però alhora molt noble i treballadora. Chico (Francisco) em va convidar a passar la nit de Nadal a casa seva, li vaig explicar que passaria aquella nit amb la família d’en Marwin, ell va insistir i em va demanar que, si més no, em passes per la seva casa al voltant de les cinc de la tarda per fer un brindis, i així varem quedar...

En aquestes dates, és important senyalar que a Estelí es fan diverses activitats, els dissabtes 5, 12 de desembre hi ha la nit de compres. Aquella nit, els establiments obren fins les 22h del vespre, cal tenir present que la majoria de les tendes obren a les 8h del matí i tanquen, com a molt tard, a les 6h de la tarda, que ja és negre nit. A més, el carrer central passa a ser de vianants ja que hi instal·len diferents parades, de menjar, de dolços, etc.

El dissabte 19 de desembre hi ha un carnaval, on desfilen, pel carrer central, algunes carrosses decorades...

També hi ha unes bandes de música amb les seves palilleres (noies que ballen al ritme de la música) que donen molta animació al municipi...

...Aquell dia,també, hi va haver davant de l’alcaldia diferents actuacions musicals.

...El dia 24 de desembre a la tarda, m’encaminava vers el Boris Vega per anar a casa de don Chico, en arribar i veure que no hi era, vaig decidir anar a felicitar les festes a la Patrícia, una veïna del barri, i a la seva família. Al entrar a casa seva, varem estar platicant una bona estona, alhora em van convidar a passar la nit de Nadal, li vaig explicar on celebrava la Nit de Nadal. Amb tot, vaig fer un brindis, amb una cervesa, per desitjar-los-hi unes bones festes. En acabar, em vaig encaminar, de nou, a casa d’en Chico. Aquest cop si que hi era, i em va conduir al pati, on estava fent uns beures amb en Franck, un suïs. Amb ells varem estar platicant sobre la idiosincràsia nica, i entre observació i observació, ens humitejàvem la gola amb un suc de taronja banyat amb un licor de Suïssa. De sobte, vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren les 10h de la nit, així que vaig haver de partir corrents per anar a casa en Marwin, ja que allí m’hi esperaven. Un cop vaig arribar, vaig veure que allí hi havia festa grossa, els convidats estaven ballant al porxo...

...al veure’m, la Berta em va oferir el sopar de Nadal, llom de porc acompanyat d’hortalisses i pollastre farcit. El cert és que no entenia res, únicament menjava un servidor, mentre la resta ballava o platicava al porxo, o bé romania encantat mirant el televisor.

Així, vaig sopar a l’expectativa del que passava. Em van anunciar que l’amic invisible ja l’havien fet i que tant sols mancava alguns regals per donar. Mentre sopava es van acabar de donar els regals i en acabar, vaig observar que alguns dels comensals menjaven carn que s’estava fent en una graella. Tot això, em va estranyar d’allò més, ja quan havia arribat em vaig donar compte que no hi havia cap taula parada, ni plats bruts, senyal de que havien sopat, o nets esperant ser plens per iniciar el sopar. Al cap de dues hora, els joves de la casa, pujaven a un cotxe i marxaven al centre a fer un tomb. Després d’escoltar a en Marwin cantar ranxeres al caraoque, varem decidir de portar-me a casa, ja eren prop de la una de la matinada.

Val a dir que aquestes dates són idònies per consumir guaro (licor) de bon dematí fins ben entrada la nit.. per això el dia 25 no el celebren, perquè es recuperen de la goma (ressaca) de la nit de Nadal i alhora, aquest és un dia en que ningú treballa, dia feriado.

El cap d’any el vaig passar a casa la Patrícia. La nit de Nadal, quan vaig anar a felicitar les festes a la família, em van demanar de sopar amb elles la nit del trenta-u, un servidor va acceptar i es va comprometre a fer, in situ, una truita de patates, plat gastronòmic que ací desconeixen. El meu propòsit era ensenyar a les dones de la casa (només hi viuen dones en aquella casa) a fer aquest senzill i exquisit menjar...

...Així que quan vaig arribar, vaig veure que tota la família seia al carrer a l’entrada de la casa. Allí les senyores i senyoretes feien safareig sobre el dia a dia dels veïns. Un cop vaig ser informat de les novetats de la gent del barri, vaig decidir anar a la cuina a fer la truita. Mentre preparava els ingredients, la Patrícia i la seva germana observaven com elaborava el plat....

...un servidor es preguntava i preguntava on es faria el sopar de cap d’any, les dues noies em varen contestar que podíem sopar al carrer o a la saleta.

En acabar de fer la truita, tal vegada eren les 10h del vespre, varem decidir que començaríem a sopar. Pel que em van explicar, la tradició és esperar fins les 12h de la nit i aleshores començar a sopar, així és com es celebra la nit de cap d’any, menjant, bevent guaro i escoltant música a tot drap.

Bé, nosaltres varem decidir sopar i ho varem fer a la saleta...

...així, cada un dels comensals s’instal·lava allí on podia, i quan et donaven el plat ple, començaves a menjar. Així que ja ens teniu un davant de l’altre assaborint el petit àgape, en silenci, sense esperar que tothom tingués el plat servit....

Aquell era el moment per immortalitzar-lo, així que vaig decidir fer algunes fotos per què quedessin en el record.

En acabar de sopar, varen posar música, les joves de la casa i el nét es van posar a ballar. Dir que ací les persones tenen el ritme al cos, sembla com si aquest fos connatural.

A les 12h de la nit, es va cremar un ninot vestit amb roba vella que simbolitza la mort de l’any que es deixa, el 2009, per donar entrada al novell any.

Així és com es celebra l’any nou en algunes famílies d’Estelí...

...aquell va ser un dia idoni per complir amb el desig de la Mireia H. que em demanava que oferís a les meves amistat un brindis amb Ron Flor de Caña....

.....I amb aquest brindis, de soda i ron, desitjo a la meva família, les meves amistats i aquells que hàgiu gosat entrar en aquest blog, molta salut, amor, m

oments de felicitat i que els somnis que alberguem es facin realitat.