Un cop concretades les dates d’inici del programa, ens varem entrevistar amb el director del sistema per explicar-li el programa i les nostres intencions, amb aquest programa no només es pretén treballar les emocions i l’autodomini en la resolució de conflictes, sinó que es pretén donar una resposta a les necessitats dels/les joves reclusos/es i del chavalos del projecte que es desenvolupa al barri. La intenció és que aquests puguin vendre els objectes que elaboren, per això ens varem posar en contacte amb el mercado campesino, perquè tant el material que fessin els/les reclusos/es i els/les joves de “salvando el nido”, el poguessin vendre els divendres al mercat que es fa al centre de la ciutat d’Estelí. Heus aquí la importància de crear una xarxa educativa entre les diferents entitats del barri i el municipi.
Al director del centre penitenciari li va semblar bona idea el programa i la xarxa, i fent més fort el vincle, ens va obrir les portes per participar a totes les fires que organitza el sistema penitenciari dins i fora del municipi, per anar a vendre el material esmentat.
A la tarda varem estar preparant una activitat pels alumnes del preescolar del barri que es duria a terme el dimecres 19 d’agost de 8h a 11h. El mateix dimecres a la tarda es va fer una reunió per preparar una dinàmica amb els pares dels alumnes. Aquesta dinàmica es va fer el dijous al matí, i l’objectiu era fer una detecció de necessitats de les mares i pares dels alumnes, per tal de donar una resposta per mitjà de tallers. Implicitament, hi ha la intenció de què aquests es reuneixin dos cops al mes per ajudar-se mútuament.
Divendres al matí varem anar al mercadillo de campesinos per lliurar sol·licitud a la presidenta de la junta directiva, amb l’objectiu d’aconseguir un espai per poder vendre els productes esmentats més amunt. Prèviament, havíem tingut una entrevista amb la presidenta, que ens va demanar que li lliuréssim una sol·licitud.
Així, el divendres a la tarda vaig decidir anar a córrer itreure les tensions..
...en un principi em vaig endinsar per una prada que hi ha al costat de casa, intentava cercar un caminet que m’havia de conduir a un turó, però no el vaig saber trobar....
...vaig decidir que aniria al barri el limón, una zona tranquil·la on el camí és de terra i et condueix a la muntanya. Es feia fosc i no vaig poder anar gaire lluny. De tornada vaig passar per un pont que creua un riu, allí uns nens que anaven amb un home (don Foncho) i dos cavalls, em van cridar pel meu nom. Són uns nens del barri que tinc vistos... em van convidar a pujar dalt un cavall en Grano de oro, el cert és que no em vaig fer pregar, vaig pujar al llom de l’animal i em vaig deixar portar.......
...la sorpresa va ser quan em van convidar, pel dissabte, a assistir a un matí d’ensinistrament de cavalls. Com que no tenia millors plans, vaig acceptar la invitació.
Dissabte a les 8h del matí arribava a casa d’en Guanerje, també conegut com Foncho o ojos de gato, que és veterinari i ensinistrador de cavalls. Em va estar explicant com ensinistrava els cavalls. A un servidor li resultava molt interessant la tasca d’en Guanerje, podríem dir que la seva feina és la de mestre de cavalls a qui els ensenya a ballar i fer números de circ......
...després de les explicacions va venir la part empírica i va posar i lligar un cavall entre dues paral·leles per galopar al so i ritme que li marcava en Foncho....
...com es pot veure en la imatge, el cavall té lligades unes cadenes als turmells, això és així per què quan doblegui i aixequi les potes ho faci amb les potes una mica separades, si les posa molt juntes les cadenes d’un turmell lesionen el turmell del costat.
Quan ja feia mitja hora que estava a casa en Guanerje, va aparèixer l’amo dels cavalls, en Marwin, i em va invitar a assistir a una fira de cavalls que es fa setmanalment. La seva idea era que el diumenge 23 anés i participés en la fira pujat a un cavall. Naturalment un servidor no està preparat per muntar i guiar un cavall pel recinte d’una fira, així que varem acordar que el proper diumenge 6 de setembre els acompanyaria a la fira i que en faria un petit reportatge que penjaria al blog.
Més tard es van afegir en Moncho i en Josué, els nens que el divendres em van convidar a pujar al cavall, amb el primer vaig anar a fer una volta amb un dels cavalls, aquí vaig aprendre a conduir-lo així, quan arribàvem a una corba i havíem de girar cap a la dreta, tibava de la regna cap a l’esquerra de tal manera que el seu cap era estirat vers aquell sentit.....
...en acabar el petit passeig varem tornar a casa d’en Guanerje on ens esperava juntament amb Josué i en Jader.
Els quatre varem estar ajudant a en Foncho a canviar les
ferradures d’un cavall, l’Obhama,
en acabar, després d’una tasca que va durar una hora, Varem anar a fer una excursió a cavall, en Josué i en Jader anaven muntats en una euga, mentre que en Moncho i un servidor anàvem al llom de l’Obhama.....
...modèsties a part, jo era qui duia les regnes de l’Obhama quan ens dirigíem cap a la quebrada (el riu) per banyar als cavalls, a mitja hora, cavalcant, de la cas d’en Guanerje....
...el cert, però, és que darrera a frec de les espatlles tenia a un gran mestre en un cos d’infant, en Moncho, un nen d’onze anys que ha deixat els estudis per cuidar cavalls, uns animals amb qui, possiblement, s’entén millor que amb els humans i els llibres de text..
...he de dir que aquest infant em va donar una bona lliçó pel que fa al tracte amb aquests animals, i com els coneix!!!! em va aconsellar que quan estigués al llom del cavall, no li manifestés la por, que m’havia de mostrar tranquil per què aquest es mostrés dòcil.....
....he de dir que quancavalcàvem hi havia cops que el cavall em dominava (començava a trotar), l’animal em posava a prova el meu autodomini, en cap moment podia transmetre-li que havia perdut el control perquè aleshores estàvem perduts.......
....sort que hi havia una veueta que em deia a cau d’orella: jálelo, jálelo,!!! (tira una miqueta de les regnes!!!) per què el cavall anés més a poc a poc...
En Moncho i en Ricard damunt l'Obhama
....si tibes massa, el cavall es para, s’ha de sercar la mesura justa per què aquest camini a poc a poc.
En arribar a la quebrada en Josué ens va fer una foto un tant quixotesca a en Monxo i a mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario