miércoles, 9 de junio de 2010

Altres móns

Imagina’t que ets el cap d’una operació de rescat i t’expliquen que has de rescatar a un home que roman segrestat a l’interior d’una casa rural que està enmig d’un bosc i és rodejada de muntanyes. Et diuen que dins la casa hi ha tres segrestadors que envolten al segrestat (aquest està assegut i amb mordaces), i intueixes que en les muntanyes hi ha altres segrestadors controlant l’accés de la casa i armats fins les dents; els uns es posen en contacte amb els altres per mitjà de walquitalquis o fent ús dels mòbils, per anunciar si hi ha cap moviment, exterior, que resulti sospitós.
Com t’ho faries per rescatar a l’home que està segrestat?

Romanc assegut al marc de finestra de l’habitació de l’home sense nom, mentre cavil•lo la solució d’aquest entrellat. Al cap d’uns minuts de silenci i confusió, li llenço una resposta: - Tal vegada, intentaria esbrinar on estan amagats els segrestadors que romanen en les muntanyes, quan els trobés intentaria desarmar-los i després aniria a la casa i....

L’home sense nom em mira i interromp la meva resposta: - oblides que és complicat poder saber on s’amaguen els segrestadors que estan a les muntanyes, a més, si sabessis on estan i els matessis, en el moment que els altres es posessin en contacte i no rebessin resposta, matarien a l’home que han segrestat i fugirien.

Em miro a l’home sense nom, a muntat la seva metralleta i me l’ensenya, li dic que ocupi el meu lloc que li faré una foto, li faig.

Em dóna la solució al problema plantejat:

- Envies a un grup d’homes armats cap a la casa, naturalment, aparcaran el cotxe a una distància molt considerable del lloc dels fets, tal vegada 10km. i es dirigiran a la casa caminant, per no ser descoberts. Mentre es dirigeixen on està l’home segrestat, han de controlar la zona que envolta l’habitacle, per tal de saber si hi ha segrestadors al voltant. Un cop arribin al lloc de destí, s’aproximaran el màxim que puguin, tal vegada a una distància superior als 100m. Rodejaran la casa sense deixar-se veure, per tan van camuflats i romandran estirats observant les finestres per si hi ha cap moviment. En el moment que identifiquin el número de segrestadors que hi ha a l’interior de la casa, i la seva situació, cada un dels membres de l’operació de rescat posarà en el punt de mira a un dels segrestadors, l’arma serà automàtica (d’aquelles que apunten al blanc amb un punt vermell) i durà silenciador perquè aquells que estan a la muntanya no sentin els trets. D’altra banda, cada un dels membres de rescat es comunicarà per un petit micròfon que duu uns auriculars, per allí es passaran les indicacions de quin d’ells apunta a qui, i, quan cada un d’ells tingui a un segrestador al punt de mira, dispararan al uníson. Els tres segrestadors han de morir a l’instant, si no és així, saps que un pot reaccionar, si veu que els ataquen, i disparar contra l’home que han segrestat

Em quedo perplex, me’n adono que aquest és un altre món, on els professionals han estat preparats per matar i per resoldre aquest tipus de situacions....
De sobte se’m acut que en aquest món hi ha diferents móns que desconeixem, per tant, com diu el nano, una realitat té diferents realitats perquè cada u veu la seva, des de la seva òptica, la seva perspectiva, el seu món...


Si això és així, centrant-nos en l’àmbit de la política, se’ns acut que ho tenim una mica magre, si ens posem a disposició dels polítics, alhora de resoldre la crisi (de valors, moral, cultural, educativa, econòmica, de sistema econòmic, etc.)...
Per entendre l’ocurrència, definirem la política com el saber teòric especialitzat que segueix una base cientifco-empírica i contempla el món del saber social i el món del saber natural, així, la política i amb aquesta la política educativa es divideix en tres nivells de concreció: els discursos (pedagogia política), les decisions polítiques (política educativa) i la gestió.
Les polítiques educatives poden sorgir de la realitat socioeducativa o de la pedagogia política, no obstant, els discursos polítics s’impregnen d’una ideologia que fa referència a una manera determinada d’entendre la realitat, seguint una triple funció ideològica.


Per tant, si les decisions polítiques surten dels discursos polítics i aquests beuen d’una ideologia, tenim, com deia Marx, que les decisions polítiques es basen en una deformació de la vida social, l’autor considera la ideologia com la perversió i engany de la realitat. D’altra banda, si les decisions polítiques surten de la realitat social, com hem vist, aquesta realitat es desvirtua segons el món des del que es contempli; i és així, com sorgeix la desafecció política de la ciutadania, al no sentir-se, els uns, representats pels altres.

Xavier Besalú a Política, Pedagogia, Propaganda. (Una altra mirada a la desafecció política de la ciutadania), considera que la desafecció política de la ciutadania obeeix a unes transformacions estructurals de la cultura i la societat. Per un costat és així, perquè hi ha la sensació, certa, que la democràcia parlamentària està en decadència. Besalú, denuncia la ineficàcia i el cinisme de les institucions democràtiques, el distanciament i la falta de confiança envers els polítics professionals (governs, parlaments, diputacions, consells comarcals i ajuntaments); per l’altre, hi ha alguns elements més estructurals que modifiquen i condicionen les relacions entre els polítics i la ciutadania, un d’aquest elements és el poder i el paper de l’economia i de les grans corporacions.

Daniel Montero ens documenta, en “la casta,(el increíble chollo de ser político en España) sobre els elements estructurals que condicionen (o tal vegada, hauríem de dir determinen) les relacions entre els polítics i la ciutadania.
Montero, defineix la classe política espanyola com un grup homogeni i tancat: Denuncia que els sous dels polítics electes (80 000 membres de la casta) ens costen 720 milions d’euros anuals; que els diputats disposen de 5.000.000 euros anyals per viatjar, i que en total, hem de mantenir a 77.057 alts càrrecs. L’autor descriu la situació econòmica que afronten els “nostres”representants. El president electe José Luís Rodríguez Zapatero, és l’únic president de la UE que carrega les seves vacances a les arques públiques; amb ell van de vacances més de 100 persones (escoltes, guàrdies civils, assessors.....) que cobren 8.000 euros per jornada, així, diu Montero, si passa tres setmanes a Lanzarote, les vacances del Sr. Zapatero ens costa, als contribuents, 160.000€ en dietes, amb tot, s’hi ha d’afegir les despeses d’avió, desplaçaments, gasolina, restaurants..... les vacances de Zapatero ens costen 200.000 euros.
Montero, ens explica l’anècdota de l’ex-ministre de treball Jesús Calderón, que al 2009 va cobrar 120.000euros pels serveis prestats, i que en la seva etapa com a ministre de treball, va pujar el salari mínim a 600 euros mensual, quatre anys més tard, el seu salari era 10 vegades superior al salari mínim, i així, un llarg etcètera..

Vist així, si analitzem el que diu Besalú i les aportacions de Montero, podríem dir que els nostres representants (aquells que una minoria del sens electoral ha escollit, i ho diem així perquè ens atenem a què l’absentisme ronda al 50%, per tant, el nostre president, autonòmic o estatal, és legitimat per un nombre determinat de ciutadans que configuren el 50% , aproximat, de la participació electe.) no pateixen cap tipus de crisi econòmica, en tot cas, és la ciutadania qui pateix les conseqüències d’unes decisions polítiques i una gestió subordinada als interessos del “poder”, d’aquells qui manipulen la realitat que ens envolta fent ús de discursos desesperançadors.

Arribats a aquí, podríem dir que els polítics representen a les instàncies de poder, conegudes, actualment, com el grup bielderberg. Aquest grup és qui escull el sistema econòmic més adient per engrossir les seves arques, encara que sigui a costa de l’esforç, la salut i la misèria de la ciutadania. Sembla ser que el representant dels bielderberg a Espanya, el govern Zapatero (en l’actualitat), està esperant les ordres d’aquests per realitzar, per decret, la reforma laboral. Una reforma que oprimirà, encara més, a la petita i mitjana empresa i a la majoria de treballadors, fent més magra els seus drets, agreujant la seva economia, fomentant la desafecció política.

La pregunta que ens hem de formular és: Així, en aquest món, qui té el poder? la resposta la trobem en Foucault, l’autor en el poder y la norma, (Discurso poder sujeto a lecturas sobre Michel Foucault 1986), manifesta que el poder no és té, s’exerceix en el moment que uns cedeixen el poder als altres. És a dir, uns (la ciutadania) legitimen el poder a uns altres (el grup bielderberg) per mitjà dels seus representants (qualssevol partit polític). Vist així, els segons faran sobre els primers el que els plagui, utilitzant els mitjans de comunicació i els mediadors (els polítics) que per mitjà de la retòrica buida, intentarà convèncer, al ciutadà, de les decisions preses.

Però no caiguem en el discurs fatalista i desesperançador, que seria la primera victòria de les grans corporacions, cerquem altres representants que ens poden ajudar a transformar els nostres entorns, la nostra realitat social i generar petites victòries que esdevenen en la felicitat i la justícia que s’encomanen i s’escampen. Com diu Basalú, el falatisme és paralitzador encara que es presenti com l’anàlisi més lúcida i progressista.

I quins poden ser els nostres representants? Fora bo que la ciutadania es remetés al llegat que deixen o han deixat els filòsofs, els naturistes, els sociòlegs, el pedagogs aquelles persones que han dedicat la seva vida a l’estudi de l’evolució de l’espècie i el desenvolupament humà en les societats (Sòcrates, Plató, Aristòtil, Maquiavel, Locke, Rousseau, Foucault, Baudelot, Darwin, Kropotkin, Habermas, Richard Sennett...), tant sols des de la formació i la lectura reflexiva (dialogant i qüestionant l’autor) podrem arribar a entendre el món en el que vivim, afrontant l’adoctrinament maquiavèl•lic que ens condueix a la extinció...

...Una veu llunyana irromp la meva perplexitat, és l’home sense nom que m‘explica que quan la lluna està tierna, els troncs del arbres són més humits, així, si anem a cercar llenya, quan la lluna està en decreixent, els troncs que agafem, tant si els tallem de l’arbre o els collim del terra, estaran més humits i per tant es consumirà més aviat quan s’utilitzi per fer foc, perquè al ser llenya humida quan s’asseca es podreix. Sense nom, m’explica la relació que hi ha entre els astres i la terra, diu que el cicle lunar, del pas a la lluna plena a la minvant, és quan hi ha més humitat, per tant, si hi ha núvols hi ha la possibilitat de què plogui. En canvi, a mesura que la lluna va creixent, la humitat disminueix i la possibilitat de pluges minva.
El mateix passa quan s’ha de matar a un porc, o algun altre animal, quan la lluna es tierna, l’animal es dessagnarà més què quan la lluna es creixent.
Penso que aquest és un saber del món natural, un saber que es transmet en les generacions de les famílies rurals. Així, ja tenim un altre món, el dels camperols que es regeixen en els senyals de la natural l’ambient, la lluna, per planificar els seus cultius. q Arribats aquí ens preguntem: qui té més coneixements sobre la natura, alhora de conrear, l’ enginyer agrònom o el pagès clàssic?

De sobte, em ve a la ment un film, “el día que la tierra se detuvo”, la pel•lícula tracta d’un alienígena que va a la terra per salvar-la dels humans. El tema gira entorn a dues maneres de percebre la invasió dels alienígenes, per un costat tenim als polítics que ho viuen com una invasió, i responen, a la presencia de l’alienígena, amb violència, argumentant que el ser humà és l’amo de la terra, ja que és l’espècie més desenvolupada.
Per l’altre, tenim a la protagonista, una dona de ciències que es pregunta perquè ha anat un alienígena a la terra; quan pot parlar amb ell, li llença la pregunta:

Científic - ¿Qué te hizo venir?
Alienígena – Vine a salvar la tierra
C- ¿De qué?
A- Este planeta agoniza, la raza humana lo está matando.
C- Entonces, ¿vienes para ayudar-nos?
A- No, voy a salvar la tierra de los humanos. No podemos arriesgar la supervivencia de este planeta por una especie.
Si la tierra muere, ustedes mueren, si ustedes mueren, la tierra sobrevive.

I és aquí, quan la protagonista és dóna compta de com n’és de complicat explicar als polítics que estan malmeten la terra i a l’espècie humana. L’alienígena li explica a la dona científica que la seva missió era conversar amb tots els representants de les societats humanes (els polítics) per tal de què canviessin les seves polítiques, però que la seva missió ha estat impossible perquè aquests no estan disposats ha dialogar. La científica li explica que els seus representants no són els polítics, sinó aquells que representen la ciència, el coneixement, i duu a l’alienígena a la casa d’un biòleg expert en l’evolució altruista; aquest li explica que els sers vius evolucionen per subsistir, que únicament, quan s’està als límits, les persones troben la voluntat per canviar, tant sols en el precipici és quan s’evoluciona.

I em temo que l’espècie humana es troba en el llindar del precipici que ens conduirà, en un futur, a l’extinció. La crisis que impera, no es tant una crisi econòmica, és més una crisi de valors, una crisi educativa o formativa, una crisi moral, una crisi cultural, una crisi de sistema econòmic; i per això, ara més que mai, hem de fer front a l’ignorància, a l’adoctrinament i a la retòrica buida, per desemmascarar el rol dels polítics (els bufons i titelles de les grans corporacions) i fer-los saber que nosaltres, els ciutadans, no legitimem les seves politiques mediocres, ni atorguem el poder a aquells qui mouen els fils dels putxinel•lis.

Com deia l’alienígena, nada muere en realidad, el universo no desecha nada, las cosas simplemente se transforman. Així, perquè no ens proposem, entre tots, transformar un sistema i una societat que ens condueix al malestar biopsicosocial i educatiu, interferint en la nostra evolució com a persones, apostant per l’individu i ja no tant per la ciència industrialitzada i la tecnologia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario