Namancambre

A vegades, al fer les coses a l’atzar, sense preparar-les, te’n pots endur una sorpresa perquè acabes gaudint del temps que has dedicat al lleure. Possiblement, això és així perquè un, o una, no ha planificat aquella activitat, imaginant com es desenvoluparia, i al no haver fet aquest exercici, està predisposat a assumir els imprevistos, o dit d’una altra manera, al no haver creat cap expectativa no esperes res. En certa manera és com aquell individu que nos sap què es un televisor, aleshores si no en té cap no el troba a faltar, a diferència d’aquell altre que no el té, però n’ha vist als aparadors i delecta per tenir-ne un.

El dissabte 14 de novembre pujàvem a un autobús que ens duria vers el canó de Namancambre, més conegut com el cañon de Somoto, situat a Somoto, capital del departament de Madriz, última ciutat abans d’arribar a la frontera de el Espino (Hondures).

En arribar a la parada central d’autobúsos de Somoto, varem enfilar-nos a un bus que ens duria a una comunitat de camperols, en arribar allí, varem parlar amb els guies que fan el recorregut del canyó. Un d’ells es va oferir a fer l’excursió, l’Ariel, així que varem emprendre l’aventura, seguint un camí que desemboca al canyó.

L’Ariel, en el trajecte, ens explicava que la comunitat on viu, és de camperols, però aquests al no guanyar-se prou bé la vida, males collites, havien decidit muntar una cooperativa d’esports d’aventura que oferia fer barranquisme, rafting, i el descens pel canyó caminant i nedant. També ens va explicar que el nom del canyó era Namancambre, el que passa que havien decidit posar el canyó de Somoto, perquè era més comercial, i feia honor al poble on està ubicat. El Namancambre és un arbre, que els antics nadius utilitzaven per fer pocions medicinals.

Xerrant, xerrant varem arribar al riu que envolta el canyó, així que ens varem posar l’armilla salvavides, i ens varem llençar a l’aigua.

De fet, el millor d’aquesta excursió era poder fer el recorregut nedant, ja quer feia una mica de calor. Dic una mica, perquè Somoto està al nord de Nicaragua i aquella és una zona més fresca...

...Així que varem posar les pertinences en una caixa de plàstic perquè no es mullessin, i ens varem llençar a l’aigua. Alguns traços del recorregut esl feiem caminant, el riu no cobria molt, i d’altres nedant.

Mentre estàs a l’aigua, et dones compte que et perds la vista del canyó, la immensitat de les seves parets... per això, quan podíem nedar, feia esquena, per poder veure damunt meu, però havies d’anar amb compte perquè de sobte et trobaves que estaves a una zona poc profunda, i t’havies de posar a caminar.

A mig trajecte, escoltàvem els crits d’uns infants, i casualment, d’unes companyes de la facultat que estan fent les pràctiques a Estelí.

Arribàvem en un tram que havíem d’escalar una roca, per poder seguir endavant. Allí hi havia uns infants que es tiraven a l’aigua en una alçadade 6 metres, aproximadament. També podies llançar-te a l’aigua fent un salt d’un metre, però un servidor va decidir exposar-se al perill...

....Així, vaig agafar empenta i vaig fer un salt mortal...

...on l’aigua m’esperava amb tota la profunditat. La caiguda va ser neta i sortosament vaig sortir-ne ben parat. Un cop passat aquest obstacle, varem estar nedant uns 200m, a l’altre extrem ens esperava una barca que ens duria a la fi del trajecte, ja no ens mullaríem més.

En acabar l’excursió, varem anar a cas de l’Ariel, allí hi havia la seva família, ens van oferir un cafè que em vaig prendre amb molt de gust. Els vaig demanar si els feia res que els fes una foto de record, van estar encantats a que se’ls fes la foto, els vaig dir que si es trencava la càmera no seria pas perquè un servidor sortia, ja que ja me’n havia fet algunes i seguia intacte.