Aprendre a viatjar II (Panamà y playa hermosa)

Instal·lar-se a la posada va resultar complir amb una de les necessitats bàsiques esmenades per Maslow, la necessitat de protecció, és a dir, tenir un espai on poder dormir, i en el qual et sents segur.

Dimecres 7 d’octubre havia de fer alguna que altra gestió per poder-me moure amb desimboltura pel Libéria. Així, un cop em vaig desprendre dels llençols i vaig passar per la dutxa, vaig decidir fer un mos per alegrar l’estómac. En acabar, vaig anar al Banc per caviar dòlars en colons i en sortir del banc vaig anar a comprar un quilo de pomes i una ampolla d’aigua.

El destí d’aquell dia era anar a la platja de Panamà, un espai poc turístic i quasi verge. Podríem dir, que un dels problemes amb el que es troba un estranger, és què quan pregunta per algun indret per anar a viatjar, sempre et recomanen aquells espais de turisme dirigit, és a dir, aquells indrets on el turista, com si es tractés d’un borreguet, el van passejant per espais artificials, que s’han creat perquè els turistes s’hi deixin la cartera. Quan vaig preguntar per una platja per visitar i banyar-me tranquil·lament, em van aconsellar anar a la platja del Coco, o la de Tamarindo, allí hi trobaria grans hotels i bonics restaurants, plens de turistes americans.

...i quin és el lloc on hi van menys turistes internacionals? sembla ser que la platja de Panamà, a uns 40 km. de Liberia. Caram!, i un servidor volia anar caminat al lloc de destí.....

a les 10h m’enfilava a un autobús que em duria a la platja de Panamà. Segons la indicació de la recepcionista de la posada, un servidor havia de baixar al final de la parada. En arribar al destí final, vaig preguntar al conductor què com s’hi arribava a la platja de Panamà, el bon home em va indicar que l’havia deixat un parell de quilòmetres enrere....

....així, vaig prendre el camí que em va indicar i vaig anar vers la platja. En arribar, sortosament, només hi havia tres turistes, aquests venien de la capital de Costa Rica (St José), i no tenien la intenció de banyar-se perquè estaven en temporada baixa (hivern).....

.......de sobte, les meves cames em van començar a conduir cap a un indret que estigués lluny de la platja de Panamà, semblava com si em convidessin explorar espais més solitaris, caminant, caminant, vaig veure uns senyals al terra que em dirigien cap a l’est, on hi vaig veure unes roques que em recordaven les roques de sa conca (Cadaqués). El paisatge em resultava interessant, però no commovedor, com diuen els de casa, un cop has estat a les cales de Cadaqués, com aquestes no hi ha res....

... Així va ser com vaig arribar a un espai que em resultava desconegut, on hi havia un contrast entre el mar i la muntanya. Allí va ser on vaig quedar-me per fer el meu primer bany en una platja, en els tres mesos d’estada a Nicaragua. Per sort, havia agafat les ulleres de natació, i vaig fer algunes braçades que em van conduir a una platja on hi havia un hotel. Allí, hi havia uns nois amb unes motos aquàtiques que em van oferir Rentig, un servidor els va manifestar que preferia desplaçar-se nedant per la zona. Amb tot, els vaig preguntar per l’indret en el que em trobava, em van contestar que era playa Hermosa.

Em vaig allunyar de qualssevol signe que representés las societat, i com un Robinson Crusoe, em vaig dirigir a l’arbre que aixoplugava els meus bens (les crocs, els pantalons curts, la samarreta, la tovallola, l’aigua, les pomes, la càmera de fotos, i poca cosa més) per donar pas a un petit mos, dues pomes i un bon glop d’aigua. En acabar, vaig fer alguna foto del paisatge i de la meva constància en ell. Però, com podia fer-me una foto sense obviar l’espai que m’envoltava? pensant pensant, se’m va ocórrer que tal vegada podria fer una foto e la meva ànima, però, aquells que veiessin la fotó, com sabrien que en ella hi havia la meva ànima, si aquesta no es veu? Després de rumiar molt, vaig decidir que havia de vestir l’ànima per què es fes visible.....

...així, vaig decidir que aquesta reposés sobre els meus esclops. Tal vegada, aquells que hàgiu cercat la pau interior, pugueu copsar la meva aura, delimitada entre la terra i sa cel.

Un cop fetes les fotos de coresia, vaig capbussar-me en la mar per endinsar-me en l’infinit... en tornar prop de terra, vaig fer el mort deixant-me dur per la corrent, en mi sorgia la pau i la sensació de llibertat....

...banyar-se sol en la immensitat del mar, em desperta aquesta sensació, tal vegada sigui deg

ut a què les platges solitàries delimiten la societat de la naturalesa, i és el retorn a la mare naturalesa qui et despèn del “yugo” que et sotmet a les pressions socials i romp el contracte que dóna la sobirania a uns degenerats.

Mentre em deixava portar per la corrent, el meu subconscient m’alertava que m’acostava massa a terra, que els arbres eren més a prop de l’aigua, i com podia ser? és que aquests anaven al meu encontre, o bé, era l’aigua que s’apropava a ells......

....de sobte el meu conscient es va despertar i em va alertar d’un perill, la marea havia puja

t, desfent el camí que m’havia conduit a Playa Hermosa, Y així, com tornaria a la Platja de Panamà per agafar l’autobús que em duria a Liberia? Vaig sortir de l’aigua, em vaig calçar i un cop agafades les pertinences, vaig

fer via cap a l’oest. Efectivament, el nivell del mar havia pujat de tal manera que no es podien copsar les roques d

e sa conca....

...amb tot vaig recordar els meus estius a les cales de Cadaqués, on em prestava a descobrir espais nous, lluny de la cala on m’hi estava, per allunyar-me de la remor dels quatre banyistes. Sabia que si m’enfilava per les roques, podria desfer el camí que havia fet, així, vaig començar a enfilar-me per les roques per atansar-me al punt de partida, de tant en quant, em veia obligat a posar les meves pertinences damunt lo cap, per resguardar-les de l’aigua que m’arribava a les aixelles....

On hi ha l'arbrada, és on hi ha la Patja de Panamà

....mentre els ulls es fixaven en el llindar de la platja de Panamà, la ment es concentrava en les roques submergides que jugaven a fer-me la traveta, sabia que passava una prova que posava en qüestió la meva destesa com a viatjant, fins ara m’havia comportat com un turista nefast que es deixava captivar pels paisatges i oblidava les normes de la naturalesa dels indrets llunyans. M’havia desimbolt com si em trobés en terres conegudes, abaixant la guàrdia i exposant-me a les normes de la naturalesa, posant en joc la meva existència. Amb tot, sabia que la partida la tenia guanyada doncs m’atenia a les habilitats i coneixements adquirits que em permetrien resoldre, destrament, les adversitats a les que m’abocava el medi natural i social.

Finalment vaig arribar al meu destí, em quedava una hora per agafar l’autobús que em duria al vell mig de la societat, així, em vaig deixar dur pel meu instint vers la zona oest de la platja, on vaig poder eternitzar la posta de sol, d’aquell dia.